De la salut mental del professorat

Foto: Suraaj M – Pixabay

LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Segons el Baròmetro Internacional de la Salud y del Bienestar del Personal de la Educación (I-BEST 2023), coordinat a Espanya per FECCOO, el 40% del personal educatiu reconeix haver experimentat ansietat, depressió o desesperació, i el 65% qualifica la seva feina com a «bastant» o «molt» estressant. A més, el 51% tenen dificultats per conciliar la seva vida personal i laboral. El Primer Estudio Nacional sobre el Estado de Ánimo de los Docentes (2023) revela que gairebé un 40% dels docents creu que tenen símptomes de depressió. El curs 2023-2024 les dades van ser igualment alarmants: el 69,9% dels casos atesos van presentar ansietat, la depressió va afectar el 13,45%, i el 16,1% dels docents es va veure obligat a sol·licitar baixa mèdica. A més, hi va haver un augment del 7,9% en el nombre d’actuacions del servei, que va arribar fins a un total de 2.101 intervencions, la majoria a Secundària i Primària.

Fins aquí, les xifres, unes xifres que irresponsablement hem normalitzat. El segle transcorre tan malaltís que un temps aquest panorama hagués activat totes les alarmes fa un temps, mentre que ara només es parla de pastilles i es mira cap a una altra banda. A ningú sembla importar-li que als claustres d’avui dia circulin els lexatins amb la naturalitat amb què abans circulaven les aspirines; que les consultes estiguin desbordades de joguines docents trencades. Des dels centres, no diguem des de l’Administració, no es fa gairebé res; i des de fora hi arriba quelcom encara pitjor, l’apel·lació a «la vocació» per fer callar la queixa, la incansable matraca sobre les vacances excessives i d’altres «prebendes docents» per tal de negar la mjor, és a dir, la consciència del paper que cadascú té en aquest desori.

Treballar de professor és cada dia més difícil. No només per la sobrecàrrega burocràtica, la pressió avaluadora constant o la inestabilitat normativa, sinó perquè s’ha anat erosionant una cosa essencial: el reconeixement social i la cura institucional dels que sostenen l’escola. S’exigeix ​​resiliència sense oferir suport, es reclama entrega sense garantir condicions dignes i es confon professionalitat amb sacrifici silenciós. Mentrestant, el malestar es cronifica, es medicalitza i s’amaga sota discursos edulcorats que apel·len a la vocació com a coartada moral. És hora de dir que cap vocació —per genuïna que sigui— pot sobreviure indefinidament a l’encallament de les condicions sistèmiques. Tenir cura de l’educació passa, de manera ineludible, per cuidar els qui eduquen; tota la resta és retòrica que agreuja el problema i perpetua una normalitat anormal que fa temps que va deixar de sostenible.

Cada cop hi haurà menys professors: entre els que hi ha, cada vegada es produeixen més baixes. Les dades més recents mostren una tendència a l’alça. El curs 2024-2025, el 17,3% dels docents atesos pel servei del Defensor del Professor d’ANPE es van acollir a baixes mèdiques per motius de salut mental, mentre que un 11,7% va manifestar símptomes de depressió, xifres que superen les de l’any anterior. A l’informe del curs 2021-2022 el percentatge de docents de baixa era del 15 % dels casos atesos per aquest servei; més enrere, en el període 2019-2020 les baixes laborals figuraven al voltant de l’11% dels casos atesos, tot evidenciant un increment sostingut els darrers anys. El pendent d’aquest revolt ens exclama que hi ha molt a fer en aquest camp.

Darrere de cada xifra hi ha una persona, un mestre o una mestra que ha sentit com se li enfonsa l’energia i la il·lusió dia rere dia. No parlem només d’estadístiques: parlem de vides que es desgasten en silenci, de vocacions que s’esquincen sota el pes de la indiferència i la pressió constant. L’escola, que hauria de ser un espai de creixement i descobriment, s’ha convertit per a molts en un lloc d’esgotament i ansietat. Si seguim mirant cap a una altra banda, normalitzant el patiment com a part del treball, estarem permetent que s’extingeixi allò més valuós: un servei essencial per a donar forma a les nostres societats, la força dels qui modelen el futur. És un crit que exigeix ​​ser escoltat, un avís urgent que cuidar l’educació passa, inexorablement, per cuidar els que la sostenen.

Hi ha camins possibles per revertir la situació. Millorar l’atenció psicològica del professorat i reduir la càrrega administrativa —atenció, en aquest sentit, a allò que la IA pot oferir per piratejar el monstre burocràtic— són els més obvis i immediats. Però el principal ha de ser la redignificació de la professió. La col·laboració entre centres, famílies i administració també pot reconstruir un clima de respecte i reconeixement que avui manca. No es tracta de col·leccionar promeses buides: es tracta de reconèixer que un professorat sa i amb recolzament és la base d’una educació de qualitat. Si actuem amb consciència i determinació, és possible recuperar la professió de les seves ruïnes, transformant un panorama angoixant en un futur on educar torni a ser un acte d’alegria i esperança.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons