Mor el català a les escoles?

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

David Rabadà

El sistema educatiu català, com l’espanyol, mostra una incapacitat alarmant per millorar el rendiment dels alumnes amb dificultats durant l’ESO. Recentment, el director de l’àrea d’Educación de Funcas, Ismael Sanz, va publicar que les mancances en lectura i matemàtiques detectades als 10 anys es mantenen fins als 15, tal com confirmen els resultats de PISA. Aquest estancament és un obstacle per a la formació posterior dels alumnes tot i que avui dia s’atorguen més títols d’ESO sense una millora real del domini lingüístic per culpa d’una clara rebaixa de l’exigència en el domini de les llengües. A aquest problema s’hi afegeix l’ús dels idiomes nacionals i autonòmics com a arma política.

Fa anys que el sistema educatiu català es troba atrapat en un conflicte entre el poder judicial i la Generalitat pel que fa a l’estatus legal de la llengua a les aules. Aquest atzucac, que sovint sembla requerir un manual d’instruccions per ser desxifrat, ha generat una producció constant de sentències, decrets i recursos que, a la pràctica, no han servit per frenar el retrocés de l’ús social del català.

Tot i que la percepció general situa l’inici del conflicte en la famosa sentència del 25%, la disputa es remunta a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut de l’any 2010. En aquell moment, el TC va considerar legítim que el català fos el “centre de gravetat” del model educatiu per garantir la normalització lingüística, sempre que no s’exclogués el castellà. Tanmateix, les dades d’ús social han seguit una tendència preocupant: si l’any 2003 el 50% dels catalans feia servir el català de manera preferent, dues dècades després aquesta xifra ha caigut fins al 32%, mentre que el castellà ha pujat fins al 48%. A això s’hi afegia que diversos pares van començar a reclamar judicialment més hores de castellà argumentant que el model vigent discriminava aquesta llengua. Això va culminar en les sentències del 2012 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i del Tribunal Suprem, que van imposar una major presència del castellà al currículum, tot i que sense concretar-ne els percentatges. Durant l’època d’Artur Mas, la Generalitat va iniciar un “joc del gat i la rata” per intentar protegir el català sense incórrer en un incompliment legal obert, arribant a suggerir que les hores de castellà es podrien imputar a treballs fets durant les vacances.

L’enfrontament es va agreujar el 16 de desembre del 2020, quan el TSJC va dictar la sentència que obligava a impartir un mínim del 25% de les classes en castellà a tot el sistema educatiu. Com a resposta, la Generalitat va canviar d’estratègia i va aprovar el Decret-llei 6/2022 i la Llei 8/2022. Aquest nou marc legal, aprofitant els canvis en la llei estatal (LOMLOE), eliminava els percentatges fixos i obligava cada centre a dissenyar el seu propi pla lingüístic segons la seva realitat sociolingüística. El Tribunal Constitucional va avalar la constitucionalitat d’aquestes normes el setembre de 2024, tot i mantenir l’ambigüitat de demanar una “presència decent” del castellà, però aquest periple legal no s’ha aturat. De fet, i actualment, la justícia actua centre a centre si hi ha demandes individuals de famílies. En aquests casos, el TSJC sol mantenir el criteri de demanar una assignatura troncal, com matemàtiques o ciències, en castellà. A més, en una sentència del 8 de setembre de 2025, el TSJC va anul·lar el reglament que desplegava la llei catalana del 2022 per considerar que encara marginava el castellà. El passat 30 de març, el tribunal va instar a l’execució provisional d’aquesta anul·lació, una mesura que, si bé no canvia la situació general de tots els centres de forma immediata, facilita noves impugnacions individuals dels projectes lingüístics.

Tanmateix, mentre les institucions s’intercanvien paperassa, la realitat a les aules és ben diferent. Com assenyalava la filòloga Carme Junyent, es produeix la paradoxa que el català tenia més vitalitat durant el franquisme, malgrat la persecució legal, que no pas ara amb institucions pròpies. El conflicte s’ha reduït a una qüestió simbòlica o semàntica sobre si el català és llengua “vehicular” o “preferent”, però les paraules a la llei no s’acompanyen de mesures efectives.

La pèrdua de valor i esforç en l’aprenentatge és un dels problemes de fons més greus. Avui dia es regala el títol de C1 de català en acabar l’ESO, sovint sense que l’alumne tingui una competència real ni cap incentiu per esforçar-se. A més, molts docents es troben desatesos: quan el nivell de català de l’alumnat és baix i la matèria és complexa, el professor acaba canviant de llengua per poder avançar el temari, sense rebre cap suport institucional real. La desídia administrativa arriba fins al punt que en molts cicles de Formació Professional ni tan sols existeixen llibres de text en català.

En definitiva, la defensa del català a l’escola s’ha convertit en una crònica d’una paràlisi. Guanyar batalles judicials al Constitucional serveix de poc si es perd la batalla real al pati o als passadissos dels instituts. Cap sentència salvarà la llengua si es continua rebaixant l’exigència. Per tal que el català o el castellà siguin realment vehiculars, cal menys pugnes polítiques i més exigència a l’aula.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons