Educació: entre Escil·la i Caribdis

Detall de la pintura d’Odisseu enfrontant-se a l’elecció entre Escil·la i Caribdis per Henry Fuseli, 1794 

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

El passat 16 de setembre de 2025, la Fundació Bofill ens sorprenia a Barcelona amb un gir inesperat: a la seva primera roda de premsa del nou curs denunciava que els currículums escolars havien de ser més simples i “clars”, i sobretot havien d’aportar molts més detalls sobre quines havien de ser les habilitats necessàries per tal d’assolir un nivell desitjable de comprensió lectora. Molts no ens ho podíem pas creure: implícitament, es reconeixien dos fets d’altra banda ja massa evidents: que els currículums competencials mostraven deficiències òbvies, i que el “nivell”, el famós “nivell”, sí que havia baixat, o almenys no era el més desitjable o era d’alguna manera preocupant. I això no implicava que l’emissor s’hagués convertit en alguna furiosa secta neofeixista o que s’hagués tornat un monstre de sadisme. Aquesta constatació trencava amb dècades de negacionisme del problema educatiu a Catalunya, però ens caldrà anar una mica més lluny si volem descobrir les motivacions reals d’aquest gir ideològic camaleònic.

Ni David Bowie hauria estat més hàbil amb a la disfressa. Per dir-ho d’alguna manera simple, sembla que el populisme pedagogista ha entrat definitivament en crisi, atès que els seus defensors mediàtics han fet el ridícul una vegada i una altra a la televisió autonòmica, i aquest ridícul, unit al fracàs evident de la política lomloista, pot haver provocat que el radicalisme competencial ja no resulti atractiu en un context de crispació pública, o pot significar també que, simplement, el sectarisme comprensivista i neorroussonià hagi deixat de resultar rendible. Si es confirmés aquesta nova direcció, podríem evolucionar cap a una situació nova que requeriria dos tipus d’alertes.

En primer lloc, hauríem de redoblar els nostres esforços per extirpar de la nostra legislació tot el dispositiu de domini social economicista que coneixem sota el rètol de “competencialisme”. L’educació ultrautilitària que ha devastat les nostres escoles no és només que no se sostingui en un discurs públic mínimament presentable, sinó que a més ja ha perdut la coartada presumptament progressista. El que és progressista és, efectivament, ensenyar a llegir i a escriure i aritmètica bàsica els nostres alumnes de Primària, sense deixar ningú enrere redoblant recursos; i allò progressista és també construir una secundària cultural i científica, sense la qual únicament l’elit econòmica té accés a llocs de treball de qualitat i governança, reproduint-se a si mateixa lliurement a través de la degradació intencionada de la ciutadania. Altrament dit, l’escola competencial provoca una desigualtat tal que acaba resultant insuportable per a qualsevol sistema democràtic; i això és el que ha passat als Estats Units, on la dictadura del neomedievalisme, el militarisme imperialista, el terror autoritari, la pulsió de suïcidi social i l’odi més primitiu han pres el control de la nació.

Concloguem, doncs, que la fase competencial és el pròleg per a la instauració d’una reacció testicular i neoautoritària encara més perillosa que el seu proemi desconstructiu. La rancúnia contra l’esquerra foucaultiana obre el pas a la dreta foucaultiana, és a dir, l’antiliberalisme pur i dur dels irracionalistes que es devoren llançats els uns contra els altres a la gran selva del posthumanisme. I aquesta doctrina tradicionalista i autoritària és la que no podem deixar que s’instauri un cop hagin acabat de caure tots els miratges i prestidigitacions del nihilisme postmodern.

Per tant, quin camí hauríem de prendre? El de l’equilibri democràtic. El camí passa per redemocratitzar els claustres, instaurar el pluralisme metodològic, abandonar la satanització de la memòria (i de la literatura i de la filosofia i de la lectura de llibres i de la ciència racional), confiar en el transmissivisme didàctic i el bé que ens pugui aportar a mitjà i llarg termini, abandonant el solucionisme digital i el pensament màgic pedagogista. Treballant per a i per la realitat social concreta, no per als somnis lucratius, els esquemes maniqueus, ni les propostes profefòbiques, ni les utopies desconstructives.

Tot aquell món negacionista ha de quedar enrere, però evitant una Restauració neoimperialista. I això si arribem a la conclusió que ens interessa a tots continuar vivint en una democràcia, per a la qual és indispensable certa dosi d’utopia habermasiana, és a dir, certa vocació de republicanisme igualitari sostingut per una ciutadania responsable i ben informada. El que hem de restaurar és la raó dialogística, no la “Llei del Més Fort” en un món totalment desregulat. Tot això si no hem decidit ja continuar degradant els nostres espais públics deliberatius per immolar-nos seguint desitjos mil·lenaristes i autodestructius. Hem de decidir a partir d’avui si ens volem enfonsar més en malsons d’irrealitat i acabar enfangats en un camp sembrat d’odi o comencem a fer l’enorme esforç de reinterpretació humanística que fa dècades que el nostre sistema educatiu reclama a crits. La temptació autoritària (la de debò, la trumpiana, no el fantasma imaginari dels logsistes) començarà a ser poderosa a partir d’ara, quan comenci a resultar rendible per als gurus de la il·lustració fosca a imitació del continent americà i es completi la metamorfosi d’alguns antics capdavanters del carisma neocapitalista.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons