Ricardo Moreno Castillo: «Qui opina sense haver reflexionat ni estudiat abans, és un pedant»

Ricardo Moreno Castillo és autor de més d’una vintena de llibres. / Foto: cortesia de l’autor.

Llicència Creative Commons

Eva Serra

«Voltaire s’hauria entusiasmat amb Internet», ens diu Ricardo Moreno Castillo al seu darrer llibre Libertad, Igualdad, Fraternidad (Fórcola, 2025). Aquesta tríada, atribuïda a cercles il·lustrats, utilitzada més tard per Robespierre i que va marcar el lema de la Revolució Francesa (1789), ofereix el millor marc per a apropar-nos al pensament de diversos i grans personatges de la Il·lustració que, com Voltaire cultivaven els seus anhels pel coneixement amb les eines disponibles al seu moment, com els diccionaris. Però «els diccionaris (i en conseqüència, també Internet) són útils, sobretot a les persones ja una mica cultivades (…)» -escriu Moreno.

Hume, Kant, Condorcet, Chesterfield, Diderot, Montesquieu, Rousseau, Locke, Pope, Voltaire… Aquest deliciós assaig ens convida a pujar a una mena de tren del coneixement, amb parades a estacions filosòfiques, educatives, religioses, socials, ètiques o històriques de la mà d’aquests autors atemporals i des del sentit crític i enginyós del seu autor, el qual, força sovint, s’enfronta a llurs textos amb humor i amb la lucidesa de la contradicció davant d’aquestes cites eternes i vigents. Ricardo Moreno Castillo és autor de més d’una vintena de llibres. Llicenciat en Matemàtiques i Doctor en Filosofia especialitzat en Història de la Ciència. Catedràtic d’Institut i professor associat de la Universitat Complutense, actualment jubilat.

De totes les cites que ha recollit, amb quina es quedaria per a descriure la societat actual? I quina diria que té menys vigència?

Diria que la més actual és la de John Adams (extreta de la seva autobiografia): “He de jutjar per mi mateix, però com puc jutjar? Com ​​pot algú jutjar, llevat que la seva ment hagi estat oberta i ampliada per la lectura?” Avui dia tothom opina sobre tot, sense recordar que per a opinar sobre qualsevol cosa primer cal reflexionar i estudiar molt sobre aquesta cosa. La llibertat d’expressió protegeix el dret de cadascú a fer pública la seva opinió, però no garanteix que l’opinió sigui intel·ligent ni útil per als altres. Si els nostres polítics sabessin més història i economia, no s’escoltarien tantes ximpleries al parlament. Pel que fa a menys vigent, penso que potser sigui la de Diderot: “Desposseïu un cristià de la por a l’infern, i el desposseireu de la seva fe”. No sovintejo gaire l’església, però no crec que avui els capellans es dediquin a aterrir els fidels amb les penes eternes de l’infern, com feien quan jo era petit.

El seu llibre s’inspira en grans autors de la il·lustració. Creu que aquests il·lustrats pensaven en el ciutadà comú com un ésser guiat per la raó? En què ha canviat el concepte de ciutadania des del naixement de la Il·lustració al nostre temps, si és que ha canviat?

Els il·lustrats pensaven que calia deixar-se conduir per la raó, perquè no tenim cap altra guia millor, però no que totes les persones fossin raonables. Pel que fa al concepte de ciutadania tal com l’entén la Il·lustració, segueix vigent, però en certes èpoques i llocs ha estat sepultat i oblidat (pensem en el feixisme i en el comunisme) i ha calgut acudir al seu rescat. I aquest rescat mai no és definitiu, perquè tant l’estupidesa com el fanatisme són connaturals a la condició humana, i és per això que la lluita per a mantenir vius els ideals de la Il·lustració durarà el que duri la humanitat. El llibre del qual estem parlant intenta contribuir, ni que sigui modestament, que aquests ideals no es perdin.

«La llibertat d’expressió protegeix el dret de cadascú a fer pública la seva opinió, però no garanteix que l’opinió sigui intel·ligent ni útil per als altres»

Rousseau deia que el ciutadà ha d’anteposar l’interès general a l’individual, i que el govern ha de servir la voluntat general. Quin interès general diria que caracteritza l’educació a les nostres societats modernes?

L’educació a l’abast de tothom, igual que la sanitat a l’abast de tothom, no és només de justícia, és de necessitat, si volem viure en una societat pròspera. Un país es construeix entre tots, i si els ciutadans tenen bona salut, podran treballar amb més eficàcia, i si són persones instruïdes, ho faran amb més intel·ligència. No en tinc prou que els meus fills tinguin una bona educació i una bona salut, vull que visquin envoltats de persones educades i saludables. Per pur egoisme, si es vol, a tots ens convé que hi hagi una bona sanitat i una bona educació públiques.

Tzvetan Todorov, a qui també cita al seu llibre, deia que “un bon govern no s’oposa a l’augment i propagació dels coneixements”, i que no hauria de tenir el dret a decidir on resideix la veritat ni on és l’error. Li sembla vigent aquest pensament?

A la primera cosa ja he contestat en el comentari anterior. El bon govern no només no s’ha d’oposar a la propagació dels coneixements, sinó que ho ha de fomentar. Pel que fa a la segona, que no ha de decidir on és la veritat i l’error, és correcte. La recerca de la veritat correspon als científics, historiadors, intel·lectuals i filòsofs, no als polítics. Això de la memòria històrica està molt bé, però d’investigar el que va passar a la guerra civil s’han d’ocupar, de fet ja ho estan fent des de fa molt de temps, els departaments d’Història contemporània de totes les facultats d’Història de totes les universitats d’Espanya i moltes d’estrangeres (i des de molt abans que els nostres estimats mandataris intentessin il·luminar-nos amb la seva saviesa). I les publicacions de tots aquests historiadors són a l’abast de qualsevol que vulgui il·lustrar-se sobre el tema. I a qui no li vingui de gust llegir-les que no les llegeixi, en té tot el dret, però després, a l’hora d’opinar, ha de guardar un prudent silenci i escoltar aquells que en saben.

«La recerca de la veritat correspon als científics, historiadors, intel·lectuals i filòsofs, no als polítics»

I per descomptat, la història ha d’estudiar-se per a conèixer les bones idees que van tenir els qui van viure abans que nosaltres i aprendre dels seus errors, per tal de poder conservar les primeres i evitar de repetir els segons, però no per a demanar-nos perdó els uns als altres per les culpes dels nostres avantpassats. Aquesta obsessió per culpar els vius per faltes de les quals no són responsables em recorda la història d’Astèrix a Còrsega, amb dos clans corsos enfrontats perquè el rebesavi de no se sap molt bé qui va vendre un ruc en mal estat al rebesavi de tampoc se sap ben bé qui, però els rebesnets no podien oblidar una aital ofensa. Però que aquest discurs, que està molt bé en un llibre escrit per a riure i diversió, l’estiguin mantenint persones amb responsabilitats polítiques i a les quals se’ls suposa una certa formació, és senzillament preocupant.

Cita d’Ortega: “El progrés no consisteix a aniquilar avui l’ahir ans al contrari, conservar aquella essència de l’ahir que va tenir la virtut de crear aquest avui millor”. Però, al seu torn, Fontenelle dirà: “Res no limita tant el progrés, res no limita tant les intel·ligències com l’admiració excessiva dels antics”. Li semblen frases conciliables? Com hauríem de trenar aquestes dues idees?

El que és vertader s’oposa al que és fals i el que és antic s’oposa al que és modern, de la mateixa manera que la bellesa s’oposa a la lletjor com la intel·ligència a l’estupidesa, però d’això no es pot concloure que els lletjos siguem més babaus (ni tampoc més intel·ligents) que els guapos. La llei de la palanca és dos mil·lennis més antiga que la teoria atòmica de Dalton, però la segona ja és obsoleta, mentre que la primera no. L’admiració excessiva dels antics confon allò bo amb allò antic, cosa que és una rèmora per al pensament lliure, però l’error contrari d’identificar allò modern amb allò bo és una rèmora encara més gran, car tot i lliurar-nos de la tirania de l’autoritat, ens atrapa en la tirania de la moda. La cita d’Ortega ens lliura d’aquesta dicotomia: el progrés i els descobriments de la ciència moderna no van sortir del no-res, sinó que se sostenen sobre els descobriments que altres van fer abans que nosaltres, malgrat que alguns (tampoc tots) estiguin obsolets.

«La llei de la palanca és dos mil·lennis més antiga que la teoria atòmica de Dalton, però la segona ja és obsoleta, mentre que la primera no»

Hi ha una cita preciosa de Karl Popper (procedent d’una conferència titulada “Retorn als presocràtics”, impartida l’any 1958 a l’Aristotelian Society) que explica molt bé la vigència dels presocràtics, sense els quals seria impensable la ciència moderna: “Quant als presocràtics, sostinc que hi ha la més perfecta continuïtat entre les seves teories i els ulteriors desenvolupaments de la física. El fet que se’ls anomeni filòsofs, precientífics o científics, no crec que tingui cap interès.  Afirmo que la teoria d’Anaximandre va desbrossar el camí per a les teories d’Aristarc, Copèrnic, Kepler i Galileu. La qüestió no és que hagi simplement «influït» en aquests pensadors posteriors. Això de la «influència» és una categoria molt superficial. Més aviat ho expressaria de la següent manera: les realitzacions d’Anaximandre són valuoses en si mateixes, com una obra d’art. A mes a més, les seves realitzacions van fer possibles altres realitzacions, entre les quals hi ha les dels grans científics esmentats”.

Cita de Condorcet: “Qui s’integra a la societat portant amb ell les opinions que la seva educació li ha transmès no és un home lliure, és l’esclau dels seus mestres (…)”. On és la frontera educativa entre “donar a conèixer el que s’ha pensat abans” i “adoctrinar”?

La història de la filosofia consisteix en això, en donar a conèixer el que ha estat dit pels filòsofs que ens van precedir en l’àrdua tasca de pensar, cosa que no és pas adoctrinar, sinó instruir. No pot entendre res de la història medieval qui no sap res del que va suposar la patrística i l’escolàstica (ni que sigui ateu militant) i ni de la història contemporània sense saber què és el marxisme (encara que sigui catòlic de missa i comunió diària). Explicar el que va ser Grècia, el judaisme, el catolicisme i l’islam (sense els quals el nostre món seria inintel·ligible) no és adoctrinar, és proporcionar els coneixements i les eines intel·lectuals perquè en el futur els estudiants puguin pensar per si mateixos. Qui repeteix les opinions que ha rebut sense sotmetre-les a un rigorós escrutini, renega de la seva condició humana, és clar, però qui opina sense abans reflexionar ni estudiar, és un pedant.

«Penso que, en contra del que pregonen els nostres ministres, estem davant del govern menys feminista de la democràcia»

“La majoria dels enemics de les causes justes no es troben entre els malvats que les boicotegen, sinó entre els ximples que els donen suport. Els quals, per cert, gairebé sempre són munió”. Ho diu en el capítol dedicat al feminisme, i després d’una cita de Montesquieu (Cartes perses), afirma que la clau és a l’educació, no a les quotes de discriminació positiva. La multitud està comprant la reculada en drets a què al·ludeix, per exemple, sobre la dona?

Crec, efectivament, que els drets de la dona estan en reculada per culpa de l’estupidesa de moltes feministes (i quan dic “feministes” em refereixo a “persones feministes”, i espero que la correcció política no m’obligui a dir “persones feministes” i “persons feministes”, i ja posats, a dir també “personis feministes”. Penso que, en contra del que pregonen els nostres ministres, estem davant del govern menys feminista de la democràcia. Un govern que promulga una llei tan mal redactada que rebaixa les penes dels violadors i una llei trans absolutament absurda no és un govern feminista. Un govern agenollat davant dels hereus d’ETA no és un govern feminista (o potser els assassinats de seixanta dones per part de la banda terrorista no són feminicidis?).

Dius que “ser filòsof no és una elecció professional, com ho és ser professor de filosofia, sinó un tipus d’ésser humà que no es priva de pensar per si mateix”. Actualment, la Filosofia està sent desplaçada dels sistemes educatius. Quines conseqüències tindrà en el pensament crític?

L’impacte que pugui tenir l’arraconament de la filosofia pot ser terrible. Si, com he dit unes línies més amunt, no es pot pensar sinó a partir del que ha estat pensat abans que nosaltres, furtar-los el coneixement de la història de la filosofia és privar-los de la possibilitat que puguin pensar per si mateixos.

Cita de Benjamin Franklin: “Aprèn dels hàbils: qui s’ensenya a si mateix, té un ximple per mestre”. Què pensaria Franklin sobre l’aprenentatge per descobriment i l’adamisme hodiern?

Pensaria el que totes les persones amb sentit comú: o al nen se li ensenya, o roman en la ignorància, perquè ningú no pot esbrinar per si mateix allò que a la humanitat li va portar segles descobrir. També Chesterton va dir-ne la seva sobre aquest disbarat. Segons ell, sostenir que el nen ha de construir el seu propi coneixement és tan absurd com dir que el nen ha de segregar la llet que l’alimenta. O l’aliment ve de fora, o el nen no es nodreix.

«O al nen se li ensenya, o roman en la ignorància, perquè ningú no pot esbrinar per si mateix allò que a la humanitat li va portar segles descobrir»

Cita de Condorcet: Primera memòria sobre la instrucció pública. “(…) La llibertat d’expressió seria només il·lusòria si la societat controlés les noves generacions per a dictar-los allò que han de creure”. Considera que estem avui davant aquesta tessitura?

Penso que amb el pensament del que és políticament correcte sí que s’està dictant el que cal creure. La censura que s’entesta a veure missatges racistes o masclistes en grans obres de la literatura (i a vegades fins i tot en algunes pel·lícules de Walt Disney) deixa en bolquers la censura franquista. Algú (no me’n recordo qui, però massa llest segur que no n’era) va dir en certa ocasió que calia ensenyar “matemàtiques amb perspectiva de gènere”. Ni en els moments més foscos de la dictadura a ningú se li va acudir dir que calia ensenyar “matemàtiques amb perspectiva nacional catòlica”.

«Ni en els moments més foscos de la dictadura a ningú se li va acudir dir que calia ensenyar “matemàtiques amb perspectiva nacional catòlica”»

Per descomptat que sí. Els que des de fa temps sostenim que a l’escola s’hi va a aprendre i a estudiar (i no a controlar les emocions, ni a cultivar l’autoestima, ni a adquirir destreses), que sense memòria i continguts no hi ha cultura possible, i que l’esperit crític no controlat pel coneixement no és sinó burda xerrameca, hem estat titllats de feixistes, reaccionaris i obsolets. No dic que per a aguantar tot això calgui ser molt valent, però una mica de cintura sí que cal tenir-la.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons