Puntada i apa!

LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

Llicència Creative Commons

David Cerdá

La política de promoció automàtica a Espanya, impulsada per la LOMLOE, redueix la repetició de curs a mínims històrics, però ho fa sense prou suport per als alumnes amb dificultats. Això prioritza l’aparença d’èxit sobre l’excel·lència educativa, i condemna molts estudiants vulnerables a quedar endarrerits i soscava la funció de l’escola com a ascensor social.

«Fer repetir els nens els converteix en dianes de l’exclusió social». En aquest breu i fal·laç argument hi ha concentrat el pitjor de la qüestió de la repetició de curs. Té la seva mica d’emotivisme i el seu molt de carrincloneria, i diverses càrregues ideològiques de profunditat que auguren explosions que ja s’estan produint. Atès que això s’ha ordit des de les més altes esferes públiques, també cal parlar de prevaricació.

Segons la LOMLOE, la repetició de curs és una mesura excepcional —a primària només es permet repetir una vegada, i sempre al final del cicle, mentre que a l’ESO els alumnes no poden repetir més de dues vegades— i només es pot aplicar quan s’hagin esgotat les mesures ordinàries de suport i reforç. I com a més no hi ha gairebé mai mitjans suficients per aportar aquests suports i reforços, el que s’aplica en la majoria dels casos és la promoció automàtica, amb fortes pressions als professors perquè s’avinguin a fer-ho. El resultat, en autoestima i auto-respecte, per al xaval que sense assolir el nivell passa de curs, ningú no el mesura i a ningú no li importa. No s’atén el principi d’hormesi: una dosi moderada de dificultat, frustració o estrès cognitiu beneficia l’aprenentatge, mentre que una dosi excessiva és perjudicial, i l’absència total de repte no genera creixement. Qui sap que el passaran de curs sí o sí, no madura.

El que passa, a continuació, és que el govern de torn —tant hi fa quin— celebra «l’èxit». La taxa de repetició escolar ha baixat curs a curs fins a assolir un mínim històric de l’1,1% a primària i del 7,0% a l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) el 2025: ja hi ha foto perquè la ministra se’n vanti. La infame veritat submergida —es passa de curs amb dos o tres suspensos i per descomptat que no s’ajuda aquests alumnes a posar-se a nivell de la resta— no sembla que inquieti la comunitat educativa mentre governi qui li agrada.

Si s’aprova per decret, no hi pot haver repetidors: això és el que es persegueix. Ja fa molt que l’objectiu va deixar de ser contribuir que abundin ciutadans preparats, cultes i crítics: ara es tracta de formar indigents intel·lectuals que sospirin per tal que els pastors polítics els treguin les castanyes del foc. Que la gent tituli, ja ens ocuparem de la seva precarietat per demanar-los el vot més endavant.

Els incentius estan a la vista i són inapel·lables. Per al gestor públic autonòmic, estalviar-se el cost d’un educand; per al qui juga a la lliga nacional, mentir dient que ens apropem a la mitjana de repetició europea, i qui dia passa, any empeny. Per al docent, estalviar-se l’enfrontament i el calvari administratiu a què el sotmetrà la llei si aposta per suspendre —s’exposa a una reclamació en què sempre se li dóna la raó a l’alumne; «in dubio pro reo», se sent a les sales de professors—; per a la direcció del centre, una bonica gràfica més amb què justificar els seus resultats. Pel que fa als pares, l’alleujament de veure com el seu fill no «fa fallida». Hi ha, és clar, polítics, professors, directors i pares honestos que estan en contra de tot això; però els sistemes d’incentius perversos sempre donaran més resultats perversos.

Aquesta infàmia dels dirigents necessita, en qualsevol cas, de col·laboradors necessaris: aquesta és la funció de certa esquerra «inclusiva» que de justícia social no en sap ni un borrall, però de posar-se paternalista amb els vulnerables (venent-los)  en fa autèntiques classes magistrals. Tothom qui s’hagi educat en una família humil o corrent —sense «possibles»— sap que l’única oportunitat del pobre és l’excel·lència, i que l’escola està precisament per a ser ascensor social, raó per la qual ha d’estar ben dotada, exigent i dirigida i implementada per persones honrades i valentes. El que fan aquests irresponsables de «la meritocràcia són els pares» és condemnar els vulnerables a un determinisme social, donar-los el copet a l’esquena i negar-los el deure d’intentar ser  persones tan capaces com puguin, tractant-los com a discapacitats morals.

Deia George Steiner que «oblidem que la millor manera de deshonrar l’ésser humà és no exigir-li allò que és capaç d’assolir». Ningú no posa en dubte que repetir curs sigui un mal, i que cal evitar-ho costi el que costi; però és un mal menor si l’alternativa és passar el problema al curs següent i consumar una estafa col·lectiva. Resulta a més que els nens, especialment els adolescents, passen a aquestes edats per convulsions diverses que els impel·leixen a la llei del mínim esforç; només cal haver tingut aquesta edat per a saber amb quina rapidesa entens un sistema que et permet estalviar-te l’esforç i com n’és de temptador seguir la seva estela. Tant de bo deixem de fer-nos trampes al solitari i encarem aquesta qüestió tan important en una futura llei; mentrestant, el desig que demano a una estrella és que cada vegada hi hagi més gent disposada a complicar-se la vida per a fer el que és correcte, que és oferir oportunitats reals en comptes de mentir parapetat en estadístiques cuinades.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons