Som docents o què (hòsties) som?

Imatge creada mitjançant IA

Quan la professió de docent té poc de docència

Llicència Creative Commons

Míriam Gallego Rodríguez

Ser docent i no tenir temps suficient per a preparar les classes, per a elaborar materials propis dels que després els estudiants puguin beneficiar-se, per a actualitzar els coneixements en la matèria de la qual som especialistes, per a formar-nos en allò que justament contribueix a ser millors professionals, en definitiva, no tenir temps suficient per a exercir de professors i professores, que és el que en essència som, és una anomalia que converteix els centres educatius actuals en distopies.

I és aquesta distopia la que vivim aquelles i aquells que en algun moment de les nostres vides acadèmiques ens vam atrevir a pensar en la docència com una professió que ens dignificaria perquè ens permetia compartir i transmetre els nostres coneixements als altres i així fer dels món possibles, mons millors.

Perquè, no ens equivoquem ni ens deixem engalipar per la “nova mirada”, la de la Mar Romero, per exemple, que diu que a l’escola no es ve a aprendre, sinó a viure; com si viure aprenent no fos possible. Fins i tot era preferible aquella altra que deia que a l’escola es ve a jugar, el motiu pel qual molts professors i professores abandonen la professió.

Passem més hores omplint formularis digitals, llegint mails i responent-los, enregistrant top tipus de fets, fins i tot els més banals (quan l’alumne va al lavabo, quan va a omplir l’ampolla d’aigua, quan s’ha donat un cop i demana gel, quan va a buscar l’entrepà que s’ha deixat a casa i que la seva mare, pare, avi, avia, germà gran… ha hagut de portar-li etc. ), que no pas fent de professors i professores.

Dubtar ara mateix si som o no docents és un exercici més racional i metòdic que el dubte metòdic de René Descartes.

Un sentiment de desubicació  i desorientació envaeix sovint la nostra psique; no sabem si som a la Matrix o a classe. Podria ser que només sigui professora a la meva imaginació? És, aleshores, quan mires al teu voltant i no trobes cap element que t’anunciï o demostri que ets a l’aula: on és la pissarra? on és el guix? I, pitjor encara, on són els llibres de text? Què potser en aquest univers finit, de recursos finits i limitats, el primer en esgotar-se han estat els llibres de text? O potser és que els han cremat a l’estil de “Fahrenheit 451”?

Instem al departament d’Educació i Formació Professional que llegeixi a Luri i tants altres que, com ell, no es cansen de recordar la importància de la seva presència física a les aules. Què és un aula sense pissarra? Què és un aula sense guix? Què és un aula sense llibres de text? Que potser no és quelcom que la categoritza, que l’adjectiva, que la qualifica i defineix?

Ningú no imagina pas un camp de futbol sense porteries, però, això no obstant, sí que ens podem arribar a  imaginar una aula sense profes. De fet, queda ben poc perquè aquesta sigui la nova realitat.

El menysteniment cap a la nostra professió serveix per a justificar el sou que ens paguen? Amb el respecte sempre per bandera, tothom sap que un monitor, tallerista, animador… cobra menys que un docent i cobra menys perquè són menys els estudis que es requereixen. És això el que pretenen? Reconvertir la nostra professió en una altra per a pagar-nos menys?

Pagueu-nos, senyors que us envolteu de grans experts, però que menysteniu i silencieu la veu de qui entra cada matí a l’aula i ha de resoldre els problemes que vostès mateixos inventen.

Després de la vòrtex, aterres de nou i et situes com pots, i aprofites que entre tràmit i tràmit existeix un espai verge, llis, obert i indiferenciat, un espai de fugida, on poder ser el que s’és, un transmissor de coneixement.

Avui, coneixereu a Sòcrates, el seu pensament i la seva mort, el coneixerem de la mà i dels diàlegs del seu deixeble Plató i tindrem l’oportunitat de millorar l’espècie.

Diuen alguns, segurament que irrellevants i poc importants per a vostès, com per exemple el mateix Plató, que l’estètica va de la mà de l’ètica, que allò bo és allò bell i a la inversa, però la nova pedagogia vol assegurar-se que cap ésser que cerqui la llum, que cap alumne, arribi mai a descobrir-ho, li neguem la possibilitat d’assolir o d’apropar-se al màxim a la veritat; vivim eternament, però en la ignorància eterna, que ens assegura una vida feliç, però eternament avorrida.

Sou lletjor i tracteu d’imposar aquesta mirada antiestètica allà fins on arriba el vostre poder, però sempre oblideu que som éssers racionals i que la raó ens il·lumina i l’alumnat té tot el dret a ser il·lustrat amb la inequívoca ajuda del docent.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons