Necessitat d’un nou decret de plantilles docents a Catalunya

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Jesús Moral Castrillo

El problema de les plantilles docents

La situació actual de les plantilles docents a Catalunya evidencia un conjunt de disfuncions estructurals que afecten de manera directa el funcionament dels centres educatius, la qualitat de l’atenció a l’alumnat i les condicions professionals del professorat. Malgrat l’existència formal de criteris de dotació, el sistema no garanteix una correspondència real entre les necessitats educatives dels centres i els recursos humans assignats.

En molts casos, centres amb alta complexitat educativa derivada del context socioeconòmic, de la diversitat cultural i lingüística o de l’elevada presència d’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu disposen de plantilles insuficients o poc ajustades. Aquesta situació genera sobrecàrrega docent, dificultats per desplegar els projectes educatius, inestabilitat dels equips i una creixent sensació de greuge comparatiu entre centres i territoris.

A més, la gestió de les plantilles s’ha anat desplaçant progressivament cap als centres, que sovint es veuen obligats a encaixar equips professionals dins d’una dotació limitada i poc flexible. Aquest desplaçament de responsabilitats, sense els recursos ni els instruments adequats, ha incrementat el desgast del professorat i del personal directiu, i ha convertit la gestió de plantilles en una font recurrent de conflicte intern.

Un altre factor de problemàtica greu és la definició ambigua dels perfils docents i la manca de participació efectiva del claustre i dels òrgans col·legiats. Els perfils no sempre responen a necessitats pedagògiques objectives, la seva creació pot derivar en un ús arbitrari en la provisió de llocs i, en alguns casos, ha limitat la mobilitat del professorat. Al mateix temps, la participació dels equips docents en la presa de decisions sobre plantilles és sovint formal, sense capacitat real d’influència, cosa que debilita el lideratge compartit i genera frustració i desmotivació.

Càlcul de la plantilla docent i sistema de provisió 

Un dels principals dèficits del Decret 39/2014 és la manca de diferenciació clara entre el càlcul de la plantilla docent i el sistema de provisió de llocs de treball. Actualment, aquests dos processos apareixen barrejats normativament, fet que dificulta la transparència, genera confusió i trasllada tensions estructurals al moment de la provisió.

El càlcul de la plantilla hauria de ser un procés estrictament objectiu, basat en indicadors públics, estables i verificables, que determinin quins recursos humans corresponen a cada centre en funció de les seves necessitats reals. Quan aquest càlcul no és clar ni explícit, les mancances estructurals de recursos acaben manifestant-se en els processos de provisió, que es perceben com a arbitraris o injustos.

Un nou decret ha d’establir inequívocament que el càlcul de la plantilla és un pas previ, independent i no discrecional, mentre que la provisió és el mecanisme d’assignació dels llocs dins d’aquesta dotació. Aquesta separació és clau per garantir equitat territorial, seguretat jurídica i confiança del professorat, i per evitar que els processos de selecció intentin compensar dèficits estructurals del sistema.

Transparència i dades públiques

La manca de transparència és un altre dels problemes centrals del model actual. El decret vigent no obliga a publicar dades agregades sobre el càlcul de plantilles ni sobre la provisió de llocs, ni tampoc a analitzar l’impacte territorial o sectorial de les decisions adoptades. Sense informació pública, completa i sistemàtica, no és possible una rendició de comptes real ni una avaluació rigorosa del sistema.

Aquesta opacitat dificulta la detecció de desigualtats, limita la capacitat de correcció de desequilibris i alimenta la percepció de discrecionalitat. Un sistema educatiu públic necessita dades accessibles per garantir legitimitat institucional i confiança social.

El nou decret hauria d’establir l’obligació de publicar periòdicament informació sobre criteris de càlcul de plantilles, distribució territorial de recursos, tipologia de llocs docents i pes dels criteris objectius i subjectius en la provisió. Aquesta transparència ha de ser entesa com una eina de millora contínua, no com un mecanisme de control punitiu.

Control, supervisió i governança 

El model actual presenta una clara feblesa en matèria de governança. No existeixen òrgans estables de seguiment, ni espais estructurats de diàleg social, ni mecanismes de mediació sistèmica que permetin anticipar i resoldre conflictes de manera preventiva. Com a conseqüència, molts desacords es cronifiquen als centres o es desplacen a l’àmbit judicial o sindical.

Un nou decret ha de reforçar la governança compartida mitjançant la creació d’òrgans estables de supervisió, amb participació de l’administració educativa, la inspecció, els equips directius, els agents socials i experts independents. Aquests òrgans haurien de vetllar per l’aplicació homogènia del decret, analitzar incidències, revisar criteris i formular propostes de millora.

Alhora, cal establir mecanismes clars de control intern i extern sobre les decisions que incorporen valoració qualitativa, garantint que aquestes siguin motivades, revisables i coherents amb els principis d’igualtat, mèrit i capacitat. El control no ha de ser vist com una limitació de l’autonomia, sinó com una garantia de qualitat i equitat.

Beneficis per al professorat, els centres i l’alumnat

La reforma del decret de plantilles tindria beneficis clars i transversals. Per al professorat, suposaria més estabilitat, seguretat jurídica, transparència i reconeixement professional, reduint la sensació d’arbitrarietat i el desgast associat als processos actuals. Per als centres, permetria disposar de plantilles millor ajustades a la seva realitat, reforçant la cohesió dels equips i la viabilitat dels projectes educatius.

Per a l’alumnat, un sistema de plantilles equitatiu i transparent es tradueix en una millor atenció educativa, especialment als centres amb major complexitat, i en una reducció de les desigualtats territorials. En darrer terme, la reforma reforça la qualitat del sistema educatiu públic i la confiança de la societat en les institucions educatives.

En conclusió, la necessitat d’un nou decret de plantilles docents no respon a una qüestió puntual, sinó a una problemàtica estructural del sistema educatiu català. Diferenciar clarament càlcul i provisió, garantir transparència i dades públiques, reforçar el control i la governança compartida i situar el professorat al centre del model són condicions imprescindibles per avançar cap a un sistema més just, eficient i sostenible.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons