Les proves PISA a Catalunya: l’efecte backfire

Alana Jordan – Pixabay

Llicència Creative Commons

Josep Oton

De vegades, quan algú rep una informació que contradiu el seu discurs, en comptes de rectificar, s’aferra encara més a les seves conviccions. Es blinda per reafirmar les seves idees tot i que s’aportin proves que les desmenteixen. La psicologia social denomina aquest fenomen “l’efecte backfire”, també conegut com perseverança en les creences, conservadorisme conceptual o inèrcia ideològica.

Es tracta d’un mecanisme de defensa atès que, sovint, les idees estan profundament arrelades en la personalitat de l’individu i esdevenen un element identitari. Aleshores, les dades aportades no són assumides com informacions rellevants, sinó com una amenaça. Veure’s obligat a reconèixer una equivocació és percebut com un atac personal. S’abandona el terreny del debat intel·lectual per entrar en l’enfrontament visceral.

Aquest biaix cognitiu sol estar associat a creences polítiques o religioses, instal·lades en l’inconscient i alimentades per emocions intenses vinculades a la pertinença a un col·lectiu determinat. Ara bé, àmbits que haurien d’estar presidits per l’objectivitat, com ara la ciència, tampoc estan exempts d’aquests mecanismes. Canviar d’idea ja no és una qüestió merament intel·lectual, pot implicar aïllament respecte el grup de referència, erosiona la coherència interna en reclamar una reestructuració mental i posa en entredit les decisions que conformen la història personal.

L’efecte backfire mostra que sovint l’objectiu de molts debats no és l’adquisició d’un coneixement plausible, sinó la protecció d’una identitat, individual o col·lectiva. Si perilla, la racionalitat cedeix el protagonisme a l’instint de supervivència.

Tal vegada, certs discursos pedagògics a Catalunya estiguin impregnats d’aquest prejudici psicològic que genera una visió esbiaixada dels problemes del sistema escolar.

La política educativa catalana, impulsada des de l’Administració, però promoguda per col·lectius de teòrics de l’educació, docents i famílies, sovint ha recelat de l’escola pública de caràcter funcionarial i ha preferit models de gestió de caire empresarial, com ha quedat palès amb el Decret de plantilles.

L’èmfasi en la innovació neix d’un estil d’escola, precisament d’iniciativa privada, que va demostrar la seva extraordinària idoneïtat durant les dècades dels seixanta i dels setanta en fomentar el català, la coeducació, la no confessionalitat i la pedagogia activa com a contrapunt d’una escola monolingüe, que separava nens i nenes, explícitament religiosa i basada en l’aprenentatge memorístic.

Aquest model s’inspirava, al seu torn, en la nouvelle pédagogie, en el Instituto-escuela de la Institución Libre de Enseñanza, en les experiències escolars catalanes del primer terç del segle XX, en la comprehensive school anglosaxona i, no menys important, en la tradició catalana d’educació del lleure (esplais, colònies, escoltisme…).

Tot i les seves excel·lents contribucions, aquest estil d’ensenyament potser no s’ha mostrat tan eficaç en el moment de la seva generalització (o imposició) al conjunt del sistema educatiu. El context familiar, migratori, social, cultural, lingüístic, religiós i econòmic actual és prou diferent. És més divers i comporta un grau major de complexitat. La recepta adequada en determinats entorns pot ser contraproduent en d’altres.

Així s’ha apostat per metodologies globalitzadores en detriment de les especialitats docents. S’ha impulsat la digitalització dels continguts en perjudici del llibre de text. S’ha promogut l’aprenentatge per descobriment relegant la instrucció directa (classe magistral). Els plans individualitzats han deixat de ser un recurs excepcional per esdevenir una mesura habitual, mentre es descarten les agrupacions homogènies segons les necessitats i capacitats dels alumnes.[1]

El resultat ha estat la caiguda del nivell acadèmic, un fet constatable en el dia a dia de les escoles. A més, l’ús del català, la igualtat de gènere, el pensament crític i l’atenció als més vulnerables tampoc passen pel seu millor moment entre els joves catalans. El professionals de la docència estan farts. Se’ls demana l’impossible i ja no poden més.

Les avaluacions externes reflecteixen aquesta situació preocupant. Tanmateix, s’han convertit en un convidat incòmode que cal bandejar. Així les proves de competències bàsiques que abans eren censals, ara són mostrals. Ja no les realitzen tots els alumnes, tan sols una part, una mostra estadística. Abans les famílies podien saber quin era el nivell del seu fill o filla, o el del seu centre, per poder aplicar mesures correctores. Ara és un sondeig, i tots sabem com es cuinen els sondejos. A més, enguany les competències lingüístiques s’han avaluat amb proves tipus test, sense haver d’escriure ni una lletra.

Pel que fa a PISA, els darrers resultats han estat catastròfics. El Departament ha encarregat a l’OCDE un estudi de possibles millores. Una decisió força controvertida. Seria com si una família contractés per a fer classes particulars el professor que després haurà d’avaluar l’estudiant.

Malgrat aquesta estratègia tan sospitosa, la realitat ha superat els pitjors recels. En les proves PISA del 2026 s’ha exclòs deliberadament una quarta part de l’alumnat. Si aquests nois i noies haguessin hagut de resoldre els exercicis, la davallada dels resultats encara hauria estat més sonada.

Es pot atribuir a una errada tècnica, però un procés tan costós no es pot permetre el luxe d’aquesta mena d’equivocacions. Algú s’imagina que això mateix hagués succeït en unes eleccions? Aleshores parlaríem explícitament de tupinada.

Segurament, el desgavell en l’aplicació de les proves PISA pretén amagar el desastre dels resultats acadèmics de l’alumnat català. Un exemple grotesc de l’efecte backfire. Quan les evidències contradiuen la teoria, es prefereix distorsionar les dades per no fer trontollar una narrativa oficial sostinguda durant dècades.

Refermar-se en uns postulats obsolets, desqualificar sistemàticament a qui s’atreveixi a dir que el rei va nu o malbaratar recursos públics amb metodologies ineficaces no resoldrà de cap manera el problema, tot el contrari, l’empitjorarà. Els ha sortit el tret per la culata.

___

[1] Art. 18.1 del Decret 299/1997, encara vigent.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons