• Portada CA
  • 18 de novembre de 2026
  • Sense comentaris
  • 21 temps de lectura

Federico Malpica: «Com diuen les ciències de l’aprenentatge que s’aprèn això?»

Federico Malpica: «Com diuen les ciències de l’aprenentatge que s’aprèn això?»

Imatge cedida per cortesia de l’autor

 

CARA A CARA AMB

Federico Malpica, director executiu de Sinapsia Group Finland Oy

 

Llicència Creative Commons

 

David Rabadà

 

M’atén des de Finlàndia, on resideix, i descobreixo que tots dos vam conèixer personalment i amb gust el pedagog Xavier Melgarejo, que va estudiar el model educatiu de Finlàndia quan molts el desconeixien. Conversar amb Federico Malpica Basurto és una delícia, sobretot, i per a sorpresa meva, per passar-se al català amb el seu dolç, serè i amable accent mexicà. En fi, que els seus orígens són a Amèrica i els seus estudis van passar, entre molts altres llocs, per Barcelona.

Doctor en Ciències de l’Educació per la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​amb especialització en qualitat i processos d’innovació educativa, des de l’inici de la trajectòria professional ha orientat el treball cap l’estudi de la millora dels sistemes educatius, la direcció estratègica d’organitzacions, el lideratge, la gestió del canvi i el desenvolupament professional docent. Des de 1998 desenvolupa la seva activitat com a investigador, consultor, professor convidat i formador, col·laborant amb institucions educatives a diferents països per impulsar processos de transformació pedagògica sustentats en la recerca i la innovació. Posteriorment va fundar l’Institut Escalae, des d’on va promoure el desenvolupament d’Escalae System, una metodologia orientada a millorar la qualitat de l’ensenyament i l’aprenentatge als centres educatius. Més endavant va crear TeachersPro, una comunitat internacional i un entorn virtual dedicat a la professionalització docent.

Actualment és fundador i director executiu de Sinapsia Group Finland Oy, organització amb seu a Finlàndia dedicada a la investigació, el desenvolupament i la implementació de solucions per a la millora de l’educació i l’enfortiment de la professió docent. He tingut l’oportunitat de mantenir amb ell una conversa docta, aguda i intensa, en què vaig poder apreciar el seu profund coneixement dels processos de transformació educativa, la seva capacitat analítica i el seu compromís permanent amb una educació basada en l’evidència i la millora contínua. Com ell em comenta, cal preguntar-se què volem dels nostres alumnes quan acabin la formació. En aquesta entrevista em pregunto el mateix d’un mateix.

 

La vostra trajectòria professional us ha portat des de l’aula escolar fins a la direcció d’organitzacions internacionals dedicades a la innovació i la millora educativa, passant en tot això per la investigació universitària. Em comentes que el teu pare va fundar una escola a Mèxic on de petit l’ajudaves a netejar pissarres, patis i altres, però si escodrinyem més en el teu passat, quin mestre ha marcat de manera més decisiva la teva manera d’entendre l’educació?

Segurament Antoni Zabala, director de l’Editorial Graó i un dels pedagogs més profunds que conec. Un veritable arquitecte de l’aprenentatge que ha dedicat la seva vida a desenvolupar una professió docent basada en evidències, com es pot comprovar per l’enfocament de Graó, però també pels diversos textos, conferències i intervencions. Per a mi ha estat a més un mentor que em va ajudar a entendre en profunditat els processos d’ensenyament i d’aprenentatge, el treball d’un pedagog i donar sentit a la meva investigació prèvia sobre les entitats educatives com a sistemes complexos. Amb ell hem desenvolupat els principis fonamentals en què se sosté Escalae i TeachersPro, però també hem desenvolupat una amistat profunda que mantenim fins avui malgrat la distància (soc padrí del seu fill menor i la seva dona és la padrina del meu fill menor).

«Què esperem dels nostres estudiants quan acabin la formació? Què han d’haver après?»

Vivim en un moment en què conviuen més dades i opinions per les xarxes que els coneixements contrastats pel carrer, l’escola ha de ser més un lloc d’innovació telemàtica que un espai de transmissió de coneixements?

Per mi l’escola hauria de ser bàsicament un lloc on la gent s’uneix per descobrir el seu propòsit. Però com ajudarem els nostres alumnes a descobrir el seu propòsit, si nosaltres no tenim clar el nostre com a col·lectiu? La primera pregunta que ens hem de fer no hauria de ser sobre el currículum (què ensenyem), sobre les metodologies (com ensenyem i avaluem) o sobre aspectes organitzatius (quina tecnologia, quina organització, etc.), perquè tot això són mitjans, no tenen fi en si mateixos. Més aviat haurien d’estar al servei d’un bé més gran, l’únic que dóna sentit a la resta: què esperem dels nostres estudiants quan acabin la formació? Què han d’haver après? Quan tinguem clar què han de saber, saber fer i ser, amb quines finalitats de l’aprenentatge combreguem, podem començar a preguntar-nos: com diuen les ciències de l’aprenentatge que s’aprèn això? Les respostes podran, llavors sí, aterrar en forma de continguts, metodologies, tecnologies, organitzacions i perfils docents necessaris per tal de garantir que estem treballant per aquest perfil a cadascun dels nostres estudiants.

La vostra formació com a doctor en Ciències de l’Educació ha estat estretament vinculada a la qualitat educativa i als processos d’innovació. Dius que l’escola ha d’estar al servei de l’aprenentatge, però com definiries la qualitat educativa en tres adjectius?

Per mi la qualitat educativa es pot resumir en tres adjectius: coherent, continuada i mesurable.

Per què coherent?

Coherent, perquè la qualitat educativa és la coherència entre allò que prometem que aprendran els nostres estudiants quan acaben la seva formació (les finalitats de l’aprenentatge) i allò que efectivament fem a totes les aules, de tots els cursos, i a l’entitat educativa en conjunt per a complir aquesta promesa. I aquesta coherència no es pot basar en intuïció o en «ocurrències»: s’ha de recolzar en evidència científica que la nostra intervenció pot ser efectiva. No n’hi ha prou que una aula funcioni bé; la coherència exigeix ​​que aquest mateix compromís se sostingui a tota la institució.

«La qualitat no és un lloc on arribes, sinó un camí que recorres. No hi ha un punt d’arribada on puguis dir «ja som de qualitat» i aturar-t’hi»

I continuada?

Continuada, perquè la qualitat no és un lloc on arribes, sinó un camí que recorres. No hi ha un punt d’arribada on puguis dir «ja som de qualitat» i aturar-t’hi. Està relacionada amb instal·lar una cultura de millora contínua que afecti les pràctiques educatives, els aspectes organitzatius i els perfils docents, de manera que cada any s’avanci una mica més en la coherència amb el perfil de sortida que volem per al nostre alumnat. És un procés, no pas un estat.

I mesurable?

I mesurable, perquè no es pot millorar allò que no es mesura. Això significa comptar amb un sistema d’indicadors en dos nivells: indicadors d’exercici, que mostren com estem executant els processos, i indicadors d’impacte, que mostren quins resultats estem aconseguint. Sense aquest sistema, és impossible tenir claredat real sobre si el procés de millora continuada funciona o si simplement creiem que funciona.

Al llarg de la teva carrera has treballat amb centres educatius de diferents països. Cita’m un país que creguis que ostenta un model educatiu d’èxit i per què.

Jo diria que Finlàndia. I no perquè sigui un país de moda per parlar d’educació o perquè jo hi visqui, sinó perquè és l’únic model que conec capaç de tenir èxit com a sistema complet, no només a algunes escoles concretes o amb alguns alumnes concrets.

Què és el primer que aconsegueix el model educatiu de Finlàndia?

El primer que crida l’atenció és que ho aconsegueixen amb menys hores lectives que la majoria de països, i no només obtenen bons resultats PISA. Desenvolupen competències molt clares per a la vida i ajuden cada estudiant a trobar el seu propòsit: la intersecció entre la passió i el talent.

Però avui hi ha sistemes educatius que superen Finlàndia a les proves PISA.

Però en tots els casos ho aconsegueixen amb més hores lectives i amb més diferència entre els estudiants que destaquen i els que es queden enrere. Finlàndia aconsegueix que tots assoleixin un bon nivell acadèmic, i a més que trobin el seu lloc al món. Aquesta combinació d’excel·lència amb equitat és el que aconsegueixen pocs sistemes alhora. A més, ho dic també des de l’experiència directa: els meus fills van a l’escola pública més propera d’on vivim, i el que hi veig és exactament el mateix que he observat a les desenes d’escoles que he visitat per tot el país. No és un aparador per als rànquings internacionals. És una manera d’entendre l’educació que travessa tot el sistema, sense excepció.

«El Ministeri d’Educació finlandès acaba de publicar la seva visió de l’educació bàsica amb horitzó el 2045. Vint anys vista»

I la formació dels seus docents?

A Finlàndia formen els seus docents per a detectar dificultats d’aprenentatge abans que es converteixin en problemes, sense dependre de proves estandarditzades censals per saber-ho. El resultat és que tenen menys de l’1% dels estudiants que repeteixen curs. No esperen l’examen per actuar. I hi ha una cosa més que em sembla reveladora: el Ministeri d’Educació finlandès acaba de publicar la seva visió de l’educació bàsica amb horitzó el 2045. Vint anys vista, amb una claredat sobre quin tipus de persones volen formar que poques vegades he vist en altres sistemes. La idea central és que l’escola no és un lloc on s’aprèn per al futur, sinó un lloc on s’aprèn per a la vida. Això, per mi, resumeix per què aquest model funciona: tenen absolutament clar el nord, i tot el sistema (currículum, formació docent, avaluació) està dissenyat en coherència amb aquest nord.

Vas impulsar l’Institut Escalae amb el propòsit d’afavorir la millora continuada dels centres educatius. Quins van ser els objectius fundacionals del projecte?

L’Institut Escalae va néixer amb tres objectius fundacionals, i cadascun respon a una pregunta diferent. El primer té a veure amb el model. La metodologia de l’Institut Escalae convida a veure l’educació de manera inversa: ja no com a inputs-procés-outputs, sinó com a outputs-procés-inputs. És a dir, ja no es tracta de «dissenyo la meva oferta educativa, la imparteixo i veig quins resultats obtinc», sinó de «ens comprometem amb uns resultats d’aprenentatge (el perfil de sortida de l’alumnat), dissenyem un procés que pugui proveir-lo, i aleshores veiem quins inputs necessitem». Aquest gir, que sembla simple, canvia completament la manera com una institució pren decisions.

«La intel·ligència humana està preparada per a ser col·lectiva. La intel·ligència individual sempre estarà molt limitada»

I el segon objectiu?

El segon objectiu té a veure amb com s’instal·la aquest model a la pràctica real. I partim d’una convicció: la intel·ligència humana està preparada per a ser col·lectiva. La intel·ligència individual sempre estarà molt limitada. Per això des del principi apostem per les comunitats professionals d’aprenentatge com a mecanisme més potent per sostenir la millora, molt més que la formació aïllada o el talent individual d’alguns docents.

Anem per al tercer objectiu

Doncs el tercer objectiu és, en realitat, el que dóna sentit a tot això: per què val la pena dedicar-hi una carrera sencera. Tenim un lema a l’Institut Escalae que ho resumeix millor que qualsevol explicació meva: “No hi ha cap problema més complex que el de revolucionar l’aprenentatge, ni cap la solució del qual mereixi més la pena.” Aquests tres objectius, canviar el model, canviar la manera de treballar i sostenir el propòsit, són els que han guiat l’Institut Escalae des de la seva fundació.

Posteriorment has promogut TeachersPro i, actualment, dirigeixes Sinapsia Group Finland Oy. En tot això, resulta evident que els docents han de saber com ensenyar el que saben, però què més busquen les teves iniciatives? Docents especialistes en la disciplina que imparteixen? O mestres generalistes que orientin els alumnes perquè aprenen per si mateixos?

Aquestes iniciatives busquen, bàsicament, elevar la professió docent al nivell que necessita el repte que enfrontem (i enfrontarem) al segle XXI. Es tracta de professionalitzar-nos, tal com ho van fer els metges al segle passat.

No ho entenc

A inicis del segle XX, els metges anaven amb la seva farmaciola, cadascun amb les seves pròpies fórmules, compartint més aviat poc entre ells. En aquella època, si tenies sort amb el metge que et tocava, vivies; si tenies mala sort, mories. Avui són professionals que basen tota la seva pràctica en evidència científica, reflexius i col·laboratius, que milloren contínuament allò que fan. Em va resultar impressionant veure, durant la pandèmia de COVID-19, com van ser capaços de desenvolupar protocols d’atenció que es van globalitzar i trobar tractaments en mesos, no en anys. Mentrestant, en educació, segons alguns estudis, des que les ciències de l’aprenentatge descobreixen quelcom que funciona a l’aula fins que es generalitza, poden passar més de seixanta anys.

«En un món on les capacitats humanes són cada cop més el nostre únic recurs il·limitat, crec que la docència serà el nostre ofici suprem»

Aleshores, què busquen les vostres iniciatives?

El que busquen les nostres iniciatives és que, d’aquí a uns quants anys, tractem els docents com tractem avui els metges. Que s’entrenin com a atletes i investiguin com a científics. Que siguin mestres de l’aprenentatge, una professió a què tothom vulgui aspirar. En un món on les capacitats humanes són cada cop més el nostre únic recurs il·limitat, crec que la docència serà el nostre ofici suprem. I això ja està passant a les millors escoles i sistemes educatius del món: a Finlàndia, per exemple, els professors són professionals orgullosos, autònoms i ben capacitats, veritables mestres de l’art d’ensenyar. Només veure com van acollir els meus fills i van aconseguir integrar-los a l’escola i a la cultura, com els van acompanyar malgrat el seu handicap amb l’idioma, per a mi és la millor prova del que t’explico.

I quins seran els millors docents en un futur?

Els millors professors del món són aquells capaços de fer pensar els seus alumnes, d’alliberar la seva motivació intrínseca, d’inspirar-los a arribar fins al més alt de tot del que es poden imaginar. Però no fan màgia, ni han nascut sent així. Ho han après. Han arribat a dominar la ciència del desenvolupament cognitiu, la pràctica de la creació de comunitats, la psicologia de la motivació i el coneixement profund de la matèria. Crec que el debat no és especialista o generalista: és aquesta combinació la que es pot (i cal) cultivar. Per això a TeachersPRO els docents van desenvolupant les competències en didàctica mentre desenvolupen, en paral·lel, la capacitat de reflexió basada en evidència i la capacitat d’aprenentatge col·laboratiu. I ens sembla tan important que aquestes dues destreses es puguin visibilitzar, amb les seves pròpies mètriques: Capacitat Reflexiva i Aprenentatge Col·laboratiu. Perquè si de veritat volem mestres de l’aprenentatge, no n’hi ha prou que sàpiguen la seva matèria. Necessitem que sàpiguen pensar sobre la seva pròpia pràctica, i que sàpiguen fer-ho en comunitat.

La innovació educativa és un concepte àmpliament utilitzat, tot i que no sempre amb el mateix significat. Des de la teva perspectiva, quines condicions cal complir perquè una innovació pugui considerar-se realment transformadora i contribueixi a millorar l’aprenentatge profund de l’alumnat?

Hi ha molts tipus d’innovació com la innovació oberta o la disruptiva, i de vegades s’entén com la creació de coneixement completament nou, inventar alguna cosa des de zero. Però això és molt difícil d’aconseguir i, sobretot, no és necessàriament transformador per a l’aprenentatge profund de l’alumnat. Per mi, la innovació és un concepte molt més pràctic: és la capacitat de crear coneixement col·lectiu nou dins una entitat educativa, per a fer millor el que aquesta entitat ha de fer. No parlo d’innovació en general, sinó de què és innovador per a un centre educatiu en concret. Potser molts centres ja treballen amb aprenentatge basat en projectes, per exemple, però a la nostra escola pot ser profundament innovador, perquè mai no ho hem fet de forma col·lectiva i amb totes les seves conseqüències.

«Només és innovador el que es fa de manera col·lectiva, perquè aquesta consistència és la que porta la llavor per transformar realment l’aprenentatge de l’alumnat»

I com fer que una innovació esdevingui realment transformadora?

Perquè una innovació sigui realment transformadora, i segons la meva experiència, ha de complir dues condicions. Primer ha d’estar al servei d’un aprenentatge comú. Segon, l’ha de fer tot el professorat, no només uns quants. Perquè des del punt de vista de l’alumnat i del seu aprenentatge profund, de què serveix que alguns docents de la institució rebin un premi a la innovació si bona part dels estudiants mai no tindran aquests docents a la seva classe? Per això mai no lliuraria premis d’innovació individuals. Per mi això no és innovació: són anècdotes. Només és innovador allò que es realitza de forma col·lectiva, perquè aquesta consistència és la que porta la llavor per transformar realment l’aprenentatge de l’alumnat. I això ho dic amb total convicció després de més de vint anys al camp: no conec cap educador, per brillant o expert que sigui, que tingui més impacte en els seus estudiants que un grup de docents ben organitzat.

Per a acabar, en quins projectes de recerca, publicacions o iniciatives educatives treballes actualment amb més il·lusió?

El primer és l’evolució de TeachersPRO cap a allò que anomenem una TPI, una Teacher Performance Infrastructure. Fins ara, fins i tot els millors sistemes de desenvolupament docent depenien que algú –un mentor, un coordinador, un formador– tingués temps per observar la pràctica real de cada docent i donar-li una retroalimentació amb sentit. I aquest «temps d’algú» és precisament el que mai no sobra en una institució educativa. El que estem construint ara és una infraestructura que combina evidència real de la pràctica docent amb intel·ligència artificial, de manera que cada docent rebi una retroalimentació veritablement personalitzada: no genèrica, sinó basada en el seu recorregut, els patrons i el context d’aula. I això no és només teoria. Tenim una investigació en marxa al Brasil, on ja estem pilotant la plataforma en l’àmbit de la formació tècnico-professional, per a oferir a docents en servei una manera molt més àgil de formar-se i desenvolupar les seves capacitats pedagògiques sense haver de deixar l’aula ni esperar la propera convocatòria d’un curs. També hem presentat un projecte europeu per a aplicar-se a Ucraïna i altres països amb situacions complexes, amb la idea d’ajudar els docents a enfortir la seva resiliència en un context que ja no té res de convencional. Aquí la formació no pot ser la de sempre: necessita acompanyar el docent en condicions extremes, amb una sensibilitat i una personalització que només una infraestructura com aquesta pot sostenir a escala. És una experiència que volem estendre a altres entorns igualment difícils on els docents estan sostenint l’educació en circumstàncies molt adverses. El segon projecte és més incipient, però potser és el que més m’entusiasma a llarg termini. Estem començant a dissenyar un model d’educació superior diferent, que arrenca pel camp de l’educació però que aspira a anar molt més enllà. La idea central és substituir el model tradicional d’aula-currículum-títol per un basat en aprenentatge a la feina real: formar els professionals del futur (començant pels propis docents) dins de contextos laborals autèntics, amb evidència real d’acompliment com a columna vertebral de l’aprenentatge, en lloc de crèdits acumulats en una aula.

I quin nom tindrà tot això?

Encara és aviat per donar-li nom en públic, però puc dir que combina tot allò que hem après en dues dècades sobre comunitats professionals d’aprenentatge, arquitectura institucional i ara intel·ligència artificial aplicada al desenvolupament humà. Si funciona com crec que pot funcionar, no parlarem només de com forma una institució els seus docents. Parlarem d´un nou model d’educació superior.


Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *