- Opinió
- 2 d'octubre de 2024
- Sense comentaris
- 8 temps de lectura
La indefensió del docent és també la del discent
La indefensió del docent és també la del discent
Avui, amb més protocols que mai per a la millora de la convivència als centres educatius, amb els casos d’assetjament escolar o bullying ocupant les primeres planes de la premsa o obrint els telenotícies, amb una oferta inesgotable de cursos i tallers sobre com abordar aquest fenomen, la violència a les aules continua sent una realitat.
I és que, mentre que al docent no se’l reconegui com a autoritat pública i segueixi imperant la llei del pedagogisme hegemònic i el seu bonisme acientífic, el professor continuarà estant en una situació d’indefensió i impotència que farà que l’alumne agredit també es trobi en el mateix estat de vulnerabilitat, abandó i desprotecció.
Aquestes normes del pedagogisme bonista parlen de pràctiques restauratives i no de càstig, per tant, d’impunitat, i ens porten a l’absurd que davant d’una agressió sexual entre alumnes hem de situar al mateix nivell agressor i víctima, aconseguir que la víctima banalitzi i relativitzi la seva dolor i que, no sols perdoni el seu agressor, sinó que a més comprengui que no tenia cap altra opció que agredir-la. La víctima ha d’assumir que no és l’única que pateix, sinó que el seu agressor pateix tant o més que ella i, per tant, l’agredeix, en definitiva, ha d’entendre que l’agressió és una manera legítima més de manifestar el patiment. La víctima ha de convèncer-se que allò que per a ella és una violació en realitat només és un joc de nens. Però anomenar-lo joc no resta entitat a l’agressió, perquè tal com ens recorda Engels:
“Aquests senyors pensen que quan han canviat els noms de les coses, han canviat les mateixes coses. Així és com aquests pensadors profunds es burlen del món sencer”.[i]
En quin moment vam deixar de dir les coses pel seu nom? Quan es va imposar l’ús massiu i generalitzat de l’eufemisme per suavitzar la realitat i protegir les bombolles on creiem viure? Per què parlar de disciplina o de càstig ens converteix en un dimoni conservador ancorat en vells valors ja extints?
Quan apel·lar al sentit comú és apel·lar al no-res no sorprèn que l’esperança sigui el primer que es perdi.
Una de les conseqüències d’aquest nou llenguatge que falseja el món i fa que se’ns rebel·li com allò que no és, és la proliferació de conductes abans considerades punibles i ara considerades puerils.
I és que no fa tant que encara en dèiem agressor, de l’agressor, i, quant a tal, aquest rebia el seu càstig, sense que ningú se sorprengués ni molt menys s’indignés per això; ara, en aquests nous i innovadors dies que estem vivint, blanquegem els seus actes arribant fins i tot a justificar-los i els premiem amb la impunitat, perquè hem de ser més comprensius que mai, no fos cas que algú que ha generat tantes molèsties a l’altre se sentís molest per això.
Els docents s’enfronten diàriament a situacions de caràcter violent, que són fruit d’una falta absoluta de codis ètics i valors cívics, que es pressuposen universals però que a la pràctica es desconeixen. I ho fan desproveïts de tota autoritat, perquè la paraula “autoritat” és una altra d’aquelles que no trobaríem mai al diccionari de la llengua pedagogista, ja que el seu significat s’ha desplaçat per un altre que equipara autoritat a autoritarisme, com si es tractés de el mateix. Sense autoritat reconeguda el professor no té capacitat de decisió ni molt menys d’acció. L’expulsió de l’alumne el comportament del qual ha desafiat les lleis morals és una quimera. “Expulsió” també és un altre dels termes antipedagogistes, perquè ha deixat de concebre’s com una oportunitat per aprendre allò que les accions tenen les seves conseqüències.
Aquells que encara conserven una mica de lucidesa, malgrat la foscor del moment, apunten que una de les causes que millor expliquen el fet que la violència a les aules segueixi estant a l’ordre del dia és, com dèiem abans, la falta absoluta de valors a què agafar-se. Aquesta consolidada victòria nihilista a què fan referència, la de l’últim home, comporta la impossibilitat de diferenciar entre el bé i el mal en tant que semblen ser valors relatius i, en conseqüència, porta fins a l’absurd la premissa que tots som iguals davant la llei, de manera que víctima i agressor tornen novament a estar al mateix nivell. Quan la realitat és més que mai oposada a l’aparença, la lectura de Plató esdevé indispensable.
Tot i això, el departament d’educació, que sembla haver-nos instal·lat de manera indefinida a la caverna, elimina les lectures obligatòries obeint aquests principis del pedagogisme més “cool” per assegurar-se que els futurs treballadors se situïn cada vegada més lluny de la veritat i confonguin Matrix amb la realitat.
En un món en què el professor pogués aplicar el sentit comú i actuar d’acord amb la raó, la violència mai no seria relativa i no es condemnaria ni l’agressor ni la víctima a ser-ho de per vida.
___
[i] Marx-Engels Reader, Nova York: W. W. Norton and Co., second edition, 1978 (first edition, 1972), pp 730-733.;
Font: educational EVIDENCE
Drets: Creative Commons