Ficció i realitat a l’escola catalana

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Joan Nonell

Si el simbòlic és allò que aguanta el real i no el real allò que aguanta el simbòlic, tot és una ficció. Aquesta és una de les aportacions de Mark Fisher a la reflexió sobre les condicions pròpies imposades pel capitalisme tardà i la postmodernitat al nostre temps[1]. Traslladat al món educatiu, món que Fisher coneixia prou bé, la màxima es tradueix en professors fent tota mena de funcions (psicòlegs, orientadors laborals, assessors paterns, mentors, monitoratges, etc.) que, ficcionadament, han substituït la funció instructora i transmissora de coneixements que defineix la seva tasca. Sabem del cert que totes aquestes funcions no pot fer-les adequadament el professorat, per manca de formació i per manca de temps. Però també sabem que en el marc mental de la societat no s’entén que un docent no afronti, amb valentia, tots els reptes i desafiaments que li reporta la seva feina i que, en un context de precarietats i penúries socials com l’actual, redunda en alumnes amb majors necessitats educatives que mai.

Simbòlicament, doncs, li atribuïm al docent qualitats més pròpies de superheroi[2] del assistencialisme social que del mestre garantidor de la continuïtat d’una tradició cultural i del saber que la caracteritza, tal com es feia en temps pretèrits. La realitat, però, s’entossudeix a mostrar una caiguda contínua de la qualitat de l’ensenyament impartit a les aules públiques catalanes. En part, la caiguda s’explica per la manca de recursos -la famosa educació inclusiva aplicada, a casa nostra, sense invertir el mínim necessari per acomplir amb els seus elevats propòsits socials i morals- però en part és conseqüència d’avantposar la ficció d’una tasca impossible d’acomplir, a saber, que l’alumnat cada cop més precaritzat en coneixements i procediments assoleixi les anhelades competències que estableixen els currículums pedagògics. Com que la ficció de la capacitació del alumnat s’ha de mantenir a qualsevol preu, els docents -quan no ho fa el mateix sistema pedagògic[3]– tendim a relaxar els estàndards avaluatius amb els que atorguem titulacions o promocions de curs. Fem veure, finalment, que el pas per l’aula durant el temps escolar estipulat amb pràctiques metodològiques ‘xupiguais’ pensades més per entretenir i distreure que per treballar l’atenció i la cognició servirà per suplir l’adquisició de sabers que l’escola hauria de promoure, ocultant la ignorància induïda a la que, realment, aboquem a l’alumnat més vulnerable, aquell que no té una xarxa familiar o social capaç de compensar els no-aprenentatges acadèmics amb els que finalitza els seus estudis.

La realitat de l’escola catalana és, en conseqüència, que les creences simbòliques que el pedagogisme i les institucions de gestió pública construeixen serveixen més per ocultar, maquillar i disfressar els fets que tots veiem a diari a les aules que per impulsar els canvis educatius que diuen perseguir. Quan el real ja no s’ajusta al relat que s’imposa des de dalt, el més assenyat sempre és canviar de relat, a fi de tornar a sotmetre l’ordre simbòlic a l’ordre de la realitat. Això diu, almenys una de les regles d’aquella moral provisional que Descartes adoptava en el seu Discurs del Mètode[4], just quan tractava de donar a conèixer el nou simbolisme racionalista que marcaria l’adveniment de la modernitat. Els nostres experts educatius, en canvi, fan mans i mànigues per amagar la realitat rere un simbolisme pseudocientífic amarat de tecno-fe en les miraculoses arts taumatúrgiques de les intel·ligències artificials i els futurs avenços de les neurociències que, aplicades amb els mètodes emotivistes ja esmentats, conduiran als nostres infants a la plena capacitació sense gairebé ni esforçar-se.

Res que no encaixi amb altres simbolismes posats en funcionament per fingir més que per mostrar el real que habitem. Així, ens podem també aturar en el tractament de les notícies que fan els mitjans, sobretot aquells que s’aguanten gràcies a les subvencions públiques o que formen part de multinacionals de l’entreteniment i la comunicació, mobilitzant estratègies més pròpies de la propaganda i el màrqueting que de la veracitat i l’objectivitat del periodisme, tal com hem vist, darrerament, amb el pacte signat pel Departament d’Educació i els sindicats UGT i CCOO, venut com un gran acord de país, que farà avançar l’educació, en lloc d’analitzar-ho a fons per mostrar les falsedats que el converteixen en una nova atzagaiada que precaritza encara més als docents i draconitza els recursos reals a invertir en l’escola[5].

El perill de fer dependre la realitat del simbolisme construït per ocultar-la és que el cinisme s’escampi, vencent tota resistència, fins deturar l’esperit crític, convertit en deixalla d’abocador, tot i la permanent invocació que els nostres polítics li fan en ares de preservar el simbolisme democràtic en el que viuen. Quan tot és ficció, inclús la democràcia, estem més a prop que mai del marc mental totalitari. La infantilització del jovent, amb ficcions educatives paralitzants més que emancipadores, sempre ha sigut el primer viarany a seguir per arribar-hi. El segon, fer-nos creure que no hi ha alternativa, que no hi ha altra forma de veure la realitat escolar que la que ens imposen amb el seu reformisme. Destapar aquesta ficció és l’objectiu de fons de la lluita que els docents estem duent a terme enguany. I el que està en joc no és només la realitat de la nostra professió, sinó tot el marc simbòlic que li dona sentit al fet educatiu, és a dir, la garantia real que la capacitació assolida pel nostre jovent, en el seu pas per l’escola, no els acabi convertint en nous cínics que perpetuïn la ficció en la que vivim.

___

[1]     Mark Fisher, Capitalist Realism. Is There No Alternative? Collective Ink, 2009. Hi ha traducció al català: Realisme capitalista, Vitrus Editorial, 2022, pàgs. 98-99.

[2]     Els superprofes – Educational Evidence

[3]     Vegeu els canvis introduïts en les proves de competències bàsiques a 4^t d’ESO:https://elmon.cat/societat/educacio/educacio-redueix-alumnes-competencies-basiques-1083498/

[4]     La 3ª regla de la moral provisional de Descartes diu: «intentar sempre vèncer-se a si mateix abans que a la fortuna, i alterar els propis desitjos abans que l’ordre del món».

[5]     https://secundaria.info/portal/article.php?sid=20260309205531

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons