Ensenyar per a la vida

Imatge creada per IA.

LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Ensenyar per a la vida és un mantra molt estimat per certes pedagogies i professors de vocació pseudorrevolucionària. Sona tan bé i sembla tan inofensiu com l’eslògan d’un iogurt ecològic; el tipus de coses a què ningú, llevat d’un «reaccionari», es podria negar. Podríem posar-ho a camisetes, adhesius, fons de pantalla o en una pegallosa consigna d’Instagram: #EducacióPerALaVida; sospito que ja es deu estar fent. Qui, amb dos dits de seny, defensaria ensenyar per a la mort, o ensenyar sense cap relació amb la vida? El problema rau en la vacuïtat de la proposta, i sobretot en la seva utilització com a ariet —un altre més— contra la injuriada «transmissió de coneixements». Se’n diu «transmissió», per a qui no ho sàpiga, perquè sembli un bizum, una mica a la zona d’influència de la banca, una cosa bruta i capitalista; vostès ja m’entenen.

Comencem per allò elemental: la vida ja s’esdevé i aprenem sobre ella cada dia, almenys quan trepitgem el carrer. No us cal un programa acadèmic per a ensenyar-vos. La vida s’aprèn caminant, ensopegant, treballant o jugant. Els pares —quan són presents— ensenyen la vida a través dels seus gestos, rituals, exemples i errors. Els barris, els avis, les amistats, fins i tot una part de l’entreteniment ocupen aquest indret central d’aprenentatge pràctic que alguns pedagogs pretenen encolomar a un currículum escolar interminable. A més, «ensenyar per a la vida» pressuposa que la vida és fora, i l’escola a dins, cosa que és una ximpleria molt gran.

Les pàgines de certes publicacions educatives van plenes d’aquesta dicció gairebé litúrgica de «vida» i «sentit»… malgrat que mai no es concreti aquest sentit (tot i que es podria). La idea talla-enganxa és sempre la mateixa: cal ficar més coses al mateix contenidor escolar que ja està a petar. Es proposa que l’escola —com si fos l’única font d’aprenentatge— s’encarregui de tot allò que exigeix ​​la vida, que reemplaci la complexíssima trama d’experiències que han de passar a casa i al carrer, perquè ja portem anys liquidant les dues instàncies, immersos en un individualisme expressiu asfixiant. Si l’escola no està ensenyant «per a la vida», no serà que altres àmbits –com la família o la comunitat– han deixat de fer-ho? I això ho treballarem, o potser no, perquè és rojipardo, o de moment no, perquè encara no governen els que ens disgusten?

No és casualitat que en societats on els pares tenen més temps per conviure, parlar, llegir, frustrar-se i riure amb els seus fills, l’aprenentatge del que anomenem «vida» es trobi menys a faltar. Tot i això, en un món on el treball, l’entreteniment digital i les pressions econòmiques ocupen la major part del temps dels adults, esperar que l’escola cobreixi aquest dèficit existencial és, en el millor dels casos, ingenu. L’escola no és la família, ni el taller de treball, ni la comunitat ni el barri; és un espai per a aprendre sistemàticament. Això no vol dir que estigui desconnectada de la vida, sinó que s’ocupa de les parts de la vida que li són específiques.

Deixeu-me que us parli de la vida: la cosa s’està posant difícil per als mediocres. El nivell de preparació ha de pujar sí o sí a l’economia del coneixement, perquè la IA empeny; i calen molts professionals que no tenim. Una bona FP, amb moltes més places de les que hi ha; això seria sens dubte «ensenyar per a la vida», també la de la polis. ¿S’han adonat ja que sobraran programadors i que no tenim electricistes ni fresadors? I ja que hi som, què s’entén per vida? Això tampoc no ens ho aclareixen pas els de la consigna, perquè seria descobrir el pastís, ensenyar el buit que amaga aquest verí: La Celestina no és vida, el Duomo no és vida, la diabetis no és vida… el coneixement no és vida. Com si viure no fos conèixer i només fos sentir. Es nota, se sent, ja arriba: l’escola per a la felicitat rediviva, l’escola antihumanista, el disbarat de sempre.

S’aprèn conversant al voltant d’una taula, llegint per gust, discutint amb els amics, enfrontant el primer sou o el primer desengany. El que ha de fer l’escola és recuperar el seu paper indelegable: ser el lloc on s’aprèn molt i on es conrea l’amor pel coneixement. Saber història, literatura, ciència, matemàtiques, art i filosofia no és merament instrumental per a «la vida», sinó constitutiu del que significa ser una persona informada, crítica i capaç de relacionar-se amb el món amb profit. Aprendre molt –i amb profunditat– no és antitètic a aprendre a viure, sinó la seva condició essencial: només les vides enriquides pel saber són vides amples, interessants. Explicava Betrand Russell que l’educació hauria de conrear la ment, no simplement preparar per a la vida pràctica, i que la vida ja és fora per ensenyar-nos tota la resta, si és que ens atrevim.

Què us sembla si eduquem per a la ment?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons