Joan Maragall, defensor de la LOMLOE

Ens centràvem en l’aprenentatge automàtic abans de l’aprovació de la LOMLOE, l’any 2020?

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

La recent edició crítica en tres volums de l’obra en prosa de Joan Maragall, preparada per Lluís Quintana i Ignasi Moreta per a la Biblioteca Clàssica Catalana d’Edicions 62, ens ha permès accedir al que pensava dels temes més diversos, perquè no únicament ens proporciona els seus materials periodístics i teòrics en un ordre racional, sinó que a més ens és permès, per primera vegada, situar Maragall a la sala de màquines del Diario de Barcelona entre 1892 i 1901 i veure com treballava no només com a escriptor sinó també com a periodista, i fins i tot com a gasetiller. La importància d’aquesta etapa de formació ja l’havia assenyalada Josep Pla fa molt de temps. Com no podia ser altrament, trobem al primer volum de l’obra un article sobre educació totalment nutritiu i ple de substància.

“Sobre educación” va veure la llum el 24 de desembre de 1896, i era ressenya d’Apuntes e ideas sobre educación a propósito de la enseñanza secundaria, publicat per Ricardo Monner Sans a Buenos Aires. Com a bon amic i corresponsal que Maragall va ser de Giner dels Ríos, s’adscriu al corrent pedagògic més progressista. Però deixem que sigui Maragall mateix qui ens parli: “El senyor Monner Sans, d’acord amb les autoritats pedagògiques modernes, creu que la instrucció no és més que una part de l’educació, i que l’ensenyament no ha de consistir a fer aprendre automàticament amb les altres facultats i amb els seus òrgans. L’ensenyament, i especialment el primer i el segon ensenyament, no han d’aspirar a obtenir portents de retenció mental ni savis en agràs, sinó a formar homes, i homes equilibrats”. (I, pàg. 452). No es pot negar la modernitat, i més encara, la rabiosa actualitat d’aquests plantejaments.

Ja hem vist els dards que Maragall dirigia cap a l’educació memorística; no és l’única metodologia que combat; a continuació li toca «cobrar» a l’excessiu racionalisme positivista, del qual també se’n reia Unamuno: “Però sembla que a la República Argentina, com en altres nacions, si bé aquestes idees gaudeixen de gran favor a les acadèmies i fins i tot als preàmbuls de les lleis, no estan força madurades per nodrir la part dispositiva d’aquestes últimes, que encara propenen a un intel·lectualisme funest per a les generacions que s’hi van formant”. (I, pàg. 453).

L’edició de Quintana i Moreta ens permet conèixer el Maragall més romàntic, tant en la concepció religiosa, cívica i teòrica com en la visió del món i de les societats. Aquest romanticisme ple de Maragall era una reacció legítima contra el món plumbi i esquifit de la Restauració. És innegable que les reformes ginerianes van dinamitzar un context marmori i momificat, estàtic i també dogmàtic. No és l’únic pensador que es declara partidari de la vida contra les rigideses acadèmiques: també, per exemple, Montaigne, reaccionava contra les pròtesis de l’escolasticisme proposant un abordatge poc o gens directiu de l’educació, el 1588.

El 1895, les competències educatives encara depenien del Ministeri de Foment, i el titular d’aquesta cartera era Aureliano Linares Rivas, el pare del famós dramaturg, conservador canovista. Ministre d’Educació no en va tenir Espanya fins a l’abril del 1900. Per Maragall, la pedagogia no era una ciència, i l’educació havia de ser un assumpte dipositat bàsicament en mans de mares ben educades. No hi havia d’haver frontera clara entre l’àmbit familiar i l’espai acadèmic, com suggereixen els reformistes actuals. Si bé recomanava que les dones rebessin una bona instrucció, també és cert que les relegava a l’àmbit domèstic i les concebia unides indissolublement a la reproducció i cura dels nens. Les pioneres catalanes Dolors Montserdà i Carme Karr no s’apartaven gaire d’aquesta concepció liberal-burgesa.

La pregunta que ens competeix a nosaltres podria ser: segueixen sent innovadores aquestes idees ultra romàntiques de Maragall cent trenta anys després? ¿Era l’educació espanyola fa vint anys ultra memorística, deshumanitzada, funcionarial, excloent, ultra intel·lectualista, espessa i desèrtica com a finals del segle XIX? Ens centràvem en l’aprenentatge automàtic abans de l’aprovació de la LOMLOE, l’any 2020?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons