Qui va extirpar la bellesa?

Cyril / Pixabay

LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Competències, 118 vegades; «igualtat», 67; «diversitat», 21; «bellesa», cap ni una. El recompte de paraules de la LOMLOE és una mena d’autòpsia que permet esbrinar quins òrgans considerem imprescindibles i quins hem extirpat sense que ningú s’interessés pel pacient. Cal ser competent, ocupable, sostenible i estar emocionalment confortable, i cal aprendre a aprendre, preferiblement sense que ens incomodi gaire allò que s’ha après. I la bellesa? Deu estar fent cua per tal que li reconeguin una competència específica: «No molesti, benvolguda, estem formant persones integrals».

Per ser justos, la llei fa referència a la formació estètica —tres mencions— i contempla ensenyaments artístics. I hi ha professors que fan meravelles malgrat tenir el vent i la burocràcia en contra. Però la importància de la bellesa ha desaparegut de la teoria general (governamental?) del que és una persona educada. A pocs els sembla un fracàs que algú compleixi divuit anys sense haver tingut una oportunitat seriosa de conèixer-la i apreciar-la. El noi ha passat per Música; ha tocat un timbal, ha participat en una activitat col·laborativa i ha explicat com se sentia en fer aquestes coses. Res a dir, ja que la percussió pot ser una porta d’entrada magnífica. Però aquesta porta ha de conduir a algun lloc. L’hem posat en contacte amb Mozart i Ella Fitzgerald? Algú li va mostrar com una melodia es transforma i com el silenci sosté una frase? Qui li va explicar que pot ser com Rilke davant del tors arcaic d’Apol·lo i descobrir que la bellesa li pot exigir canviar de vida?

La bellesa és una necessitat humana. Podem sobreviure sense ella com se sobreviu sense amor ni lucidesa: sense que valgui la pena haver viscut. Enterrem amb flors, cantem als nens, guarnim una habitació fins i tot quan gairebé no en tenim ni cinc per a moblar-la, i res d’això no s’explica, com sostenen els cínics, pel prestigi social o el comerç. La pregunta utilitària —«i això per a què serveix?»— està molt trillada i condueix a la vida absurda. Al Convit, Plató ens diu per boca de Diotima que, si per alguna cosa té mèrit aquesta vida, és per la contemplació de la bellesa absoluta. No cal subscriure la seva metafísica per entendre el retret. Treballem per viure; caldrà decidir quina vida mereix aquesta feina. Gaudir d’un quartet o advertir la precisió d’un vers són finalitats que ens dignifiquen. I fins concedint-li a l’utilitarista el seu raquític terreny, hi surt perdent: com formarem dissenyadors, arquitectes o enginyers capaços de crear alguna cosa valuosa si no eduquem la seva percepció? La creativitat exigeix ​​haver vist molt, distingir, comparar, rebutjar. Sense criteri del que és bell, amb prou feines hi ha innovació, i el que abunda és la novel·leria.

Després hi ha el cultiu del cor moral. Llegir Els miserables o contemplar la Pietà ens pot ensenyar a reconèixer allò que mereix cura. No es fabriquen bones persones automàticament; i sempre hi haurà canalles molt melòmans. Però aquesta objecció val igualment contra la filosofia i contra qualsevol saber. Necessitem, a més, la bellesa per combatre el creixent narcisisme. A La sobirania del bé, Iris Murdoch proposa una escena: està mirant per la finestra, dolguda per una ofensa al seu prestigi, quan descobreix un xoriguer suspès a l’aire. En contemplar-ho, la seva vanitat ferida desapareix per un instant; quan torna a pensar en el greuge li sembla que no n’hi havia per tant. La bellesa interromp el monopoli del jo, i orientar l’esguard de l’alumne devers l’altre i el món és un exercici d’higiene moral de primera necessitat.

Que ningú em surti ara amb allò de l’elitisme. Elitista és precisament reservar aquestes experiències a qui se les pot procurar a casa. Si l’escola renuncia a proporcionar-les, el fill de pares cultes continuarà gaudint de concerts, llibres, obres de teatre i converses interessants, mentre que l’altre només picarà del que li diguin TikTok i les plataformes. No hi ha res d’emancipador a confirmar un adolescent en els gustos que el mercat ja li ha confeccionat. És el nostre deure docent oferir-li allò que encara no sap demanar. Després ho podrà rebutjar, però és indecent decidir per endavant que allò no és per a ell i anomenar «respecte» o «llibertat» a aquest abandonament.

La intel·ligència artificial ja és aquí; és un gegant que avança a gambades quilomètriques. Se’ns proposa respondre fabricant alumnes més versàtils o adaptables. Ara bé, a què val la pena adaptar-se? No farem front a aquest desafiament només a base d’intel·lecte, i ni tan sols principalment. Caldrà saber jutjar què mereix existir entre tot allò que podem produir, què millora una vida i què l’empobreix. La IA pot generar imatges i música; això torna més urgent formar qui haurà d’escollir, encarregar, rebutjar i respondre per les eleccions. El treball humà exigirà cada cop més criteri editorial. Tenir un catàleg infinit i mancar de gust ja és una forma d’indigència.

Simone Weil diu que la bellesa és l’eternitat sensible. No hi ha escola ni universitat per a fabricar recursos humans, sinó per a propiciar dones i homes complets. Un poema o la llum vessada sobre un bloc cisellat de pedra ens permeten entreveure allò que excedeix la nostra petita biografia. Aquesta possibilitat de transcendència també ens pertany, i una educació digna ens hi ha d’obrir. Ja s’encarregarà prou el món de recordar-li al noi quant ha de rendir i què s’ha de comprar. Mostrem-li abans que pot aixecar la mirada cap a aquest infinit reservat a les consciències.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons