VA SUCCEIR…

El El 8 de març de l’any 415

Linxament i mort d’Hipatia d’Alexandria

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Mentre passejava per la seva Alexandria natal, Hipàtia d’Alexandria va ser abordada per una torba de fanàtics cristians instigats pel bisbe Ciril i lapidada fins a la mort. Filòsofa, lògica, matemàtica i astrònoma, Hipàtia va ser sens dubte una de les ments més brillants de la tardoantiguitat.

La mort d’Hipatia marca simbòlicament el final d’una era que havia començat mil anys abans amb els primers filòsofs i matemàtics jonis a la Grècia presocràtica: Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Pitàgores… que després va fructificar a l’Acadèmia i el Liceu atenesos, l’epicentre cultural de la qual havia estat durant els darrers set segles la ciutat hel·lenística d’Alexandria.

En els temps d’Hipatia, Alexandria ja era molt lluny dels seus millors moments. La Biblioteca, que potser havia arribat a acumular fins a mig milió de volums manuscrits al segle I a. C., havia estat objecte de diversos saquejos al llarg dels darrers segles. Els més recents, l’any 273, per les tropes de l’emperador Aurelià, i el 297, per les de Dioclecià. Finalment, el 391, Teodosi havia ordenat la destrucció de tot vestigi pagà…

La mort d’Hipatia marca simbòlicament el final d’una era que havia començat mil anys abans amb els primers filòsofs i matemàtics jonis a la Grècia presocràtica

Tot i així, i gràcies a la intercessió d’alguns patriarques cristians, el que quedava de l’antiga biblioteca i les restes de la seva comunitat d’erudits van ser traslladats al temple del Serapeu, on malgrat el recel, quan no oberta hostilitat, que suscitava la pervivència d’una comunitat erudita de tradició pagana, va continuar funcionant de manera més o menys precària, i fins i tot molts dels membres de les elits governants i de la jerarquia eclesiàstica hi havia estat instruïts ells. El bisbe Sinesi de Cirene, el gramàtic Hesiqui d’Alexandria o prefecte imperial d’Egipte, Orestes, eren tots ells anitcs deixebles d’Hipatia. I això el cristianisme més radical i d’àmplia base popular no ho tolerava.

Hipàtia havia nascut probablement cap a l’any 355 –altres versions parlen del 370– i era filla de l’astrònom i matemàtic Teó. Havent-se criat en el que quedava de l’antiga comunitat de la Biblioteca, va destacar molt aviat pel seu talent fins a convertir-se en el seu membre més conspicu. Tot i que es coneix molt poc de la seva vida, les disciplines que va cultivar la situarien en un neoplatonisme eclèctic i intel·lectualitzat, en la tradició filosòfica i científica dels clàssics, des de Plató i Aristòtil, fins als seus il·lustres predecessors a la Biblioteca, com ara Eratòstenes o Tolomeu. És la primera figura intel·lectual femenina en matemàtiques i filosofia de què es té certesa històrica de la seva existència. Se sap que va escriure sobre geometria, àlgebra i astronomia, que va millorar l’astrolabi i que va dissenyar un densímetre.

Però corrien temps convulsos, i tampoc dins del cristianisme hi havia unanimitat, proliferant tota mena de controvèrsies teològiques amb les seves inevitables ramificacions polítiques. Hi havia un cristianisme més intel·lectualitzat, propi de les classes més cultes, que incorporava la tradició intel·lectual pagana, davant d’altres sectors més puristes i radicalitzats, que consideraven aquesta tradició una herència a extirpar. Un cristià massa culte podia ser fàcilment acusat d’heretgia per la seva “tolerància” cap als pagans. Aquest era el cas del bisbe Teòfil d’Alexandria (f. 412), que havia intentat contemporitzar davant de les tensions entre els diferents sectors cristians, d’una banda, i entre cristians i pagans, de l’altra.

Deia William Faulkner que es pot lluitar contra la ignorància, contra el fanatisme i contra la intolerància… per separat

A la mort de Teòfil, la població cristiana va triar com a nou patriarca el seu nebot Ciril (370-444), un agitador conegut pel seu populisme, la seva intransigència i la seva radicalitat, que va implantar a la ciutat un règim de persecució contra tots aquells contraris al seu credo i pràctiques, fa fossin cristians o pagans. El mateix governador Orestes, cristià i exalumne d’Hipatia, va protestar davant de l’emperador. Aleshores Ciril va cridar en la seva ajuda «els 500 monjos”, una horda de fanàtics que es va convertir en la seva guàrdia pretoriana personal i van sembrar el terror a la ciutat. Són els que van linxar Hipàtia.

El bisbe Ciril va continuar amb les seves gestes fins a la seva mort. És considerat sant per les esglésies ortodoxa, copta i catòlica (per precongregació). El 1882, el Papa Lleó XIII el va proclamar Doctor de l’Església…

Deia William Faulkner que es pot lluitar contra la ignorància, contra el fanatisme i contra la intolerància… per separat, però si vénen alhora i es vol salvar la pell, el més aconsellable és tocar el dos ràpidament. Hipàtia no ho va fer i ho va pagar amb la seva vida. Ens va llegar el testimoni del seu digne exemple i avui, des d’aquí, li volem retre homenatge.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons