Més enllà de les evidències. A propòsit de la ponència de Bianca Thoilliez

La professora de pedagogia en la Universitat Autònoma de Madrid Bianca Thoilliez durant la seva ponència en el Fòrum d’Acadèmics organitzat per la Fundació Episteme.

Llicència Creative Commons

Josep Oton

El primer Fòrum d’Acadèmics, organitzat per la Fundació Episteme, ha estat dedicat a l’anàlisi de les evidències educatives. El 25 d’abril de 2026, es van reunir a la sala d’actes de la Residència d’Investigadors del CSIC de Barcelona un nodrit grup d’experts i professionals de l’educació per a debatre fins a quin punt les innovacions pedagògiques, tan en voga avui dia, se sostenen en resultats d’estudis rigorosos, és a dir, si disposem d’evidències que garanteixin la viabilitat de les transformacions aplicades en el món escolar.

La doctora Bianca Thoilliez, professora de pedagogia en la Universitat Autònoma de Madrid, va presentar un contrapunt per a evitar un biaix cientificista en un àmbit, com l’educació, que deu molt al llegat humanista.

A mode de provocació intel·lectual, va desenvolupar la ponència: Més enllà de “el que funciona”. Evidències, judici pedagògic i dèficit democràtic en les pràctiques d’ensenyament. El punt de partença de la seva exposició era la constatació de com les pràctiques educatives solen ignorar les dades aportades pels estudis, això és, les evidències. La raó és molt simple, ens deixem portar per postulats ideològics o per modes pedagògiques obviant l’existència de pràctiques contrastades i més eficaces. Aquesta incoherència és més rellevant en contextos de vulnerabilitat, on l’entorn -especialment, les famílies- no compensen els dèficits escolars. Més aviat al contrari, l’escola es veu en la necessitat de compensar els dèficits socials.

Ara bé, aquesta objecció a una pedagogia no basada en evidències, si bé és correcta, alhora és incompleta. No es tracta de dirimir entre evidència sí o evidència no, sinó de reflexionar sobre quina autoritat li concedim, així com explorar els seus límits normatius. En altres paraules, podríem dir que l’evidència informa, però no decideix.

La Dra. Thoilliez advoca pel judici pedagògic com a contrapès necessari. No es tracta d’apostar per l’arbitrarietat o el subjectivisme, sinó d’aplicar una racionalitat pràctica, arrelada en la realitat, que pugui exercir de mediació entre les evidències, els valors, el context i les relacions.

L’ensenyament és una activitat complexa, sotmesa a la incertesa i incardinada a un context real. No és una simple intervenció tècnica. Implica la relació entre subjectes concrets. Podem dir que inclou una dimensió “artesana” en la qual conflueixen el saber fer, l’experiència i la reflexió.

Per tot això, cal estar amatent i defugir la temptació de fer de l’evidència un substitut del judici pedagògic. L’evidència no ha d’esdevenir un protocol que hagi d’aplicar-se mecànicament. A vegades, hi recorrem buscant una falsa seguretat que ens deslliuri de la incertesa en el moment d’afrontar disjuntives educatives.

Un excessiu èmfasi en les evidències pot convertir els educadors en simples executors d’un disseny preestablert, i la seva responsabilitat queda reduïda i circumscrita únicament al compliment de les instruccions rebudes.

Ara bé, aquest debat no és tan sols un problema pedagògic. És, també, un problema polític. En el fons la qüestió és: qui decideix què fer? Assistim a una expansió de la governança educativa. Proliferen les xarxes d’experts i les eines d’avaluació global que redefineixen els problemes i les solucions. Llavors la pregunta clau és: qui decideix com ensenyar?

En la seva exposició, la Dra. Thoilliez va al·ludir al debat entre el posicionament de Walter Lippmann i el de John Dewey. Per al primer, són els experts els que decideixen i, per tant, l’exercici de la ciutadania queda limitada. En canvi, per a Dewey, el coneixement és un bé públic que garanteix la deliberació democràtica.

Així, la sobrevaloració de les evidències pot generar un autèntic dèficit democràtic, en delegar en els experts la deliberació que, al seu torn, es basa en la legitimació de les decisions a través de les evidències. En el fons es produeix una expropiació del judici del docent i una deslegitimació del seu saber i de la seva experiència com a elements valuosos per a la presa de decisions. La pregunta sobre el “què fer” es transforma en “què funciona”, la resposta vàlida de la qual es troba, pretesament, en les evidències. Aleshores, el judici docent pot quedar desautoritzat pel pes d’unes evidències obtingudes de forma descontextualitzada.

Un exemple serien els estudis sobre l’efecte de les ràtios. Les evidències mostren l’escàs impacte del nombre d’alumnes per professor com a element rellevant per a explicar els resultats acadèmics. Dit d’una altra manera, reduir les ràtios no garanteix la millora del rendiment. Ara bé, aquesta evidència pot legitimar el mantenir ràtios altes? Cal tenir en compte altres factors, no sols les evidències proporcionades pels estudis quantitatius, per a decidir les ràtios més adequades en cada cas.

En resum, les evidències són necessàries, però resulten insuficients. Són un recurs disponible que contribueix a què les decisions estiguin més fonamentades. Però no es pot eludir la importància del judici docent. Altrament, les estratègies educatives estaran en funció d’una base normativa elaborada a partir de les aportacions dels experts. Si fos així, es produiria un dèficit en la participació real en la presa de decisions afeblint els procediments democràtics imprescindibles tant en l’educació com en la societat en general.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons