La pedagogia de «Els set samurais»

El problema, precisament, és que l’entossudiment en impedir-los que evolucionin, que madurin

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

-Els nens, de vegades, són millors que els adults

-Sí, quan se’ls tracta com a adults

Aquest breu diàleg de la inoblidable pel·lícula «Els set samurais» (Akira Kurosava, 1957), evoca una vella idea d’acord amb la qual la infantesa, i l’adolescència, són etapes el sentit de les quals és la preparació per a la vida adulta. Per a esdevenir adult, en definitiva, no basta amb un cos morfològicament i biològicament adult, sinó que cal haver recorregut un procés que consisteix en la preparació per a ser-ho. Una meta no sempre fàcil d’assolir. Un trajecte en què s’han d’aprendre certes coses i passar per certes altres. Indefectiblement.

Totes les societats humanes han tingut llurs respectius rituals iniciàtics i de trànsit, que marquen simbòlicament el  pas a la consideració social d’adult. Una condició suposa estar fornit d’elements de criteri i autonomia moral suficients per a viure, orientar-se i interactuar socialment; intel·lectualment i emocionalment. Intel·lectualment, en allò que correspon a l’adquisició de coneixements i destreses, per a guanyar-se la vida professionalment i decidir lliurement què se’n vol fer; emocionalment, fornits psíquicament per a l’assumpció de la pròpia identitat i circumstàncies en la interacció social i, en definitiva, a la vida. Altrament dit, que les coses no sempre són com ens agradaria que fossin i enfrontar-se a la frustració és també un aprenentatge. Com afirmava Hannah Arendt, la funció d’un sistema educatiu és ensenyar com és el món, no l’art de viure-hi. Això últim ja ho decidirà cadascú d’acord amb el seu propi criteri i lliure decisió, sempre en funció de les circumstàncies orteguianes indissolublement lligades al «Jo»

En aquest sentit, la primera paradoxa de la pedagogia postmoderna, per no dir-ne oxímoron, seria que, com més teoritzacions hi hagi involucrades, més sembla que tot s’encamini a preservar un estat ideal infantil, una mena d’escola-bonsai, aïllant els nens i els adolescents en una mena de bombolla que els protegeixi de qualsevol interferència de la vida adulta –o el que és el mateix, del món real-, per a la qual se suposa, d’altra banda, que els hauríem d’estar preparant. Vaja, com si esdevenir adult fos el resultat d’un procés exclusivament biològic. Ens esforcem perquè no s’hagin d’esforçar, ens afanyem perquè no experimentin cap mena d’afany, i ens frustrem maldant per evitar que se sentint frustrats… Però res d’això no evitarà que després es trobin amb una societat que els requerirà que s’esforcin, ni en situacions que sovint defraudaran llurs expectatives, que només  podran superar amb l’enteresa adquirida d’experiències anteriors, que, si no s’han viscut com aprenentatge, els situarà en una posició de clara indefensió. Ningú diu que no se’ls hagi de protegir, sinó que també se’ls ha de preparar per allò que es trobaran; no seran sempre nens sota la tutela adulta de pares, mestres, jutges.. En resum, no sempre seran menors d’edat.

En el rerefons de tot això hi ha la famosa idea de Rousseau, segons la qual l’home és bo per naturalesa i talment neix, però la societat el perverteix. D’acord amb això, es tendeix aleshores a veure el procés de conversió en adult com una pèrdua de la innocència natural. I es tendeix, també, a veure aquestes etapes de trànsit com un fi en si mateixes, d’una faisó estàtica, «fixista», molt poc o no gens evolutiva. Vaja, un zero en dialèctica. Des d’aquesta perspectiva, l’educació i l’escola tradicionals no serien sinó un fingiment amanerat que reprimeix els impulsos de l’individu i l’aliena de la seva pròpia naturalesa. Si, en canvi, permetem que brolli l’instint natural, floriran arreu la bondat, l’espontaneïtat i la creativitat innates a l’espècie. Altrament dit: prohibit prohibir.

Però si admetem que la societat humana és com és, malgrat que potser no ens agradi, aleshores cal admetre que no estem preparant les noves generacions per afrontar l’escenari amb què, per més indesitjable i imperfecte que sigui, es trobaran quan accedeixin a la vida adulta. Llavors, és clar: el que cal és canviar la societat, i per a aconseguir-ho, cal primer canviar l’individu; és a dir, la forma com l’eduquem. Només així canviarem la societat. Certament, estem al davant d’un «peterpanisme» d’allò més atrabiliari, sí, però així estan les coses i aquest és el principi subjacent a tanta pedagogia «novòlatra» i tanta imposició del mètode sobre els continguts.

Però aleshores, i vet aquí la segona paradoxa, si la nova educació consisteix en afavorir les manifestacions espontànies i «naturals» de l’individu, ens estem oblidant que tal vegada la condició «natural» humana no sigui com l’havíem imaginada; i tampoc, és clar, la nova societat oníricament construïda. Però si l’important és l’altura moral de les intencions, encara que no s’adeqüin a la realitat, doncs no passa res: que la realitat no ens espatlli una bella teoria.

Que l’infant es comporti com a infant està bé i és d’allò més raonable que així sigui, i l’adolescent com a adolescent. Però si oblidem que també són etapes de trànsit cap a la vida adulta, aleshores cal concloure que estem davant d’una mistificació grollera, d’una irrealitat. I que a aquesta pedagogia li passa exactament el mateix que en amb la riota que es feia sobre la «OJE» franquista i els trets grotescs amb què s’engarlandava. La pregunta era «què és una centúria de la OJE?»; i la resposta : «noranta-nou nens vestits d’adults, i un adult vestit de gilipolles». Tots anaven vestits igual: «camisa azul», pantalons curts amb mitjons i boina de requetè… Mutatis mutandis, en el nostre cas, uns nens impedits de madurar per culpa d’uns adults que pensen com nens.

Tothom estarà d’acord que un pilot d’avió ha d’estar preparat per a saber suportar situacions de tensió; o un metge quan està operant. Però la preparació per a suportar-les s’adquireix a través d’un procés d’aprenentatge en el qual hi ha involucrats i interrelacionats aspectes intel·lectuals –de coneixements i destreses- com emocionals –saber gestionar una situació-. I no sembla tampoc que les actuals tendències cap al primacia de l’educació emocional vagin en aquesta línia. Perquè la educació emocional, o es fa des de la raó i la lògica, o, simplement, consisteix en seguir els impulsos i volicions instintives. I això els nens ja ho saben fer. I el que cal és precisament que aprenguin a controlar-se i preparar-los per a la vida adulta. Si només preparem els nens per a ser nens, per aquest viatge no fan falta albardes. Llevat, és clar, que darrera d’aquesta exaltació de les emocions s’estigui pretenent instrumentalitzar-les. Cosa que, per cert, tot tornant a l’acudit d’abans, és el que es feia amb les joventuts feixistes i falangistes.

Afortunadament, però, i contra el que pot pensar aquesta pedagogia, és veritat que molt sovint, com ens recordava Kurosava en aquesta obra mestra del cinema citada més amunt, quan se’ls tracta com a adults, ensenyant-los a ser-ho tot sabent que encara no en són, precisament perquè és el que estan aprenent a ser, els nens i els adolescents poden ser molt millors que molts adults; sobretot, que els adults que s’entesten a tractar-los com a nens. El problema, precisament, és que l’entossudiment en impedir-los que evolucionin, que madurin.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons