Petits llibres oblidats de filosofia (2)

Una primera lección de filosofia (1926) d’Eugeni d’Ors

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

El primer que haurem de comentar davant d’aquest minúscul volum orsià, que ell mateix anomena “quadern” a la seva introducció, és la naturalesa de l’emissor d’aquest breu text filosòfic. En segon lloc, quan haguem aclarit quin tipus d’autor era aquest autor (ja veurem que no es tracta d’un tema fútil) comentarem la seva afició per les síntesis i les miniatures, sense la qual no es pot acabar de comprendre Una pequeña lección de filosofía .

El primer que direm, doncs, és que aquest Eugeni d’Ors de la coberta no era Xènius. I encara direm més: aquest D’Ors sembla que havia donat Xènius per mort, a jutjar per la llista de les seves obres que proporciona a la primera pàgina: tots els glossaris i novel·les de l’etapa catalana anteriors al 1920 ja no existeixen, no són a la llista. Efectivament, aquesta llista comença per les conferències de 1914 realitzades a la Residencia de Estudiantes i acaba anunciant un Juliano el Apóstata, que segurament seria una edició en llibre de La resurrección de Juliano el Apóstata, article que va veure la llum al número 16 de Revista de Occidente (1924). D’alguna manera s’anava tancant una mena de cercle: el 1914, D’Ors havia intentat instal·lar el seu Glosario a la revista orteguiana de llavors, Espanya, sense aconseguir-ho, perquè no hi va haver acord econòmic. Aquell mateix any, D’Ors havia intentat dimitir de tots els càrrecs catalans, però Prat de la Riba no va acceptar la seva renúncia.

En canvi, el 1926, D’Ors ja s’havia reinstal·lat plenament a la cultura castellana, tot i que no trigaria ni un any a marxar a París. Aquest D’Ors ressentit amb Barcelona aflora a la nota prèvia d’Una primera lección de filosofía: “La lliçó el text de la qual es llegirà ha estat, efectivament, donada pel seu autor, com a introducció a un Curs sistemàtic de Filosofia, professat dues vegades, una al Seminari de Filosofia de Barcelona, ​​que aquet (sic) va dirigir entre els anys 1917 i 1921 (data en què aquesta institució universitària es va veure desfeta per la reacció política aleshores imperant a Catalunya) i després a la Universitat de Còrdova (República Argentina), per invitació de les seves autoritats acadèmiques”. D’Ors desitjava donar fe que havia construït un Sistema filosòfic, que detalla en forma d’esquemes al final del seu quadern, i també desitjava consignar on havia publicat fragments o lliçons soltes, a Catalunya o Argentina, abans del 1926.

Però, qui parlava? A la seva edició d’Els fenòmens de l’atenció, el curs de Psicologia filosòfica que Eugenio D’Ors va oferir als Estudis Universitaris Catalans el 1909, Víctor Pérez i Flores va deixar escrit: “Eugeni d’Ors expressa, doncs, la voluntat manifesta de diferir en l’estil i els mètodes utilitzats” (pàg. 22). No és ja que Xènius morís cap al 1920, és que el D’Ors filòsof dels cursos barcelonins és el mateix que el D’Ors sistemàtic de la seva producció filosòfica posterior, que tot just comença a ser sistematitzada als quaderns d’aquesta època. Aquest D’Ors que ens parla el 1926 tampoc no és aquell “Un ingenio de esta Corte” amb què anava signant les seves gloses d’aquells anys.

El que explica D’Ors té molt a veure amb el que va defensar Ortega a El tema de nuestro tiempo (1923), i al cap i a la fi la consideració que el pensar era un dialogar que acabarà vertebrant la darrera exposició de la filosofia orsiana, El secreto de la filosofía (1947): “Aviat sabrem que la font filosòfica per excel·lència és el diàleg; que no hi ha pensament sense diàleg íntim; que Diàleg i Dialèctica, ja emparentats estretament per l’etimologia, s’enllacen, encara més estretament, per a la reflexió profunda. (…) Si nosaltres, amb les nostres reunions, aconseguíssim assolir aquell èxit que el nostre desig ambiciona; si nous aspectes de la veritat s’obrissin a nosaltres, i poguéssim lúcidament penetrar en el fons dels problemes, i fóssim prou feliços per arrencar-ne solucions suficients; si aquestes solucions s’enllacessin les unes amb les altres, fins a formar un conjunt ben travat, que oferís, en el seu ordre i harmonia, alguna garantia de solidesa, això seria senyal que, a través de la grata desfilada de les nostres vetllades amistoses i estudioses, una mica de ordre superior havia vingut a habitar entre nosaltres i a manifestar-se entre nosaltres” (pàgs. 9 i 10).

I és que D’Ors tenia dos objectius: en primer lloc, superar les dues teories que ell anomenava “pessimistes”, l’escepticisme i el positivisme. Si podem dialogar, podem pensar, i si podem compartir, podem assolir un sistema fiable. Aquest diàleg aconseguia superar l’idealisme i l’empirisme, en una visió molt propera al multiperspectivisme orteguià, encara que vestida amb un lèxic totalment diferent i amb un objectiu racionalista: “Alguna cosa, de debò, diferent de la meva ment, i també de la ment de cada una de les persones del meu auditori, i fins i tot de la suma de totes les nostres ments juntes. Més aviat, multiplicació d’elles, activa, superadora síntesi; ment col·lectiva; que, en aquest cas, únicament en aquest cas, mereixerà el nom d’Esperit” (pàg.10). No ens pot deixar de sonar aquesta filosofia performativa, que al·ludeix directament a l’auditori concret.

Sòcrates i Goethe són els models ideals proposats per D’Ors: Sòcrates perquè s’havia expressat en forma de diàlegs espontanis (D’Ors ja havia d’intuir que els diàlegs platònics eren una ombra del que s’havia d’aconseguir dialogant a Atenes, abans i després de la fundació de l’Acadèmia); Goethe perquè havia aconseguit el seu cim filosòfic departint amb Eckermann. La Fenomenologia, un altre “monòleg” estèril, també la va considerar D’Ors un “fracàs”, perquè precisament impedia la construcció d’un “ordre superior” o Sistema (pàg. 49).

D’Ors estimava els llibres diminuts, les miniatures i l’ostentació de la capacitat de síntesi. Gnómica (1941) és un bon exemple de minillibre recopilatori ple d’aforismes i píndoles de saviesa. Tot i que aquesta tendència va arribar al seu apogeu el 1938, quan va aparèixer a Suïssa La història del mundo en 500 palabras, fruit d’una aposta. Una primera lección de filosofia, un llibre minúscul, formava part d’una col·lecció interessant, els Cuadernos de Ciencia y Cultura de La Lectura. La sèrie era força diversa: el segon quadern publicat en ella era Gordos y flacos. Estado actual del problema de la patologia del peso humano, de Gregorio Marañón. El quadern de D’Ors era el tercer títol, un títol que es va proposar restaurar els grans sistemes metafísics del segle XVII en només 50 pàgines de menys de mig pam cadascuna.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons