Francesc Torralba: “Ara, entre els universitaris tot són frases simples”

Francesc Torralba / Foto: Cortesía del autor

CARA A CARA AMB 

Francesc Torralba, catedràtic de Filosofia de la URL. Premi Josep Pla 2026

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Aquesta passada nit de Reis van concedir-li a Francesc Torralba Rosselló el Premi Josep Pla, però la dimensió d’aquesta persona no es pot assolir amb un simple guardó. El doctor Torralba va néixer a Barcelona el 15 de maig de 1967 i el que va venir després fou un gegant humà. Tant en l’àmbit professional, intel·lectual com moral, parlar amb ell és un cosmos infinit de valors i coneixements. Des de molt jove hi va haver en ell un interès per les grans qüestions de l’existència humana, i aquest impuls li va obrir la porta a l’estudi de la filosofia, la teologia i la història. Va obtenir el doctorat en Filosofia per la Universitat de Barcelona l’any 1992 i el doctorat en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya el 1997, però van venir més doctorats.

Posteriorment, va ampliar la seva formació acadèmica amb estudis i doctorat en Pedagogia (2018) i d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes a la Universitat Ramon Llull (2022). Professionalment, és catedràtic de Filosofia a la Universitat Ramon Llull, on imparteix docència en diferents graus i màsters relacionats amb humanitats, ètica i comunicació. A més, dirigeix la Càtedra Ethos d’Ètica Aplicada i la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell, i participa activament en òrgans de reflexió ètica, tant en l’àmbit universitari com en la societat civil.

Ha publicat més de cent llibres i milers d’articles, abordant temes tan amplis com el sentit de la vida, la llibertat, l’ètica i l’antropologia. A més ha traduït i estudiat el pensament de figures centrals com Søren Kierkegaard. En l’àmbit personal, la seva trajectòria mostra també un compromís amb l’educació, la recerca i la transmissió del coneixement, i ha rebut reconeixements com el Premi Joseph Ratzinger el 2023 i d’altres mèrits que intentarem destil·lar, i de mica en mica, durant aquesta entrevista. La veritat, i jo com a ateu i científic, escoltar a aquest gegant del coneixement i de la moral cristiana, m’ha impactat profundament.

Què significa a per a vostè les Aldees d’Infants SOS?

Doncs que fa vint anys que estic compromès amb aquesta organització de manera totalment voluntària. Ells em van trucar i explicar el seu voluntariat per tal que, i inicialment, impartís formació als educadors i educadores de les vuit aldees que hi ha a tota Espanya. Així les vaig recórrer i em vaig enamorar del seu projecte i de la seva organització. Al final els hi vaig fer un llibre titulat Esos Valores que nos Unen on aprofundia en els coratges corporatius de l’organització.

Quins eren aquests valors?

Doncs eren quatre: confiança, responsabilitat, audàcia i compromís.

Valors que han anat minvat en el nostre sistema d’ensenyament. Veig que ara vostè és el vicepresident d’Aldees Infantils SOS aquí a Catalunya. Per què?

Doncs per a tenir cura d’infants i adolescents amb situació de vulnerabilitat que per falta de pares, i sigui per la raó que sigui, els atenem fins als divuit anys en ser derivats per la Generalitat. Però a divuit anys molts d’ells encara no tenen ni la feina, ni els coneixements, ni les habilitats. Per això tenim pisos que anomenem d’entrenament a la vida adulta per tal que aprenguin un ofici i es puguin emancipar.

Però la majoria de la gent el coneix a vostè no per les seves activitats de voluntariat, sinó més per fets professionals i intel·lectuals. Què li fa pensar això?

Les persones són un poliedre i de vegades una cara eclipsa les altres. En el meu cas uns em coneixen per ser professor, altres per fer una tesi sobre la façana de la Glòria de la Sagrada Família, altres per parlar de Søren Kierkegaard i d’altres per escriure un manuscrit sobre córrer. Jo corro cada dia, he fet maratons i vaig escriure un llibre que es deia “Córrer per pensar i sentir”, i alguns em coneixen més per aquest llibre que no pas pel meu aspecte filosòfic i teològic. És a dir, això de definir una persona per un tema és una etiqueta on sols veiem la punta de l’iceberg, però no tot el que hi ha a sota.

“Les persones són un poliedre i de vegades una cara eclipsa les altres”

Així doncs, què hi ha sota del seu iceberg? Com va viure vostè el procés de cursar diversos doctorats en Filosofia, Teologia, Història i Pedagogia?

Doncs que el primer el vaig assolir l’any 1992 i l’últim el 2022. Senzillament, m’han anat interessant diferents temes d’estudi on calia focalitzar un tema, fer-se amb la bibliografia crítica que hi havia i sobretot ser molt humil perquè tota tesi et sotmet a un examen davant un tribunal. És a dir, una tesi és un examen públic que t’obliga a reconèixer la teva condició d’alumne. De fet, jo crec que un professor mai no ha de perdre la seva condició d’escolar.

Per què?

Doncs perquè molts t’observaran i t’examinaran, fet que a mi m’activa a adquirir molts coneixements, arguments i millors exposicions.

Vostè s’ha convertit en un expert internacional sobre Søren Kierkegaard. Què podria aportar aquest filòsof avui dia?

Molt, moltíssim. Sobretot quelcom bàsic que és el valor de l’autenticitat, de ser un mateix, de no caure en el mimetisme, de no caure en la uniformitat de la massa. Si hi ha una categoria clau en el pensament de Kierkegaard és el que en danès es diu “enkeltheden”, la individualitat, el fet que cascú de nosaltres és un ésser irrepetible que no s’ha donat mai en la història ni en el futur, però, en canvi, vivim com a clons, com un ramat imitant els altres. Kierkegaard fa una reivindicació fins a la medul·la de la singularitat de cada persona.

“Kierkegaard fa una reivindicació fins a la medul·la de la singularitat de cada persona”

És a dir, alguns ens diuen que no hem de sortir dels pensaments hegemònics i dels dogmes del moment però Kierkegaard ens diria que fugíssim, per exemple, dels pedagogistes.

Cal fugir de l’“això no s’ha de dir”. Kierkegaard ens diu que hem de deixar les autopistes dels pensaments hegemònics i agafar els corriols de muntanya, i això és molt arriscat, tot i que intel·lectualment és molt estimulant donat que entrem en territoris desconeguts.

La fe ens parla de dogmes a seguir i sé que vostè és molt creient, però com es pot compaginar la ciència amb la fe?

Primer cal entendre que la ciència i la fe són dos llenguatges diferents que cal no confondre l’un amb l’altre. L’home de fe ha de callar pel que fa als temes científics i no entrar en aquest terreny. Històricament, hi ha hagut tota mena d’incursions, invasions i colonitzacions de camps competencials que no corresponien.

“L’home de fe ha de callar pel que fa als temes científics i no entrar en aquest terreny”

És a dir, i com deia l’expert en Biologia evolutiva, Stephen Jay Gould, els conflictes es generen, no perquè la ciència i la religió rivalitzin intrínsecament, sinó quan un domini intenta usurpar l’espai propi de l’altre.

Exactament, el problema és quan un s’extralimita. Per exemple quan un teòleg parla de què està fet el món, això no ho ha de dir, ara bé, un teòleg pot preguntar què podem esperar de Déu o quin sentit té la vida. Tanmateix, també hi ha científics que es posen en un terreny que està més enllà del mètode científic. En fi, que hi ha invasions d’un costat i de l’altre que no saben evitar les interpretacions literals dels textos bíblics.

Vostè des de l’any 2011 és consultor en el “Dicasteri” de Cultura i Educació del Vaticà, és a dir del Ministeri de l’Estat de la Ciutat del Vaticà dins de la Cúria Romana. Quins canvis creu que comportarà el nou Papa Lleó XIV al respecte dels dogmes a seguir?

En el dicasteri ens reunim per reflexionar sobre temes emergents en el món i sobretot assumptes que el Papa ens demana. Aquest Papa, que és matemàtic, teòleg i doctor en dret canònic, està molt atent a la IA, fet que ja ha anunciat en alguns dels seus parlaments. Per tant crec que hem d’esperar un Papa preocupat pels reptes actuals en el context tecnològic. Cada cop tots som més tecnodependents, fins i tot tecnoaddictes, per la qual cosa caldrà introduir més l’humanisme en la societat.

“Aquest Papa, que és matemàtic, teòleg i doctor en dret canònic, està molt atent a la IA, fet que ja ha anunciat en alguns dels seus parlaments”

Però quins canvis dogmàtics preveu que voldrà afrontar el nou Papa?

A escala de canvis dogmàtics no ho sé. No conec prou aquest nou Papa i seria un mica anticipat opinar-ne. Jo crec que és un home que està en el món, que coneix el sud i el nord, i no pertany a una cúria tancada. Crec que serà continuista amb les reformes de l’anterior Papa, però amb estil propi on la intel·ligència artificial en serà una de les seves preocupacions.

Convindrem que esdevé essencial la necessitat d’una solidesa acadèmica entre els docents per tal de poder comunicar de manera rigorosa i accessible els coneixements. En la seva trajectòria vostè combina l’ensenyament universitari amb la divulgació i l’escriptura de llibres, ¿com contribueix una bona formació acadèmica en tot l’anterior?

És decisiu, però el que passa és que de vegades els acadèmics es queden tancats dins el perímetre universitari com a la seva àrea de confort. Jo sempre he sentit la vocació de sortir fora de l’aula, de la biblioteca i dels seminaris per tal de transferir coneixements més enllà d’aquests ambients.

A través de quins mitjans?

Doncs a través de llibres, articles, xarxes socials, pòdcast i premsa per tal de fer arribar el que he après fora dels murs de la universitat. Jo crec que sols hi ha democràcies sòlides si hi ha democràcia en coneixement. La democratització del saber és un imperatiu de la Il·lustració del XVIII. Els il·lustrats van veure que el saber sols estava en llatí i que calia traduir i recollir tot aquell saber en l’anomenada “encyclopédie”. Per a mi ara és bàsic l’alfabetització i la democratització del saber passant per una traducció del coneixement especialitzat a un llenguatge que sigui assequible per a la majoria. Hi ha autors que tenen  una nomenclatura tan críptica que ningú l’entén i que es converteix en un criptosaber sols per als seus iniciats. Aquest debat és bàsic, el de com fem arribar la ciència, la filosofia, l’art o la literatura més enllà dels límits acadèmics. Això és l’imperatiu il·lustrat perquè un poble sense il·lustració, i ho diu molt bé Kant, és com una joguina en mans d’un dèspota.

“El populisme campa lliurement quan una massa indocumentada s’ho empassa tot, però quan es troba amb comunitats que pensen i llegeixen el frenen”

Estem parlant potser de pedagogisme, d’extremisme o de populisme?

El populisme campa lliurement quan una massa indocumentada s’ho empassa tot, però quan es troba amb comunitats que pensen i llegeixen el frenen. Per això els que estem a l’acadèmia no podem tancar-nos a la nostra torre d’ivori pensant que és la nostra zona de confort com si fos un oasi entre doctes mentre el món cau a trossos. 

El seu treball se centra en l’antropologia filosòfica i l’ètica, àrees que impliquen reflexió profunda. Si calgués escollir, ¿què és més important transmetre als seus alumnes? ¿coneixements acadèmics? ¿o ètica i valors?

Jo diria que valors com l’audàcia, valors com la fortalesa, valors com la constància i valors com la tenacitat. Jo soc molt estoic en l’austeritat dels mateixos desitjos donat que els nostres alumnes hauran d’afrontar situacions molt adverses en el futur. En contextos de gran adversitat si no cultiven determinats valors no se’n sortiran. I avui el que tenim són docents i alumnes que es trenquen per res, que se’t desfan en mil trossets. Aleshores com podran tirar endavant els seus projectes de vida si no ostenten els valors abans esmentats. Tot projecte tindrà contrarietats. Per a mi valors i ètica són bàsics, tot i sense desmerèixer els coneixements.

I doncs, els coneixements a nivell universitari on queden?

Estic convençut que a nivell universitari, i amb un expert i bon docent brúixola, els coneixements es poden adquirir si t’ensenyen a buscar-los correctament a partir de fonts fiables davant el sempre immens mar en moviment d’informacions que tenim a les xarxes. El professor ha d’apropar aquesta font al seu deixeble i l’ha d’ajudar a interpretar-la correctament.

“Crec que és bàsic cultivar la memòria perquè si no la imaginació no es desenvolupa”

I caldria que el deixeble memoritzés aquests coneixements?

Jo crec que és bàsic cultivar la memòria perquè si no la imaginació no es desenvolupa. En altres paraules, com amplies els teus coneixements o el teu llenguatge si no memoritzes paraules? En altre cas la teva parla es va empobrint i empobrint sense riquesa de sinònims. Però si els alumnes memoritzen una poesia de Salvador Espriu, de Carner, de Salvador Papasseit o de Maragall eixamplen el seu camp semàntic i els seus recursos lingüístics per tal d’expressar millor pensaments, idees i desigs. Ara, entre els universitaris tot són frases simples i quan trobes una subordinada sembla una matrícula d’honor.

Esmenti tres coses essencials que hauria de posseir un sistema d’ensenyament de qualitat.

La primera seria la universalitat dels coneixements i en això hem millorat significativament d’ençà que fa segles. Abans els coneixements sols romanien en una elit que s’ho podia pagar mentre que a la resta se li donava caritat si alguna organització religiosa ho feia.

Parlem dels Escolapis, Joan Bosco i altres…

Exactament. Ara bé, la segona és garantir a ensenyar a pensar a la gent, que no vol dir escombrar cap a casa amb la meva especialitat la filosofia. El que vull dir és que cal ensenyar a reflexionar i a construir correctament el projecte de vida de cadascú estimulant el pensament a través de textos, dels clàssics, de pel·lícules o d’altres fonts, però ensenyar a pensar. I la tercera que em sembla bàsica és que s’ha d’ensenyar a expressar-se correctament amb escrits i parla els sentiments, arguments, desitjos, coneixements i pensaments.

En resum…

Doncs universalitat del coneixement, estimular el pensament i garantir una correcta expressió, i això està fallant.

Avui en dia la filosofia i les ciències han minvat estrepitosament en les hores de classe del nostre sistema d’ensenyament. En aquest context, quina preparació en ètica i filosofia considera imprescindible per als futurs docents?

A tot mestre li cal una formació bàsica en filosofia i ètica per tal de garantir un bon tracte de qualitat i evitar futurs maltractaments, relacions despòtiques i abusos de tota mena. L’ètica ha de neutralitzar aquestes males pràctiques. Després el mestre ha de conèixer bé el seu destinatari amb coneixements d’antropologia, és a dir, amb el coneixement de la persona. Jo crec que un docent, i t’ho dic de veritat, hauria de tenir una assignatura transversal, i en totes les facultats de magisteri, d’antropologia per tal de conèixer els seus alumnes donat que treballaran amb persones. Així podràs entendre, comprendre i preveure les seves reaccions, en definitiva, anticipar-te als seus moviments. El professor no ha de ser un amic, un mestre no ha de ser un col·lega, i en tot això hi ha molt desconeixement de la naturalesa humana.

“El professor no ha de ser un amic, un mestre no ha de ser un col·lega, i en tot això hi ha molt desconeixement de la naturalesa humana”

I el professor també ha de dominar la seva especialitat?

Per descomptat. És a dir si un docent és de geologia, de català o de filosofia ha de conèixer molt bé el seu terreny per tal de saber què ensenyar.

Moltes gràcies per haver-nos concedit el seu preuat i escàs temps. Ens agradaria acabar preguntant-li sobre el seu últim llibre: quin és i quines novetats ens aportarà?

El meu últim assaig ha estat publicat per ARA Llibres i es titula La Paraula que em sosté, meditacions d’un teòleg en temps de dol. Aquest és l’últim manuscrit sobre un cicle del dol i d’un llibre de fa un any titulat No hi ha paraules, com expressió de no trobar mots per tal d’expressar el dolor i el buit que em va deixar la mort del meu fill.

El trist accident que va patir el seu fill fa dos anys troba un significat profund en aquest manuscrit?

En aquest llibre explico com determinades paraules de la Bíblia a mi em generen consol, bàlsam i fins i tot esperança, per tant, és un llibre d’interpretació lliure. No hi ha ni un text del Magisteri, ni del Papa, ni de cap Sant ni Santa, per la qual cosa és un text entre ell i jo, com els protestants. Són textos que a mi m’han donat molta pau i que em prometen una esperança, textos ja coneguts que quan has passat una experiència així adquireixen un valor ben diferent, però que són la PARAULA en majúscula que em sosté, és a dir, que jo sols dono testimoni als lectors d’on he trobat el refugi.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons