Pedagoga, feminista i folklorista. Parlem de Maria Baldó

Maria Baldó Massanet. / Foto: Viquipèdia

Llicència Creative Commons

Soledad Bengoechea

Aquest article parla d’una dona singular: de Maria Baldó Massanet, una dona que va tenir la sort de viure una vida intensa, plena. La seva vocació era sobre tot l’ensenyament, posant el punt de mira molt especialmente en l’educació de les dones, però també estaba molt interessada en el folklorisme. Feminista de primera línea, també la política la va seduir. Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), des de la seva aparició en els anys trenta, Baldó va convinar totes aquestes facetes a les que va dedicar la seva vida amb energia i sapiència. Durant la Guerra Civil (1936-1939), Baldó dedicà les seves energies a la lluita per la causa de l’alliberament de les dones mitjantjant l’educació i per aconseguir una millora en l’ensenyança del català.

D’origen català, va néixer a Hellín (Albacete) l’any 1884, però de ben jove la família tornà a Catalunya. Estudià magisteri i als 22 anys d’edat es va llicenciar com a mestra. Tenia gran afició pel folklore —va ser deixebla del conegut folklorista Rossend Serra i Pagès— i molt jove presentà treballs com ara «Notes sobre música popular valenciana», «La festa tradicional alcoiana de moros i cristians pel dia de Sant Jordi», «Valor pedagògic del folklore». Alhora, el seu amor per la natura li portà a ser sòcia activa del Centre Excursionista de Catalunya.

Es casà amb l’editor Josep Serra i Chartó, amb qui tingué dos fills: Alfons (que esdevindria un eminent filòleg) i Núria. Però enviudà molt aviat, el 1911, amb només vint-i-set anys. Tres anys després, mentre dirigía una escola nacional, tornà a contraure matrimoni. L’escollit fou ara el pedagog Lluís Torres i Ullastres.

Destacada militant feminista, el 1910, a l’Ateneu Barcelonès, Maria impartí un curs sobre «Cultura femenina», que publicà en forma de llibre. Dos anys després, publicà l’article «Sobre l’ensenyança escolar femenina» a la revista Feminal. Més endavant, publicaria El libro del hogar, reeditat en diverses ocasions on, sota una òptica feminista, reflexionava sobre l’educació que en aquells moments rebien les dones i sobre el treball remunerat femení. L’any 1914 intervingué en les conferències sobre educació femenina al costat de les destacades militants feministes i membres de la Secció Femenina de la Lliga Regionalista Carme Karr i Dolors Monserdà i amb la socialista Leonor Serrano.

Maria era una dona incansable i va ser molt activa en el camp de l’ensenyament i del desenvolupament de la llengua catalana. Una mostra: membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, el 1920 n’era vicepresidenta de la Comissió de propaganda. També fou secretària de la Societat Barcelonina d’Amics de la Instrucció.

Però la seva trajectòria profesional va estar estretament lligada al grup escolar La Farigola. El 27 de març de 1922 s’inaugurà aquesta escola, el primer grup escolar femení del Patronat Escolar de l’Ajuntament de la ciutat (actualment, Escola La Farigola de Vallcarca). Ella mateixa n’assumí la direcció i col·laborà estretament amb Manuel Ainaud per aconseguir que mestres estatals poguessin ocupar les places dels altres nous grups escolars municipals. Així mateix, formà part del tribunal que seleccionà els mestres. En aquells mesos també assumí el Deganat dels Mestres de Barcelona. I les seves inquietuds socials la va portar a treballar com a professora auxiliar gratuïta a l‘Escola Normal de Barcelona.

Baldó destacà també com a conferenciant per les seves intervencions a través d’emissions radiofòniques. Intervencions que, degut als seus principals interessos versaven sobre diverses temàtiques vinculades a temes com literatura, jocs infantils, educació de la dona. Les seves inquietuds la van portar més lluny: a demanar la creació d’escoles especialitzades per a la formació de les dones i per a la preparació d’aquestes per a la maternitat.

Creades el 1931, als inicis de la República Espanyola, durant aquests anys Maria va tenir cura  de l’evolució a Catalunya de les Missions Pedagògiques. Amb ella treballava Herminio Almendros Ibáñez, pedagog, escriptor i un dels principals introductors de la pedagogia Freinet. Les Missions Pedagògiques van ser un projecte de solidaritat cultural patrocinat pel Govern espanyol republicà a través del Ministeri d’Instrucció Pública i des de les plataformes del Museo Pedagógico Nacional i la Institución Libre de Enseñanza. Era un projecte llargament acaronat per ambdues institucions i els seus dirigents van ser capaços d’unir les voluntats d’intel·lectuals de procedència diferent al voltant d’un projecte comú, focalitzat, principalment, en el món rural. Rodolfo Llopis, com a director general al Ministeri d’Instrucció Pública, va dissenyar i posar en marxa aquest projecte. Com tantes coses, aquesta proposta, tan necessària en aquella Espanya tan inculta i analfabeta, es va desmantellar al final de la guerra civil.

El 1933, Baldó va assumir la secretaria del Comitè Executiu del Congrés d’Educació Social. El mateix any formà part del Comitè Executiu de la Comissió Organitzadora de la Diada Femenina d’ERC. Una mica més tard, ja involucrada de ple en la defensa de la República, recolçà el Manifest intel·lectual a favor de la llibertat i contra el feixisme i en pro de la creació del Front d’Acció per a la Defensa de la Cultura.

Incansable, quan va esclatar la Guerra Civil va voler-se implicar de ple: va formar part del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada), creat a Barcelona el 27 de juliol de 1936, dies després de començada la guerra. Aquest projecte pretenia tirar endavant una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana per substituir l’escola de tendència confessional, i que el nou règim escolar estigués inspirat en els principis racionalistes del treball, assegurant que tot obrer pogués arribar des de l’escola primària als estudis superiors segons la seva capacitat. A proposta d’aquest organisme, Baldó va presidir la Comissió d’Adaptació del personal docent dels organismes tècnics de la Generalitat a les necessitats de la guerra.

Al mateix temps, Maria assumí la presidència del Lyceum Club de Barcelona, que s’havia creat seguint el model d’altres que ja existien a diferents ciutats europees i americanes. L’abril del mateix any, ja a les portes de la guerra,  participà al 1r Congrés Nacional de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, una entitat històrica fundada a finals de 1898 i establerta legalment el 1899 per Francesc Flors i Calcat. El seu objectiu principal era potenciar l’ensenyament en català, crear escoles i millorar els materials pedagògics. La ponència  que va defensar aquell dia versava sobre «La llar i l’escola».

En plena Guerra Civil, el 6 i 7 de novembre de 1937, es va celebrar al Palau de la Música de Barcelona el Primer Congrés Nacional de la Dona, convocat per les principals organitzacions polítiques i sindicals de Catalunya. Hi van assistir més de 800 delegades, les quals, amb un ferm compromís amb la defensa de la República i l’emancipació de les dones, decideixen constituir la Unió de Dones de Catalunya. Sota la presidència de la destacada propagandista d’Esquerra Maria Dolors Bargalló (1902-1980), la Unió de Dones de Catalunya esdevé la principal organització feminista de la Catalunya republicana, desenvolupant una ingent tasca que només la derrota a la Guerra Civil pogué estroncar. Doncs bé, Maria fou escollida vicepresidenta del Comitè Executiu d’aquest grup format per dones. Aquest esdeveniment es va portar a terme en un context històric marcat per la dicotomia entre democràcia i dictadura que impulsava una lluita incansable per la llibertat de les dones. En aquest context, Maria també fou secretària general de «La dona a la reraguarda» secció del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.

Quan acabà la immensa carniceria, juntament amb el seu marit, Maria es va exiliar a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc, on va morir l’any 1964. Sabia que els vencedors no li perdonarien la seva trajectòria vital. En aquella ciutat també es va mostrar activa: va dirigir la Residència d’intel·lectuals Catalans depenent de la Fundació Ramon Llull, impulsada per la Generalitat de Catalunya a l’exili.

Durant tot el seu exili continuà vinculada a ERC —el 1948 fou escollida presidenta de la secció femenina d’aquest partit a l’Alta Garona.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons