La caixa de Pandora del pedagogisme

Foto: https://ca.wikipedia.org/wiki/Capsa_de_Pandora#/media/Fitxer:Pandora_opening_her_box_by_James_Gillray.jpg

Llicència Creative Commons

Dan Clarasó Sanz

Si pensem en la mitologia grega, Pandora no obre una capsa qualsevol: obre un contenidor ple de mals enviats pels déus, pensat per castigar la humanitat. Hi trobem malalties, patiment, discòrdia, mentides… i al fons, només queda l’esperança. Sempre m’ha fascinat aquesta història, sobretot perquè l’esperança no sempre és un consol. De vegades és més aviat una trampa: manté els humans esperant, encara que el problema sigui estructural.

No puc deixar de veure paral·lelismes amb el nostre sistema educatiu. Com advertia Hannah Arendt (1961), l’educació no pot basar-se en promeses abstractes de futur, sinó en la responsabilitat de transmetre un món real i concret que ja existeix a les noves generacions, i preparar els alumnes per afrontar-lo.

El regal enverinat

Els darrers anys, des del Departament d’Educació, se’ns ha venut un model com la gran solució pedagògica: “més inclusiu, més competencial, més centrat en l’alumne, més modern…”. Són termes que tots coneixem, que sonen molt bé en conferències i titulars, però quan ho veus des de l’aula, la realitat és diferent.

El pedagogisme, amb tot el seu vocabulari i la seva litúrgia de metodologies, promet transformar l’educació sense posar gairebé en qüestió el que ja tenim. Tal com assenyala Inger Enkvist, moltes reformes educatives contemporànies es construeixen més sobre ideologia pedagògica que sobre evidència contrastada. Com a Pandora, ens entreguen una capsa brillant i plena de promeses, amb la diferència que a Pandora l’avisen de la trampa, Zeus li diu que no l’obri. Mentre en el nostre cas, podríem dir que ens pressionen a obrir-la.

Els mals alliberats

I què passa quan obrim la capsa?

Els docents ens trobem amb una sobrecàrrega burocràtica enorme, currículums que canvien constantment i un llenguatge tan farragós que costa entendre què és realment important. Sovint se’ns exigeix aplicar metodologies ‘innovadores’ sense que hi hagi una evidència empírica clara del seu impacte en l’aprenentatge. La fascinació pel pedagogisme i les modes metodològiques, sense contrast amb dades objectives, pot generar sobrecàrrega i desorientació. Aquesta preocupació està avalada per síntesis de recerca com les de John Hattie (2020), que mostren que moltes ‘innovacions’ educatives tenen un impacte mínim o nul sobre l’aprenentatge dels alumnes, en contrast amb les pràctiques comprovades amb evidència sòlida que sí produeixen efectes significatius.

I mentre això passa, el coneixement, la rigorositat i l’exigència acadèmica queden desdibuixades, en una dinàmica que Gregorio Luri (2020) ha descrit com la progressiva substitució del saber per l’activitat.

Tot això crea una paradoxa: es parla d’autonomia pedagògica i innovació, però en realitat s’imposa un model tancat que no deixa marge per pensar o actuar d’una manera diferent.

Zeus i la il·lusió del progrés

Si seguim amb la mitologia, Zeus no castiga directament. És astut: sedueix, convenç, promet. El pedagogisme funciona així. No veus la violència directa, només un relat molt ben construït que promet millores constants i reals, sense que ningú pugui demostrar si realment funcionen.

I nosaltres, els docents, quedem atrapats en aquesta promesa: que si l’any vinent tot serà millor, que si apliquem totes les instruccions, que si ens formem més… Sempre amb l’esperança com a última garantia que les coses canviaran. Però l’esperança no és resultat; és expectativa que potser mai no es compleixi.

L’esperança com a mecanisme de contenció

I aquí és on entra l’últim element de la caixa de Pandora: l’esperança. Manté el sistema en funcionament, encara que moltes coses no vagin bé. Ens fa seguir treballant, intentant aplicar tot el que se’ns demana, amb la il·lusió que les coses milloraran. Però sovint la realitat és que només ens manté ocupats, sense afrontar els problemes de fons.

Recuperar el foc, no la capsa

Per sort, abans de Pandora hi ha Prometeu, que roba el foc als déus. El foc simbolitza el coneixement, la tècnica, la raó. I potser és aquí on hauríem de centrar-nos: no en la fascinació per la capsa i les promeses de millora màgiques, sinó en recuperar un debat basat en coneixement, evidència i rigor.

És a dir, reivindicar el coneixement disciplinari, exigir avaluacions rigoroses, diferenciar innovació real de moda pedagògica i posar l’evidència abans que la retòrica. Per avançar, cal prioritzar pràctiques educatives amb impacte demostrat, reforçar el coneixement disciplinari i avaluar les metodologies amb rigor, abans de deixar-nos seduir per promeses brillants.

Els mites grecs no eren contes per a nens. Eren advertiments. Potser el problema no és el que hi ha dins la capsa, sinó la nostra disposició a continuar acceptant-la una vegada i una altra, oblidant —com recorda Hannah Arendt— que educar implica assumir responsabilitats, no només esperar resultats.

Referències:

1. Arendt, H. (1961). Between past and future: Eight exercises in political thought. New York: Viking Press.
2. Hattie, J. (2020). Visible learning: Feedback. London: Routledge.
3. Luri, G. (2020). La escuela no es un parque de atracciones. Barcelona: Ariel.
4. Enkvist, I. (2016). La buena y la mala educación. Madrid: Encuentro.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons