Entrevista a Eva Miranda, matemàtica i catedràtica de la Universitat Politècnica de Catalunya

Eva Miranda: “Vivim un moment fascinant: les matemàtiques són a tot arreu”

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

Eva Miranda Galcerán és una destacada matemàtica catalana, especialitzada en geometria, concretament en geometria simplèctica. Llicenciada i doctorada per la Universitat de Barcelona, ​​ha treballat a prestigioses institucions com la Universitat de Tolosa, la Universitat Autònoma de Barcelona i l’observatori de París. Actualment, és catedràtica a la Universitat Politècnica de Catalunya, on dirigeix ​​el Laboratori de Geometria i Sistemes Dinàmics. Miranda ha rebut múltiples reconeixements, incloent-hi l’Acadèmia ICREA, la Càtedra d’Excel·lència a París, el Premi Bessel de la Fundació Alexander Von Humboldt i el Premi François Deruyts de l’Acadèmia de Ciències Reial Belga. Parlem amb ella sobre la seva trajectòria, sobre l’educació i les matemàtiques, i també sobre una original campanya de CASIO en què ha participat.

Eva, moltes gràcies per atendre Educational Evidence. Per començar, podries explicar-nos una mica sobre la teva trajectòria estudiantil i acadèmica? Com t’has interessat per les matemàtiques?

Des de petita, les matemàtiques eren el meu refugi, el meu món perfecte on tot tenia sentit i res no quedava a l’atzar. Les matemàtiques eren com les tornades d’aquelles cançons enganxoses que no et pots treure del cap. Em fascinaven els patrons que es repetien, aquells ritmes ocults que vibraven en números i fórmules, com una melodia ben tocada. Cada problema era un trencaclosques per desxifrar, una melodia oculta esperant a ser compresa. Tot encaixava.

«Em fascinaven els patrons que es repetien, aquells ritmes ocults que vibraven en números i fórmules, com una melodia ben tocada»

Per què creus que fan tanta por i generen rebuig, en bona part dels estudiants, dels plantejaments curriculars de les matemàtiques en l’educació primària i secundària actual?

El problema de les matemàtiques al sistema educatiu és el següent: quan un estudiant entra al sistema, ja coneix bé l’alfabet i l’idioma, cosa que facilita la tasca d’un professor de llengua o literatura. En aquestes classes, l’alumne treballa amb elements familiars: pot fer servir les paraules per escriure poemes o novel·les i sentir-se protagonista del propi aprenentatge. Tot té sentit. En canvi, el llenguatge de les matemàtiques s’aprèn més tard, a l’escola i l’institut. No és fins després quan es pot fer servir per «escriure» les pròpies novel·les, poemes o fins i tot haikus matemàtics. Aquesta diferència fa que les matemàtiques tinguin mala fama: aprendre les primeres regles del joc —l’alfabet matemàtic format pels números i les relacions que són les equacions— pot resultar tediós. Relacionar aquest vocabulari amb la realitat és una manera d’apropar l’estudiant a les matemàtiques.

Però, com aconseguir-ho? Cada mestre té el seu propi mètode (el llibret), però no deixa de ser un desafiament. En aquest procés, l’alumne pot fer dos camins: o bé s’enamora d’aquest nou llenguatge i se sent còmode, o bé es perd perquè no entén la necessitat d’aprendre’l. Hi ha estudiants en totes dues situacions. A les primeres etapes de l’aprenentatge, les regles són més senzilles i és més fàcil “no perdre’s”. Tot i això, a mesura que el nivell de dificultat augmenta (també el nivell d’emoció!), l’alumne que no ha entès les bases es pot trobar atrapat.

“A mesura que el nivell de dificultat augmenta (també el nivell d’emoció!), l’alumne que no ha entès les bases es pot trobar atrapat”

A això s’hi afegeix un altre problema: amb l’increment de sortides professionals per als matemàtics, hi ha menys docents especialitzats impartint classes a col·legis i instituts. Com a resultat, és possible que alguns professors no estiguin prou motivats per ensenyar matemàtiques, cosa que dificulta encara més que els estudiants les apreciïn.

Vaja… Com motivar doncs els docents i els estudiants?

Crec que apropar les matemàtiques a la vida quotidiana ajuda molt a despertar l’interès. Són a tot arreu, encara que de vegades no ens n’adonem. Per on començar? Agafa el teu mòbil… desbloqueja’l amb la teva empremta o un codi. Això és criptografia, basada en teoria de números. Després, mira les teves fotos: la compressió de dades, gràcies als wavelets (onícules), permet emmagatzemar una gran quantitat d’imatges i cançons al dispositiu. Un exemple d’això són els fitxers JPEG.

Si busques alguna cosa més heroica, pensem en la pandèmia: les matemàtiques van ser clau per predir quan podríem sortir al carrer i per modelar l’expansió del virus, ajudant a frenar-ne la propagació. També tenen un paper crucial en la detecció del càncer: les imatges obtingudes als escàners utilitzen mètodes geomètrics, ja que la tomografia es basa en la reconstrucció 3D a partir d’imatges 2D.

«Crec que acostar les matemàtiques a la vida quotidiana ajuda enormement a despertar-hi l’interès. Són a tot arreu, encara que de vegades no ens n’adonem»

Ara mateix vivim un moment fascinant: les matemàtiques són a tot arreu. Som a l’era de les dades, i el seu paper a la ciència de dades és fonamental. Des de la medicina, on milloren diagnòstics, prediuen malalties i optimitzen tractaments, fins a la intel·ligència artificial i la tecnologia que fem servir diàriament. Incorporar aquests aspectes rellevants a l’ensenyament podria fer que les matemàtiques resultin molt més atractives i properes per a tothom.

I als que els agrada, no obstant… quin consell donaries a aquests estudiants que estan considerant dedicar-se a les matemàtiques, i especialment a les noies?

Els diria el mateix que va proclamar Barack Obama a la seva campanya presidencial del 2008: Yes, we can! Sí, podem! Si la ciència és el teu somni, atreveix-te a perseguir-ho sense por i sense dubtar. La ciència necessita ments curioses, valentes i creatives com la teva, i el futur està aquí, esperant a ser explorat.

Les matemàtiques han estat històricament un camp sovint dominat, almenys mediàticament, per homes. Ínclites dones com Maryam Mirzakhani o Emmy Noether són encara desconegudes per al gran públic, quins desafiaments t’has trobat tu i creus que tenen especialment les dones en matemàtiques i en la investigació? Com creus que es pot visibilitzar les matemàtiques i les científiques en general des de l’educació?

Els motius pels quals ara hi ha menys dones en matemàtiques que fa uns quants anys són diversos. Quan jo estudiava, la figura de la dona matemàtica s’associava majoritàriament amb la docència a instituts. Socialment, no generava sorpresa veure una dona impartint classes. Tot i això, les sortides professionals en matemàtiques s’han diversificat enormement, orientant-se en gran part cap a l’àmbit tecnològic. En aquest context, continua existint un estigma al voltant de la visibilització de dones en carreres més tecnològiques, possiblement a causa d’un intent de protecció davant d’un perill que, en realitat, no existeix. Això ha contribuït a que, actualment, hi hagi menys dones estudiant matemàtiques.

«M’he trobat —i continuo trobant-me— en situacions en què sento la necessitat de justificar-me més del que caldria en certs aspectes. I és que, en general, a les dones científiques se’ns qüestiona més»

Per part meva, els desafiaments van començar a l’etapa postdoctoral, quan l’accés a oportunitats es torna més restrictiu, ja que el món de la investigació continua estant molt masculinitzat (en alguns països més que en altres) i, de vegades, resulta difícil obrir-se camí. Al llarg de la meva carrera, m’he trobat —i continuo trobant-me— en situacions en què sento la necessitat de justificar-me més del que deuria en certs aspectes. I és que, en general, a les dones científiques se’ns qüestiona més.

Tenim molta feina per endavant. Hem avançat significativament, però la pandèmia va suposar una reculada en alguns aspectes. El teletreball, que en principi hauria d’haver facilitat la conciliació per a homes i dones, va perjudicar més la productivitat científica de les dones que la dels homes, com va confirmar un estudi publicat a Science”.

Pel que fa a la visibilització de les científiques a la societat, recentment has estat una de les dones que CASIO ha inclòs en una campanya de redisseny gràfic de les seves calculadores, què et sembla la iniciativa? Com t’hi sents?

M’encanta aquesta iniciativa per visibilitzar les dones matemàtiques. A la col·lecció també hi ha Marie Curie, una icona científica indiscutible, però la presència de figures actuals com Sara García Alonso aporta referents reals i vius, cosa que dóna ales a les nenes per llançar-se a la ciència.

Mira, he portat la calculadora. Que és bonica? No tinc paraules per descriure com n’estic d’emocionada. De veritat, encara em costa de creure-ho. He de confessar-te, amb una llàgrima als ulls, que segueixo en un núvol des d’aquell 5 de gener de 2024, quan em va trucar Eloy Bernal. “Eva, vols estar a la col·lecció “Científicas Casio?”. Em vaig quedar sense paraules. Jo? De veritat? Va ser un d’aquells moments en què el món es para un instant.

I després va arribar el procés de creació de la imatge… pura màgia. La il·lustració de Lilly Brick, una artista increïble, no podia haver estat més especial. Imagina l’escena: ella, en plena feina, pintant un mural a l’Aquari; jo, meravellada, veient com l’art i la ciència s’entrellaçaven. Ens vam veure allà, entre peixos i llums de colors, i a partir de les fotos que vam fer, amb una destresa impressionant i un toc artístic sublim, va donar vida a la imatge que ara apareix a la calculadora.

Si em permets, el reconeixement és molt bonic, i molt necessari visibilitzar les dones en la ciència i la tecnologia!

Però més enllà del personal, aquesta iniciativa és grandiosa, amb un impacte real i profund en els joves. Veuràs. Deixa’m explicar-te una història que m’ha tocat l’ànima: el meu pare va regalar una d’aquestes calculadores amb la meva il·lustració a una nena que patia bullying a l’escola. Un dia, amb determinació, la noia va posar la calculadora sobre la taula. Els companys de classe li van preguntar: “I què fas amb aquesta calculadora?” Però ella, sense titubejar, va respondre: “És una científica important i la conec”. A partir d’aquell moment, el bullying es va aturar. No et sembla emocionant? Aquesta anècdota mostra el poder transformador que pot tenir una cosa tan quotidiana a la vida d’una nena. És com si la científica il·lustrada a la calculadora cobrés vida, li allargués la mà i, amb un somriure còmplice, la convidés a endinsar-se a l’univers de la ciència.

«És increïble com les matemàtiques i la passió per la ciència poden arribar tan lluny, fins i tot mitjançant una cosa tan senzilla com una calculadora»

És increïble com les matemàtiques i la passió per la ciència poden arribar tan lluny, fins i tot mitjançant una cosa tan senzilla com una calculadora. Saber que pot inspirar algú, donar-li confiança o despertar-ne la curiositat és una cosa que m’emociona profundament. Tant de bo aquesta iniciativa ajudi que més nenes i joves es vegin reflectides en la ciència, s’animin a fer preguntes, a explorar, a somiar d’allò més bé… i, sobretot, a creure que elles també poden ser-hi. Aquest món de la ciència ens pertany a tothom. Que les nenes creixin sabent que no hi ha límits, que poden arribar tan lluny com vulguin, que la ciència també és el seu terreny. Iniciatives com aquesta són fonamentals perquè fan visible el que sempre hi ha estat: el talent i la creativitat de tantes nenes amb vocació científica.

Moltes gràcies, Eva, no sé si a partir d´ara “la de la calcu”, diran els alumnes. Gràcies per compartir les vostres experiències i coneixements amb nosaltres. Ha estat un plaer parlar amb tu.

Gràcies a vosaltres i una salutació als lectors d’Educational Evidence! Un plaer.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons