FORA DE LLOC

Més que un al·legat contra el powerpoint

Llicència Creative Commons

Javier Rodrigo

Espero que se’m permeti començar la meva primera col·laboració amb una revista educativa reflexionant en primera persona sobre educació. L’última cosa no cal donar-la per descomptada perquè, a diferència de moltes i molts escriptors en aquest digital, el que és educatiu no és la meva àrea de coneixement i formació sinó, simplement, la professió a què em dedico (juntament amb altres vinculades, com la investigació i la gestió acadèmica) des de fa gairebé una vintena d’anys. La primera cosa, la primera persona, requereix una disculpa prèvia: en els darrers anys sembla que totes les tribunes d’opinió vagin sobre la pròpia autora o el mateix autor. Potser som en el temps del jo suprem i absolut (encara que potser això no sigui sinó una vulgar generalització), pot ser només un recurs narratiu justificat, o pot ser una forma d’emplenar pàgines per poder-les facturar: una cosa perfectament legítima, per descomptat , encara que això també ho pugui fer xatgpt. Però qui això escriu no se sent còmode amb el jomimeconmiguismo (o com deia la Mala Rodríguez, “una altra vegada jo, jo, jo, jo, i més jo”).

Tot i això, em sembla que en aquest cas i per una vegada -espero que l’última- la primera persona del singular està justificada, ja que la meva arribada a aquesta revista, a la fundació que la sosté i a l’estupenda gent que la impulsa va venir arran d’un article que vaig publicar al diari El País, un SOS resultat de la meva pròpia experiència a l’aula els darrers 17 anys, on he passat de tenir alumnes amb biblioteques senceres damunt la taula els dies d’exàmens a tenir classes buides de llibres, però plenes de folis impresos amb documents ppts i apunts baixats d’internet o generats amb IA, d’una qualitat narrativa i analítica pèssima: escombraries sense pal·liatius. Sempre deixo portar materials per elaborar les proves avaluables (SPOILER: l’examen també és una forma d’aprenentatge: allò que s’escriu en aquell moment es queda amb més solidesa que la majoria dels continguts escoltats, llegits o memoritzats). Però els darrers anys, sigui per incapacitats pròpies i alienes, per la pandèmia, per l’educació per projectes o pel que sigui, que reconec que no ho sé, ja ningú (o gairebé ningú) porta llibres als exàmens. I costa molt que l’alumnat llegeixi llibres, que els aprofiti. Ja no diguem que els gaudeixi. Això sí que és wishful thinking.

El meu article era el resultat de l’observació sobre com estan canviant les estratègies d’ensenyament i aprenentatge a les aules universitàries, i no tot és culpa de la pandèmia. Els dos cursos en línia (curs i mig, de fet) només van reforçar i generalitzar una tendència cada vegada més forta, que ve de l’adquisició d’hàbits viciats a la primària i l’ESO, que no es resolen al Batxillerat i que no hem sabut detectar a temps a la universitat. I estan relacionats amb la fiabilitat i la verificabilitat. No s’aprèn a distingir la diferència entre una web i un article o un llibre, per la qual cosa es perd el principi d’autoritat intel·lectual -del d’autoria no en parlem, això ja és per plorar. Però no són batalletes de nostàlgic dels temps que fumàvem a les biblioteques i vèiem les pel·lícules de Truffaut als soterranis de la facultat. Dono classe des de fa 17 cursos, i ho veig d’any en any. El meu no era només un al·legat contra el ppt, sinó un avís: l’alumnat cada vegada llegeix menys perquè no se’ls prepara, i perquè el professorat creu que amb compartir els esquemes i apunts en un ppt se substitueix la construcció autònoma i crítica de coneixements. No era contra el ppt, sinó contra el seu mal ús. Bolcar continguts en ppts per després compartir-los en fòrums virtuals acaba generant unes aules on no hi ha preparació prèvia, on es prenen pocs apunts, i on al final tot es resumeix en la pregunta que a tots els professors i professores ens acaben fent: “Pujaràs els ppts a l’aula virtual?”. No en desaconsellava l’ús, sinó que intentava prevenir, en la mesura del possible, del seu mal ús. El ppt no substitueix una bibliografia crítica, una anàlisi de fonts, un exercici en directe. Jo mateix gaig ús el ppt com a suport de mapes, gràfics, imatges, àudio… Però no és l’única eina de transmissió, com a molt professorat fa i molt alumnat reclama. Com tot, convé fer-la servir amb criteri, com un mitjà que no substitueixi el debat, l’explicació complexa, la preparació de la classe.

Però en realitat, i aquí sí que es pot explicitar sense por d’aixecar butllofes (al revés, amb la voluntat de fer-ho), la meva crítica no era contra el ppt en si, sinó contra el docent gandul que l’utilitza per resoldre una, dues hores de classe sense més feina que repetir el mateix que s’està projectant a la pantalla, i contra l’ecosistema educatiu que ho permet i empara, que no penalitza la manca d’exigència i que es recolza en el precariat i l’autoindulgència. A això caldria afegir-hi una altra capa important d’explicació: la llavor del desastre generat pel mal ús de l’eina tecnològica creix fèrtil a l’humus del grup-aula avorrit, desmotivat, sobrecarregat de classes, abusivament tancat en aules on no sempre volen estar i que generalment són tan massives (es pot generar un debat verificable i amb un mínim seguiment en una classe amb 80 persones?) que només permeten, excepte motivades excepcions, un apropament passiu a aquesta forma de transmissió del coneixement que ens hem donat i que, consuetudinàriament, solem anomenar classe magistral. En aquest ecosistema d’aula, el ppt apareix com la via ràpida, la solució fàcil. Fins i tot permetria substituir el docent, el somni humit de qualsevol gestor acadèmic neoliberal: pugi els seus esquemes a la xarxa i deixi que l’alumnat aprengui sol. Aquest és, de fet, el model perniciós i viciat de les “universitats” privades (sic) online, autèntiques escura-butxaques a canvi de títols.

Tot i el que ara diguin sobre la construcció del propi coneixement per part de l’alumnat, l’experiència demostra que una bona mediació per part del professor entre el coneixement -teòric, pràctic- i l’alumnat genera millors experiències d’aprenentatge. I aquesta mediació ja no depèn en si de l’eina, sinó de la mida del grup, de la motivació i l’exigència de l’alumnat, dels recursos científics, de la preparació del professorat, de la qualitat en la selecció, el seguiment i l’avaluació. En resum, de recursos: intel·lectuals, científics, econòmics, en tots els estrats de la comunitat educativa. Sobretot, als més exposats i fràgils. Com que debatia amb el meu amic Sergio del Molino, a nosaltres no ens preocupen els nens que creixen i mengen a cases plenes de llibres, i que treuen els seus talents (si en tenen) al marge del que l’ESO i el batxillerat faci amb ells. Ens preocupen tots aquells que viuen a cases sense llibres i venuts a aquesta powerpointització de què parlava al meu article. A aquests, l’escola els ha venut.

No és una cosa que sembli tenir bona solució a curt termini, almenys en el terreny de les humanitats. Però no podem simplement creuar-nos de braços i quedar-nos lamentant-nos en rotllanes de professors amargats, queixant-nos que el nivell de l’alumnat és cada cop menor. Això és mentida: una mentida fàcil i cruel contra la qual ens hem de rebel·lar. El fracàs de l’últim PISA no és de l’alumnat, és de l’infame i d’infrafinançat (gràcies, Artur) sistema educatiu que se’ns ha imposat en els darrers anys, les víctimes del qual a poc a poc també van arribant a (i sortint de) les aules universitàries. Revertir la situació possiblement serà impossible, però ens hem d’obligar a mantenir un nivell molt alt d’exigència per, almenys, mitigar-ne els efectes.

___

[Fora de lloc: títol robat a Rosendo Mercado. Si em llegeixes, gràcies, Mestre]

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons