Raó personal i Raó abstracta: a propòsit d’una carta de María Zambrano

La Digitalització és la descomposició per a la previsió de tots els nostres comportaments i anhels

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

El 24 d’octubre del 1949, Maria Zambrano era a Roma i acabava de visitar Florència. Es va disposar, una vegada més, a intentar escriure al seu amic Josep Ferrater Mora, que aquells anys li enviava notícies molt puntuals sobre els seus èxits bibliogràfics i l’estat de salut del seu fill Jaume. El que li escriu la filòsofa és la descripció més completa que hi ha sobre el que es coneix com la síndrome de Stendhal: “Des que vaig trepitjar aquesta terra, és a dir, des que vaig entrar a la Mediterrània, vaig començar a oscil·lar furiosament com una agulla imantada per algun pol massa intens i proper o potser per dos i si, he passat vertiginosament dels èxtasis més intensos a la desgràcia més pregona i per la mateixa causa. I més encara que a Roma, a Firenze, he patit vertígens de temps, en un instant queia des de diversos segles com els avions quan “piquen”.” Aquesta meravellosa carta es pot llegir a l’Epistolari 1944-1977 que va preparar Miguel Osset el 2022 per a l’editorial Renacimiento.

A Florència, segons Zambrano, era “tot d’una bellesa exasperant”. I continua: “Qualsevol empremta de Grècia -de la mare- em fa somriure apaivagada, com si em transportés a un punt des del qual tot pot ser entès, al centre mateix del món intel·ligible, que no és el món de la Raó pura sinó el món de la raó de l’ànima”. Unes pàgines més enrere, Zambrano ha explicat al seu pulcre corresponsal que per a un exiliat la pesada ‘Raó històrica‘ abassega sempre la raó personal que li permetria portar una vida més plaent o fàcil. Es tracta de la dicotomia tradicional entre la ‘Raó violenta‘ i la ‘raó poètica‘ zambraniana, procedent del pensament espanyol i del món grec.

I segueix així: “Ara no tenim, que jo sàpiga, res semblant al que va ser la vida cristiana al començament; allò concret i immediat és simplement allò econòmic i com a molt allò “psicològic”. Sí, la Psicologia: psicoanàlisi, etc, vol omplir aquest forat terrible que deixa a la vida humana el viure sota una cultura cada dia més desarrelada i «abstracta».” Ben actual, oi? És curiós que Franco “Bifo” Berardi, pensador encara en actiu, es refereixi a “l’abstracció” radical de les nostres existències com a un dels principals problemes socials d’avui que l’esquerra no està sabent detectar. Efectivament, la Digitalització és la descomposició per a la previsió de tots els nostres comportaments i anhels. Les nostres administracions i el món empresarial no semblen comprendre, ni els interessa fer-ho, com és possible que un petit grup de comunitats humanes o comportaments aïllats (passejar, sopar, l’humor negre, la lectura atenta) no puguin ser reduïts a ‘Raó economicista‘ . El més sorprenent és com María Zambrano, fa més de setanta anys, ja s’adonés que el psicologisme (avui diríem “educació emocional”) és un pegat impotent davant la desconnexió imposada de la Raó històrica o economicista.

“El pedagogisme, com qualsevol altra religió, no comprèn la resistència íntima, no entén que algú prefereixi viure la seva pròpia vida al marge de la Revelació”.

Una cosa semblant passa amb el pedagogisme: les seves narratives solemnes i megalòmanes, la seva estupiditzant utopia d’estandardització massiva i classificació social només causen ansietat i depressió on, en teoria, s’hauria d’obrir pas un Paradís. Per què? Perquè aniquilen la improvisació, el factor humà, la dimensió autèntica del viure i la seva raó personal indigitalitzable i transutòpica. El pedagogisme, com qualsevol altra religió, no comprèn la resistència íntima, no entén que algú prefereixi viure la seva pròpia vida al marge de la Revelació, pura Raó històrica i violenta, en contacte amb la bellesa lliure i la reflexió explorativa, les «stendhalades» i els sentits sense nom. No comprèn que algú vulgui no ser previst, no ser biometritzat ni comercialitzat, al marge de les pròtesis ciberfeudals i paternalistes actuals.

Ferrater Mora li va respondre el 22 de desembre de 1949, des de Pennsilvània, per escriure-li això: “L’home s’ha convertit en un “ésser psicològic”: hi ha res més astorador? Gairebé soc a punt de reconèixer que era més acceptable l’actitud dels materialistes del segle XIX, per als quals l’home era sens dubte un “ésser fisiològic”. Si més no, la fisiologia, en ser més ingènua, és menys “demoníaca”. Però deixem això -si és que això diu alguna cosa-”. Ho deixarem també nosaltres, si és que en realitat hem dit també alguna cosa.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons