Ja ens ho farà algú

Llicència Creative Commons

Víctor Guiu Aguilar

Algú hi haurà. Segur. No saps exactament qui, però sempre hi ha algú. Va passar en la meva més tendra infància, quan anava darrere dels pares trastejant amb les coses que em dóna la vida, amb els jocs a què corresponia, amb la innocència del que sap que hi ha algú darrere. Va seguir a la meva època d’educació primària, quan sortíem amb la família i van descobrir la utilitat del mòbil i els dispositius electrònics. No s’hi esqueia malament als sopars ni a les sortides amb els amics. Era com un comiat momentani de les seves àrdues labors. Desconnexió intermitent oberta al món.

A l’escola tot va anar bé. Fins i tot em portaven l’entrepà quan se m’oblidava. M’amagava el mòbil a la cartera, en silenci. Els meus pares em deien: per si passés alguna cosa. Mai no va passar res, això crec. Recordo un parell de vegades la bronca que es van emportar els meus professors. Què sabran ells més que els meus pares, oi? No estava gens malament, els posaven al seu lloc. Em tenien mania. Això estava clar. També recordo alguns treballs per a lliurar a classe, ja ens entenem, cartolines, boles de suro que semblen planetes pintats… Eren xorrades, però no aniríem pas amb un nyap qualsevol. A més, a molts companys els ho feien a casa. Jo no seria pas menys. Quant les notes ja ho he dit, em tenien mania.

A Prefectura i Orientació em tenien fregit. A més, la meva mare sempre deia que el gran problema és que no coneixien els seus fills. Van començar a buscar algun trastorn, alguna cosa que em pogués estar passant. Jo era molt llest, deien ells; potser el trastorn el tenien tots els profes. La mare explicava a les seves amigues com m’havien fastiguejat, que no m’havien sabut tractar, que així m’anava acadèmicament, que quin treball havien fet, que no es mereixien el que cobraven, amb tants mesos de vacances.

El pas a l’institut no va ser gaire millor, encara que jo tampoc me’n vaig assabentar de gran cosa. Allí els arribaven les notificacions i baixes i vaig haver d’aprendre a escapolir-me reglamentàriament. Ja no era un nen, havia d’aprendre. Aviat em vaig adonar que tampoc calia fer gran cosa, amb aguantar una bronca de tant en tant i algun moviment en fals per si em treien el mòbil. Poca cosa més. L’oblit era força sobtat, és fàcil buscar algun culpable. La tutora trucava força a casa, fins que va deixar de trucar; ma mare no estava per a trucades. El meu pare ni se n’assabentava. Sentia una altra vegada molt allò del “què s’hauran cregut”. Fins i tot van amenaçar d’expulsar-me alguna vegada algunes setmanes. La meva mare els va haver de posar al seu lloc, els va dir que em plantarien allà a la porta i a veure què farien, que sempre era el mateix i que amb el meu germà va passar una cosa semblant. Si és que no ens motiven, no saben fer la seva feina, sempre fent-nos aprendre xorrades que no serveixen per a res. Per a què em serviran totes aquestes ximpleries a la vida si el que jo vull fer és, fonamentalment, no fer res.

Les reunions amb els psicòlegs de l’insti eren de traca. Estaven entestats a manar-me tasques i a fer que la meva mare me’n manés també d’altres. Que si m’havia de fer el llit, que si havia de tenir alguns deures i tasques bàsiques a casa, que si m’havia d’acostumar a uns horaris… i la mania de tenir-me allunyat del mòbil i que no jugués als videojocs. Que dormia poc, deien. I això de llegir, que fa riure: ja sé llegir. Els meus pares tampoc són dolents, quan em treien el mòbil anaven a les poques hores per a recollir-lo, no sé com gosen a prendre’t una cosa que és teva.

Sembla una presó, t’estan sempre controlant. Va passar amb els meus cosins també. Qualsevol amic meu t’ho pot dir, aquí sempre és el mateix. Després els papers. Que si emplenar això, que si emplenar allò altre. Els meus pares n’estan farts. Això crec. Jo no n’he fet cap, de paper d’aquests. Tant s’hi val. Sempre hi haurà algú. Quan em vaig matricular als graus, el mateix, trucades des de l’IES perquè no se’m passés el termini. Després hi va anar la meva mare i m’ho van haver de fer ells, es pensen que qualsevol pot emplenar un paper a internet. Com si fos això descobrir els trucs per passar-me una pantalla del videojoc, que ja hi força temps dedico jo a veure els meus youtubers favorits per a controlar tots els trucs.

Això sí, molt de paper, però els meus pares diuen que els cauran els cabells si em passa alguna cosa.

Sempre anem igual amb els terminis, amb els papers, amb les entrades, amb els pagaments. El meu cosí va a la universitat i també hi ha algú que li ho fa. No s’hi posarà pas ell. És el meu dret i el seu. L’altre dia em va explicar que va anar amb els pares a quadrar un professor, si és que no sé què es pensen. De debò, per a què preocupar-me de tot això, tinc altres coses millors que fer. I el ximple del meu tutor dient-me que això s’acaba tard o d’hora, que algun dia els hauré de fer jo quan mai no ho he fet. L’altre dia els vaig escoltar una mica. Li deia la meva mare al tutor que ja no sabia què fer amb mi. És igual, ja m’ho faran, que per això cobren.

________________________________________

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons