30 anys de LOGSE o l’experiment d’Avito Carrascal

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Felipe de Vicente

La Ley Orgánica de Ordenación General del Sistema Educativo (LOGSE) es va publicar al BOE el 4 d’octubre del 1990, però la seva implantació va ser progressiva. Fins al curs 1996-97 no se’n va generalitzar la seva implantació. Aquest curs van desaparèixer l’antiga EGB i el BUP. Els alumnes que aquell any haurien ‘haver fet 7è d’EGB van passar tots a cursar el primer de l’ESO. Tots els nascuts a partir del 1986 han seguit el pla LOGSE. D’això en fa ara 30 anys.

Uns quants anys abans, el 1902, Miguel de Unamuno va publicar una novel·la curta titulada Amor y Pedagogía. S’hi narra l’intent de Don Avito Carrascal, un intel·lectual racionalista, d’engendrar un fill per educar-lo d’acord amb els criteris de la pedagogia moderna. La seva intenció és fer del pobre Apolodoro, el seu fill conillet d’Índies, un geni.

En llegir la novel·la, el lector avesat en la situació de l’ensenyament a Espanya no pot sinó reconèixer Unamuno com un dels crítics del que, amb el temps, s’esdevindria un nou Avito: la LOGSE. La pretensió era la mateixa: fer del sistema educatiu espanyol un camp experimental per formar milions de nous ciutadans convertits en genis competencials, en nens i adolescents dotats de grans capacitats per a realitzar una anàlisi crítica de la realitat, dotats de sentiments feministes, antisexistes, solidaris, mediambientalistes, cívics, sense prejudicis de gènere, naturistes, internacionalistes, antiracistes, inclusius i tot allò que Don Avito anomenava pedagogia sociològica. Però sabran qui va ser Unamuno?

L’encarregat per Don Avito d’educar el seu fill Apolodoro és un tal Fulgencio Entrambosmares, que, segons l’autor, professava un sant odi, un odium philosoficum al sentit comú. Els sona aquesta incompatibilitat entre la LOGSE i el sentit comú? Si en la comparació Don Avito és la LOGSE (o els seus autors), Don Fulgencio representa els culs-de-ciri pedagògics que al llarg dels anys han estat la gran corretja de transmissió per imposar el logsisme a les aules, inclosos els dos grans sindicats UGT i CCOO que van rebre entusiasmats la LOGSE.

De totes maneres, Don Fulgencio s’adona de la dificultat de l’experiment de Don Avito i en un moment de lucidesa es refereix a les idees, ideotes, ideetas, ideasses, pseudo-idees i ideodes de Don Avito, però malgrat tot, segueix fent-se càrrec de l’educació d’Apolodoro. Què tal si fem el repàs de les idees, ideotes, ideetas, ideasses, pseudo-idees  i ideodes que ens han portat la LOGSE i lleis posteriors?

Comencem per les dues grans idees mare de tota l’anomenada Reforma: la comprensivitat i el constructivisme. L’escola comprensiva és la que no té distincions: tots els alumnes, independentment de les seves capacitats o interessos, són a la mateixa aula, cursant el mateix currículum fins als 16 anys. Derivades de la comprensivitat: promoció automàtica, avaluació per cicles i no per cursos, Batxillerat de dos anys, res de qualificacions numèriques…

El constructivisme té les seves arrels a Piaget, que va utilitzar, en alguns dels seus darrers escrits, el mateix terme de «constructivisme». César Coll, que estava a l’equip del Ministeri d’Educació en elaborar-se la LOGSE, ha resumit el concepte de constructivisme en aquestes paraules: la concepció constructivista de l’aprenentatge i de l’ensenyament postula que aprendre consisteix fonamentalment a construir significats i atribuir sentit al que s’aprèn i fer que els alumnes duguin a terme aquest procés de construcció de significats i d’atribució de sentit a partir de la seva experiència personal  i dels coneixements, sentiments i actituds amb els que s’apropen als continguts i les activitats escolars. Diria avui alguna cosa diferent Don Avito?

A partir d’aquestes idees mare, va venir una cascada d’ideotes que tot el professorat va haver d’assumir (tot i que no les entenguessin bé):

Aprenentatge significatiu.

Disseny curricular: primer, segon i tercer nivell de concreció.

Projecte curricular.

Programació d´aula.

Concreció del currículum a l’aula que es resumeix així:

I, a tot això, va seguir una burocràcia asfixiant. I una plèiade d’arribistes que van fer el seu agost dedicant-se a predicar la nova pedagogia en cursos, cursets, documents i ben pagats llocs de treball als múltiples xiringuitos que les administracions educatives van crear sota el paraigües de la LOGSE. Tot sigui per fer d’Apolodoro, és a dir als alumnes espanyols, els destinataris de la seva revolució pedagògica.

Quan ja estàvem assimilant la bateria de conceptes nous, d’ús obligat en claustres, avaluacions i reunions de tota mena, aparegué el 2002 l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) i va llançar l’anomenat projecte DESECO (Definició i Selecció de Competències). És a dir, tota aquesta verborrea costosament assumida els primers anys LOGSE ja s’ha quedat vintage. Ara ha arribat el moment de les anomenades competències. Una pedagogia es resumeix així:

• Actuar de manera autònoma
• Usar instruments en forma activa
• Interaccionar en grups heterogenis

Per això cal mobilitzar:

• Coneixements
• Destreses pràctiques i cognitives
• Recursos psicosocials com a actituds, motivació i valors.

Ha arribat el currículum competencial. Després de l’esforç per a concretar el currículum (tercer nivell de concreció) en conceptes, procediments i actituds, convertits en antigalles, arriben els pedagogs-caviar de l’OCDE a desmuntar el tinglado i portar-nos l’ensenyament per competències. Això de les competències és fer que els alumnes facin l’O amb un canut, sense que hagin de saber què és l’O i què és un canut. Aquesta és la pedagogia que val, la fetén. I una nova oportunitat per tal que la xerrameca pedagògica inundi novament els claustres de més xerrades, conferències, cursets i massatge verbal per a repetir la nova xerrameca.

Apolodoro està desconcertat, aclaparat i angoixat. Perquè el procés no s’ha acabat. Encara en falta més. Arriba una onada nova d’ideotes en forma d’Escola Nova 21 i altres artefactes ben subvencionats: situacions d’aprenentatge, projectes, Disseny Universal per a l’Aprenentatge, seqüències didàctiques, inclusivitat… El que no té pèrdua és això de les situacions d’aprenentatge, culminació surrealista del procés iniciat fa 30 anys. Vet aquí alguns models de situacions d’aprenentatge extrets de la pròpia web del Departament d’Ensenyament de Catalunya:

Biologia i Geologia: Fumes?

Ciències Socials: Estem a les portes d’un canvi d’era? Com podríem organitzar-nos en un futur proper?

Educació Física: Començo en un nou club de rugbi

Educació Plàstica, Visual i Audiovisual: Què volem dir el 25 de novembre?

Llengua Castellana i Literatura. Cono flow. Un apropament a la poesia a través del rap.

Llengua Catalana i Literatura. Escriu la teva cançó de Nadal

Llengua Estrangera (Anglès): A Christmas Carol Exhibition

Matemàtiques: La correspondència entre Pascal i Fermat i el problema dels punts (1654)

Música: Autorretrat sonor

Com per tornar boig a qualsevol. Això és el que li passa a Apolodoro. Fart de tanta pedagogia, el pobre noi decideix suïcidar-se perquè, a més, té un desengany amorós. Però abans escriu una carta a la seva antiga xicota i li dóna aquest consell per si té un fill: que facis homes, homes de carn i ossos; que amb el company de la teva vida els facis, en amor, en amor, en amor i no pas en pedagogia. No cal trucar molts experts per a entendre el fracàs PISA.

Nota final: si algun lector vol conèixer amb més detall la història recent de l’educació espanyola, és a dir, el procés que va portar Apolodoro a la follia, pot llegir el llibre: De la ley a la aula. Crònica de l’educació a Espanya 1977-2022. De tota manera, comprendré que molts prefereixin no saber-ho. Almenys, això sí, llegeixin la novel·la d’Unamuno.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons