Poble espanyol: Orígens i trajectòria

La porta del Poble Espanyol de Montjuïc. / Autor: pere prlpz -Wikipedia

Llicència Creative Commons

Soledad Bengoechea

El que sota una aparença menys ambiciosa resulta un espectacle meravellós és l’anomenat “Poble Espanyol”. La traça del gran Nogués hi ha aplegat amb tots els aires de la vida real una colla d’edificis antics, còpia fidelment o artísticament trucada, dels més bells casalots de la Península. Allí hi trobaren edificis de Vich i de Rupit, de Viana i de Toro, de Ronda i de Medina del Campo -què sé jo de quants pobles! La Plaça Major ¡i que n’és d’impressionant! Quan hi sóu, us trobeu a centenars de quilòmetres de Barcelona i, com notava algú, fins el cel emmarcat pels quatre rengles de cases vetustes agafa un tirat muntanyenc! I els carrerons, i l’església romànica enfilada a un tossalet, vora un grup de xiprers… Si aquest magne pastitxo no és el clou de l’Exposició, el ganxo més sòlid perquè l’americà i l’anglès travessin la mar, confessaré que no entenc un borrall en la psicologia de les multituds. La cosa terrible és que aquest poble artificial els llevarà les ganes de visitar-ne cap dels autèntics! El turisme interior en patirà seriosament.

La història de la ciutat de Barcelona té tres fites importants: 1888, 1929 i 1992. Les dues primeres corresponen a sengles Exposicions Internacionals i la tercera als Jocs Olímpics. Els tres esdeveniments han tingut una gran  projecció internacional.

Durant els anys vint, en el context històric de la Dictadura de Primo de Rivera i dins de les activitats i construccions de l’Exposició Internacional del 1929, es va bastir un Poble Espanyol, que esdevingué una síntesi de l’arquitectura i la mostra artesanal d’Espanya. Es va projectar que fos un conjunt d’edificis extrets de l’arquitectura popular espanyola que serien incorporats en una mena de collage. Es va tractar de crear un poble artificial on estarien reproduïts edificis representatius de les diferents regions d’Espanya, que s’inclouria entre els pavellons dedicats a l’art.

Els constructors del Poble Espanyol van pretendre fer un recinte que fos essència dels pobles d’Espanya, van voler construir un conjunt que fos representatiu de la diversitat de les diferents Espanyes. Així, el complex reconstrueix amb profusió detalls característics de la vida de poble en èpoques i regions diferents espanyoles. En definitiva, el recinte fou construït amb el propòsit de compondre una imatge global i abstracta d’una població espanyola de categoria mitjana. Per això hi ha una Plaça Major, perquè és difícil trobar un poble que no en tingui, on s’haurien de celebrar festes, una església, en la qual es dirien misses, un edifici destinat a Ajuntament, un monestir, i també carrers, fonts, comerços. Diversos artesans que treballen cara al públic hi son establerts també. A l’entrada del conjunt, just a les portes d’Àvila, hi ha un avís de l’autoritat: “Por orden gubernativa se prohibe el tránsito de toda clase de vehículos antiguos y modernos por el recinto del “Pueblo Español”. I, a les afores, hi ha un abeurador per a les cavalleries i, a la paret, la sentència de l’alcalde: “Por orden de la autoridad, se prohibe ensuciar estas aguas bajo la multa de cien reales de vellón”. Hi ha, també, una creu de termini i una font petita rodejada de vegetació. De fet, el conjunt, inaugurat com una obra efímera, amalgama la pluralitat arquitectònica d’una Espanya que va del segle XI al XIX.

El Poble Espanyol fou un dels grans impactes de l’Exposició, al punt d’esdevenir-ne una part fonamental. Junt amb la mola del Palau Nacional i l’espectacle de les il·luminacions, el Poble va ser el tercer gran esdeveniment que rebé tota mena d’alabances i d’entusiasmes.

La idea del Poble Espanyol no va ser una invenció gaire original, perquè la filosofia de recrear l’arquitectura d’un país en una Exposició no era pas nova. A altres exposicions universals ja s’havien assajat l’exhibició de models d’ambients i arquitectures populars del país: el Borgo Medievale de Torí del 1884, la sèrie d’imitacions històrico-folklòriques de París de 1889 (en aquesta Exposició es va construir la Ciutat Colonial i el “Poble Africà”, immediats i únics precedents del Poble Espanyol), el Village Flamand d’Anvers i el Village Suïsse de Ginebra, ambdós del 1896. I, almenys des de l’Exposició celebrada a París l’any 1900, però sobretot des de les de Lieja (1905) i Brussel·les (1910), l’exposar, no només màquines o productes manufacturats, sinó l’arquitectura del país com a espectacle visual, ja va formar part dels habituals muntatges que programaven les exposicions internacionals. Gairebé a cada exposició hi havia un racó per presentar escenogràficament i amb el recurs del cartró pedra un resum de la tradició arquitectònica local.

Tot començà, doncs, com una imitació d’aquelles escenografies. Es tractava de fer només un aparador provisional, perquè estava dissenyat per a ser enderrocar un cop l’Exposició hagués finalitzat. La idea dels organitzadors era muntar un “Pueblo Típico Español” a base d’escaiola amb vistes a l’enderroc, però sembla ser que fou l’arquitecte Francesc Folguera, amb una clara visió del que representava el projecte, el que es va oposar a la idea de “plateau” imposant materials sòlids que donarien al monument una vida més duradora. Va tenir de lluitar fort fins que el Comitè Executiu de l’Exposició li donà una llibertat d’acció, tot i que li negaren que els edificis fossin habitables. Per aquesta gestió, alguns arquitectes van reivindicar la figura de Francesc Folguera senyalant-lo com un element important en la gestació del Poble. Si més no, deien que “El hizo obra de arte auténtica, orgánica y armónica de lo que sin él no habría pasado de ser decorados todo lo magníficos que se quiera, pero que hubieran fenecido con la clausura de la Exposición de 1929”.

Així, el Poble Espanyol va assolir unes dimensions molt diferenciades del que en un principi s’havia pensat. I és que aquella escenografia va ser encarregada a quatre professionals de gran prestigi que l’entenien dins d’uns interessos culturals molt concrets. Aquells homes foren els arquitectes Ramon Reventós i Francesc Folguera, el pintor Xavier Nogués i el crític d’art i pintor Miquel Utrillo. Dos amics dels anteriors, Joaquim Montaner i Lluís Plandiura, tingueren també una intervenció molt destacada en la creació del Poble Espanyol. Montaner, des del seu càrrec de secretari de l’Exposició i de director i cap de serveis de la secció “L’Art a Espanya”, i Plandiura com a president de l’Exposició Especialitzada de l’”Arte en España” i com a comissari regi de Belles Arts, supervisaren totes les decisions que prengueren els quatre homes esmentats.

A primera vista, la idea de fer una població on hi hagués representació de totes les contrades de la península era una temeritat. En efecte, com era possible de lligar en un sol feix idiosincràsies tan divergents, arquitectures tan oposades, climes tan distants com els que es troben dins l’àrea de l’antiga Ibèria? Utilitzant expressions de l’època, com els carrerons estrets i blancs d’una vila andalusa, plens de suggestions africanes, preparats per a la solellada ferotge del migdia, ben avinguts amb un soroll de castanyoles i amb el plany de les cançons flamenques, podien harmonitzar amb la greu arquitectura basca, feta amb fustes ombrívoles i preparada per als hiverns de pluja interminable, vora els castanyers centenaris i les falgueres tendres? El Pirineu no podia pas, dins un àrea de pocs metres, entendre’s amb l’horta de Múrcia. Les vores somrients i melangioses del Minyo no conviurien pacíficament amb les terres nues i tràgiques de l’altiplanície castellana.

La síntesi d’elements tant diversos era ben bé una follia. Un hom podria reunir-los en un espai limitat, però fondre’ls? Donar-los una sola ànima? Evitar un seguit de  contrastos violents i desagradables? Semblava enterament impossible.

Aquest impossible no ha estat realitzat al Poble, però s’ha de reconèixer que els directors d’aquesta magna escenografia van saber camuflar amb un art exquisit, amb una trapaceria admirable, amb un tacte magistral, els trànsits que podien resultar explosius. Entre les arquitectures de les contrades més separades, ells van saber introduir edificis pertanyents a climes o tipus ètnics intermediaris. Com qui diu amb pinces, van agafar trets comuns per emmascarar els trets divergents… D’aquesta manera, el visitant passa del nord al sud, de l’est a l’oest, de les regions eixutes a les regions molles, del Mediterrani a l’Atlàntic, del pla a la muntanya sense experimentar cap sotrac greu.

El mosaic subsisteix, però cada parcel·la integrant del mosaic ha estat col·locada amb tanta idea que sembla agermanar-se amb les que la volten; els pren alguns reflexos, els tramet algun matís. No és estrany, doncs, que per poc que les circumstàncies acompanyin hom es pugui fer la il·lusió que està dins una veritable vila espanyola.

Aquest desenllaç, que convertí el recinte en un conjunt orgànic, fou degut al fet que va ésser encarregat a les quatre persones esmentades que tenien una extraordinària sensibilitat i que feren amb el tema un portentós joc de mans. El Poble va ésser essencialment plantejat segons una profunda, intel·ligent i refinada preocupació estètica.

No ha estat fàcil reiterar amb una repetició més o menys actualitzada els resultats obtinguts en aquella data. Els intents posteriors realitzats amb un criteri semblant, tals com el de Palma de Mallorca o el de l’Expo de Brussel·les, no van assolir, sens dubte, igual nivell.

Els quatre professionals, moguts per la il·lusió de crear un vertader poble que fos una síntesi de la varietat i complexitat d’Espanya, van realitzar diferents viatges per la península per a recollir material iconogràfic. Durant el recorregut, feren centenars de fotografies, anotacions, dibuixos que els va permetre escollir el que millor s’adaptava a la idea que tenien que plasmar. Una idea aproximada de la importància que van tenir aquests viatges ho dona el número de poblacions que els turistes van visitar: un total de mil sis-centes. S’entén, doncs, que sense aquests viatges el Poble Espanyol mai no hagués arribat a ser el producte que finalment és. Un cop traçada la primera idea d’aquest poble, el treball dels dissenyadors del Poble Espanyol consistí en la selecció d’aquest material.

Els viatgers van tenir molt encert en la tria de models i llur acurada reproducció. Però encara va ser més important la manera d’interpretar-los i de relacionar-los per aconseguir el pla orgànic de tot un poble. Aquesta unitat orgànica es va aconseguir perquè per damunt de tot hi havia una idea urbanística. Això li donà des del principi un èxit diferent dels anteriors Villages Suïsses.

El Poble Espanyol és un poble inexistent, impossible, un poble d’Enlloc. Per bé que molts dels seus elements siguin còpia exacta d’elements reals, convé dir que la tasca dels arquitectes i dels artistes que els van ajudar no es va limitar sols a reproduir al peu de la lletra; a més a més de la invenció dels conjunts -cosa ben delicada-, els hi devem la invenció de no pocs detalls. Hi ha molts edificis que resulten més bells en llur versió barcelonina que no pas en llur context original. En mots casos els constructors del Poble van sumar detalls significatius: van procedir, doncs, amb una certa llibertat artística, més que amb una pruïja de fidelitat arqueològica.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons