Ramón Espejo: “Més que un alumne-centrisme, el que tenim és un pedagog-centrisme”

Ramón Espejo. / Foto: Cortesia de l’autor

CARA A CARA AMB

Ramon Espejo, professor titular al Departament de Filologia Anglesa i Nord-americana de la Universitat de Sevilla i escriptor

Llicència Creative Commons

David Rabadà

De Ramón Espejo no puc més que honorar les seves paraules i gestos. Ell, professor titular al Departament de Filologia Anglesa i Nord-americana de la Universitat de Sevilla, em regala amb les seves opinions allò que és evident en educació, però que ben pocs expliciten, el desastre de l’ensenyament nacional.

Especialitzat en literatura i teatre nord-americà, ha centrat la seva investigació en autors com Arthur Miller, Edward Albee, Tennessee Williams i Eugene O’Neill, tot explorant també la influència del teatre nord-americà a l’escena espanyola del segle XX. Recentment, ha publicat El laberinto educativo y el aprendizaje fake, una obra que analitza críticament l’estat actual del sistema educatiu espanyol, tot destacant-ne les veus de docents i professionals que s’enfronten als desafiaments diaris de les aules. Aquesta entrevista era, simplement, necessària per a Educational Evidence.

Què el va motivar a escriure El laberinto educativo y el aprendizaje fake?

Suposo que la preocupació per l’estat de l’educació i el desig de conèixer més i entendre millor què està passant exactament i per què. Malauradament, és un tema tan polaritzat, polititzat i tan ple de silencis i de manipulació que costa destriar entre allò que és veritat i allò que no ho és. Personalment, sempre he cregut que de vegades donem masses voltes per a recórrer una distància molt curta (aquests estudis tan cars que acaben demostrant que un 99% de les persones tenen menys gana després d’haver menjat) i en el cas que ens ocupa, la millor manera de saber què està passant de debò és preguntar als que hi són cada dia donant la batalla. És el que vaig fer: preguntar, a molta gent. Al llibre comparteixo amb els lectors allò que em van dir.

“A la superfície, els partits polítics sembla que tinguin visions diferents de l’educació, però la realitat és que coincideixen en gairebé tot”

Al seu llibre, esmenta que els debats educatius a Espanya estan enfosquits per diatribes polítiques i argot tècnic. Com afecta això la qualitat de l’ensenyament?

Al meu parer, són dues coses diferents. Les diatribes polítiques no ho són en realitat. És una de les meves principals troballes al llibre i una cosa que en absolut m’imaginava quan el vaig iniciar. A la superfície, els partits polítics sembla que tinguin visions diferents de l’educació, però la realitat és que coincideixen gairebé en tot, potser per raons diferents, però l’educació que tenim és la que els polítics volen que tinguem, i parlo de tots ells. Han trobat dos o tres temes sobre els quals discrepar públicament perquè sembli que pensen diferent, però són cortines de fum. És clar, sense un model educatiu alternatiu, no podem tenir gaire esperances que res millori. Som on ells ens han portat i on volen que estiguem.

Pel que fa a l’argot pretesament tècnic, torna a ser, com diu Javier Orrico al pròleg del llibre, un parany. Emmascara el poc rigor d’aquesta ciència sense mètode científic que és la pedagogia i busca identificar com a experts persones que merament formulen opinions i desitjos, fent veure que són veritats revelades i inqüestionables.

Què entén per «aprenentatge fake» i com es manifesta a les aules actuals?

Les famílies pensen que els seus fills van a les escoles i instituts a aprendre. Tot els porta a pensar això. S’aixequen d’hora, preparen la motxilla, van a uns edificis que semblen centres d’ensenyament, tenen els deures, les notes. Tot sembla normal. Però el cert és que els nois aprenen cada cop menys, si és que aprenen alguna cosa. Pot ser que s’entretinguin, que alguns aconsegueixin aprendre alguna cosa, però les poques dades que tenim ens parlen d’un retrocés alarmant de l’aprenentatge. Si, com em va dir Álvaro Marchesi, tenim el millor sistema educatiu de la història, per què els nois saben cada cop menys i tenen menys capacitats? Un munt d’activitats, de classes amb metodologies que porten noms en anglès, d’hores passades a l’aula, semblaria que indiquen que s’hi aprèn. No és així. Com les fake news, tot sembla una cosa, però malauradament n’és una altra.

«Si, com em va dir Álvaro Marchesi, tenim el millor sistema educatiu de la història, per què els nois saben cada cop menys i tenen menys capacitats?»

Què és això de l’alumne-centrisme? Quines evidències científiques hi ha?

L’alumne-centrisme, al meu entendre, és un nou tecnicisme estúpid que assegura que els alumnes aprenen per ells mateixos sense la necessitat de professors doctes en la seva matèria. Jo no conec cap docent que imparteixi classe per a si mateix. Tots treballem pels nostres estudiants. Alguns ho fan amb veritable compromís i altres per a sortir del pas, però al final qualsevol docent, excepte algun amb un ego descomunal i que gaudeixi d’escoltar-se, té l’alumne al centre. Això és així des que l’ensenyament existeix. Els pedagogs utilitzen el terme alumne-centrisme, que és una obvietat força carrinclona, ​​per a desacreditar tot allò que ideològicament els incomoda. Els molesta que el professor ensenyi i s’ha intentat acabar amb això amb aquest invent de l’alumne-centrisme. Pel que fa a les evidències científiques, en educació només un 10% del que es pretén científic ho és. I aquest 10% no avala precisament res del que fins fa poc es postulava com a científic, inclòs l’alumne-centrisme.

Quines són les conseqüències principals d’aquesta crisi educativa per a la societat en general?

Una societat cada vegada més vàcua i superficial, sense criteri, desesperadament consumista, que es creu qualsevol cosa, en què només importa allò immediat, on les addiccions creixen exponencialment, en què el mòbil és el centre de les nostres vides i a molta gent li esclata el cap sense un argument que tingui més de dues frases, una societat de xavals que tenen instal·lada de fàbrica la infelicitat i el cinisme, on tot plegat cada cop importa menys perquè hem perdut l’esperança i no sabem qui som ni on anem o cap on volem anar.

“Els pedagogs utilitzen el terme alumnocentrisme, que és una obvietat força carrinclona, ​​per a desacreditar tot allò que ideològicament els incomoda”

Com influeix la burocratització i la imposició de noves metodologies a la feina diària dels professors?

La burocratització és un instrument més de control i de vegades es fa servir contra el professorat amb la finalitat de tenir-lo sotmès. La mediocritat dels polítics els fa pensar que tenir molta paperassa emplenada significa que el sistema està sota control, mentre que la veritat és que està completament fora de control. Els papers s’emplenen, però res del que contenen es pot prendre seriosament perquè als de dalt no els importa el que hi posi i els que els emplenem hem après a fer-los per sortir del pas. Tot i així, és desmotivador que el docent hagi d’emprar el seu temps en això, en comptes de dedicar-lo a tasques molt més productives. I les metodologies, aquestes sí que són al centre. Més que alumne-centrisme, el que tenim és un pedagog-centrisme. Són ells i les seves ocurrències el que ocupa veritablement el centre de l’educació. I això per als docents que volen fer bé la seva feina és molt desmotivador i contribueix a fer que el sistema es deteriori encara més.

Quines mesures considera essencials per a recuperar la qualitat i el sentit crític a l’educació pública?

Parlar-ne. Manca diàleg sincer i sobretot no s’escolta la comunitat educativa. Tot es parla als despatxos, entre els polítics i els seus assessors, i ningú s’interessa pel que passa de debò als centres. Difícilment podem fer res per a millorar alguna cosa en aquesta vida si no tenim com a primer pas una visió clara de la realitat. A nivell educatiu vivim (o viuen, els qui manen) en una realitat paral·lela, on tot és de color de rosa. Fins que no ens traguem les ulleres de no veure serà impossible que res millori. En aquest diàleg hi hauria de ser només la gent a qui preocupa l’educació de debò. Els que només pensen en els vots, en les seves carreres professionals, en impartir ideologia i fer enginyeria social, haurien d’estar bandejats de qualsevol intent de millora perquè són els que ens han portat fins aquí.

«Crec que si la societat civil sabés el que passa de debò a l’educació, reclamaria solucions»

Com pot contribuir la societat civil a millorar el sistema educatiu?

És fàcil: crec que si la societat civil sabés el que passa de debò a l’educació, reclamaria solucions. Però, per sobre de tot, el que fa dècades que s’intenta és que la societat civil no s’assabenti de res. Parlo d’una societat civil responsable i amb sentit cívic. Hi ha també l’altra societat civil de famílies que ha renunciat a educar i a les quals no els importa res més que tenir el millor cotxe o el mòbil més car i, d’aquestes, ben poc en podem esperar.

Què diria als joves que es formen actualment en un sistema que vostè considera en crisi?

Que molts dels que els dauren la píndola, els fan l’onada, els ho posen tot facilíssim i no els exigeixen res perquè no pateixin, no només no els fan cap favor, sinó que són uns grans impostors: només es preocupen per ells mateixos. El més curiós és que no fa gairebé ni falta dir-ho, perquè molts estudiants ho saben o almenys ho intueixen.

Quin missatge final vol transmetre als lectors preocupats pel futur de l’educació?

Que això no ho canviaran els polítics ni els pedagogs, i si canvien alguna cosa serà per estafar-nos encara més. Que s’hi impliquin, que exigeixin, que fiscalitzin la tasca dels centres on hi ha els seus fills, que no creguin que les notes  signifiquen res perquè són una altra gran mentida. Que parlin amb els seus fills i detectin si realment estan aprenent i què és el que estan aprenent en realitat. M’encantaria poder acabar amb una nota d’esperança, però em sembla que la situació no és esperançadora. Hi ha molts interessos en contra que això canviï i són molt poderosos. Diuen que a altres països hi ha un moviment que busca frenar el deteriorament educatiu. Aquí també n’hi ha en algunes zones (Catalunya, València), però s’enfronten a enemics molt poderosos. Desemmascarar-los, sens dubte, pot ajudar. Vèncer-los és una altra qüestió.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons