VA SUCCEIR…

L’11 de novembre de 1882

Moria a Madrid Estanislau Figueras i Moragas

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

L’11 de novembre de 1882 moria a Madrid Estanislau Figueras i Moragas, advocat, polític i estadista. Va ser el primer president de la I República espanyola, entre el 12 de febrer i l’11 de juny de 1873.

Figueres havia nascut a Barcelona el 13 de novembre del 1819. Després d’estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, ​​es va desplaçar a Tarragona el 1844, per a incorporar-se a un prestigiós bufet d’advocats, que va passar posteriorment a dirigir a Madrid. Va militar des de molt jove al Partit Progressista, sent després un dels dirigents de l’escissió que va donar lloc al Partit Demòcrata. Va participar a la revolució de 1848 i va ser elegit diputat a Corts per Tarragona el 1850, essent reelegit en successives convocatòries. Amb el govern de Narváez, va haver d’exiliar-se a Portugal el 1867, tornant amb el triomf de La Gloriosa el 1868, que va enderrocar Isabel II.

Era un home de gran capacitat oratòria i de ploma àgil, va adquirir un sòlid prestigi com a advocat, com a polític i com a periodista. Després de tornar a Espanya va fundar a Madrid el rotatiu ‘La Igualdad’, que es va convertir en l’òrgan oficiós del Partido Republicano Federal. Va destacar als debats sobre la forma d’estat que Espanya havia d’adoptar a la nova Constitució i va ser un dels 63 diputats que el 1869 van votar a favor del model republicà. Després de ser proclamada la monarquia d’Amadeu de Savoia, va continuar dirigint el grup republicà, essent el punt de concòrdia entre els republicans federalistes de Pi i Margall i els partidaris de la república unitària, al capdavant dels quals hi havia Castelar. Tot i que federalista ell mateix, les seves posicions es trobaven en una línia semblant a la de Nicolás Salmerón, en la idea d’una descentralització compassada, progressiva i equilibrada, sense grans ruptures ni escarafalls.

Quan finalment Amadeu de Savoia es va cansar i va decidir abdicar i anar-se a refugiar a l’ambaixada italiana, les Corts van votar la proclamació de la República. Pel seu prestigi i perquè era un punt d’equilibri, va ser elegit president del poder executiu de la República Espanyola.

El panorama que es va trobar no podia ser més descoratjador. A les intrigues polítiques dins i fora del seu propi partit, se li van afegir l’aixecament en armes dels carlins -sempre a l’aguait-, un intent de cop d’estat, insubordinacions a l’exèrcit i l’evolució del federalisme més radical cap al cantonalisme. Tot i això, es van aprovar i implantar lleis modernitzadores. Va dissoldre l’assemblea i es van convocar Corts Constituents, de les que es diu que van ser les primeres eleccions no falsejades de la història d’Espanya. Però la crisi institucional seguia erosionant la República…

Sembla que tot va ser a partir d’una reunió ministerial, amb les eternes baralles entre Castelar i Pi i Margall. En un moment donat, Figueras se’n va atipar i va prorrompre: “Senyors, els seré franc. Estic fins els collons de tots nosaltres”. Tot seguit, es va aixecar i va abandonar la sala de reunions.

L’endemà, en veure que no es presentava, els ministres Castelar i Pi i Margall van ordenar que se l’anés a buscar al domicili, pensant que potser es trobaria indisposat. Els criats van informar que la nit abans, el president havia fet les maletes i havia ordenat ser portat a l’estació per agafar un tren cap a França, deixant instruccions precises que així s’informés a qui vingués interessant-se pel lloc on parava, si fos que algú s’hi presentés. I efectivament, es va comprovar que així ho va fer. Simplement, havia tocat el dos sense donar més explicacions.

Davant d’aquesta situació, Castelar i Pi i Margall es van reunir en sanedrí i van disposar que el segon es fes càrrec de la presidència. Figueras va tornar uns mesos després, per intentar «salvar la República», llavors agonitzant i amb Castelar al capdavant, però ja quedava poca cosa per salvar, no recuperant ni tan sols el seu perdut prestigi. Després de la caiguda de la República, es va distanciar cada cop més de Pi i Margall, tot alineant-se amb Ruiz Zorrilla i amb Salmerón. El 1880, durant la Restauració, va fundar amb ells el Partit Republicà Federal Orgànic. Però Ruiz Zorrilla i Salmerón estaven exiliats a França, i Figueras va morir l’any següent, de manera que el nou partit no va tenir recorregut.

Sens dubte, tota la seva trajectòria política va estar marcada per la seva espantada i «fugida» cap a França. Una acció potser no gaire gallarda, però que va deixar la seva frase per a la història: “Estic fins els collons de TOTS NOSALTRES”.

Fuente: educational EVIDENCE

Derechos: Creative Commons