El batxillerat dantesc

O dels estralls de la manca de places universitàries a determinades carreres i les notes inflades dels centres privats, àdhuc alguns consells finals

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

No hi ha només un batxillerat. N’hi ha molts en aquest trànsit, a la meitat de la vida acadèmica, tot parafrasejant el Dant. I són ben diferents, segons les latituds, les especialitats i, sobretot, allò que els alumnes pretenguin fer després de finalitzar-ho.

No entraré aquí en el drama dels que es van quedar pel camí. Que les arestes de l’abandonament i el fracàs escolar, o el famós tema de la meritocràcia, són moltes i molt esmolades. El que segueix es refereix, principalment, als patiments d’aquells que, havent cursat el batxillerat, volen estudiar a universitats públiques, perquè no es poden costejar les privades, amb notes d’accés que estan pels núvols. El seu pecat original és voler ser metges, odontòlegs, enginyers aeroespacials, matemàtics o físics, per esmentar només algunes de les especialitats amb notes de tall més elevades a Espanya, sense entrar a contemplar els dobles graus universitaris, en aquest últim cas, uns estudis dissenyats, ja d’entrada, per escollir molt pocs estudiants capaços de treure’s alhora dues carreres difícils.

Per començar, el sistema universitari públic hauria d’augmentar les places de carreres on no s’estan cobrint les necessitats socials. És ben conegut el cas de la medicina. Hem d’importar metges, ja que no hi ha prou graduacions, sobretot en determinades especialitats. Davant d’aquest panorama, les universitats privades (nacionals i internacionals), en auge, fan l’agost. Per a qui se les pot pagar, és clar. Més oferta pública, en medicina com en altres carreres molt demandades i fonamentals, impactaria en aquells que per centèsimes seguiran sense poder sortir del seu particular cercle dantesc.

Estadísticament no seria significatiu? No, però sí per a la vida de les persones que gràcies a aquest minse augment podrien intentar realitzar-se i, de passada, ajudar a resoldre un problema al país. Aquest necessari augment de places, però, repercutiria en unes dècimes, és igual si fos un punt menys, en les notes de tall, però no alleujaria els ànims, els nervis o la pressió que pateixen els batxillers. Els dissortats que es veuen sumits en la competitivitat salvatge de l’escassetat. No es poden permetre punxar. Ploren si “només” treuen un notable. Pateixen, i s’esfondren, ja que saben que amb aquest pírric èxit no en tenen prou.

Les famílies que s’ho poden permetre han pagat abans una escola privada, on assegurar-se una pujada de nota generalitzada del batxillerat (60% de la nota a Espanya, essent la selectivitat el 40% restant) respecte als instituts públics, i uns professors particulars de reforç, quan els va fer falta. No ja per aprovar, sinó per pujar nota. Hi ha dopatge “meritocràtic”. Als pobres, quan estan sols, els queda preguntar els dubtes a algun gran model de llenguatge, a la IA generativa, d’un temps ençà. Això si tenen accés a internet, és clar.

És tan gran la desigualtat actual que hauríem de replantejar que les proves d’accés a la universitat, la selectivitat, com a mínim tornin a suposar el 50% de la qualificació d’accés. Això si no un 60% o un 70%, pels dubtes. Que te la jugues en uns pocs dies? Sí, però crec que si tornés enrere, preferiria jugar-me-la allí, tot i saber que ja hi vaig amb força desavantatge respecte els que vénen dopats, els que han pogut pujar nota en múltiples intents, amb ajudes de formes molt variades, com el diable, només perquè els ho podien pagar els seus pares.

Els docents, per cert, rebem correus electrònics no només dels pares, sinó de les acadèmies o dels molts universitaris que es treuen uns calerons impartint aquestes classes de reforç. La pressió, seguint el principi de Pascal, es transmet en totes direccions. I ens arriba.

Ara bé, tampoc tots els profes de batxillerat són iguals. N’hi ha que es desviuen pels alumnes, que els ensenyen, acompanyen i consolen si cal. Professionals que intenten ser el bàlsam de Fierabrás del sistema. Però d’altres, convertits en guardians de les essències de les seves matèries, perden la perspectiva: per què no arrodonir a 7 aquest 6.2 de l’alumne que va treballar bé tot el curs? Això no és inflar la nota, és ser just. I, en cas d’impartir classe a l’escola pública, recordar el que passa al sector privat. O a 6 aquell 6.8 del que no va lliurar gairebé cap deure, encara que després superi els exàmens? Això no és penalitzar, és de justícia, en aquest cas amb els estudiants que sí que es van esforçar. Perquè de vegades els docents es veuen forçats moralment (o per decisió de la junta, per altres pressions…) a aprovar alumnes, però després el que va treure el 5 i escaig no passa al 6, o el que va treure el 6 no passa al 7, etc. I que consti en acta que estic generalitzant en unes poques línies realitats molt complexes i que, sobretot, coneixen els que hi són, cadascun a la seva trinxera educativa.

Però anem amb un parell de consells a peu d’aula. Per començar, personalment sempre vaig recollir a la meva programació aquesta possibilitat d’arrodoniment (més/menys un punt, com a màxim) al batxillerat, i la vaig aplicar per valorar al final l’esforç dels estudiants. Per cert, en un món de queixes potencials dels pares, especialment, és millor que aquests sistemes d’arrodoniment final quedin per escrit i que ho sàpiguen els alumnes des del primer dia. Serveixen tant per reconèixer la feina del qui s’ho va currar, com per penalitzar el que es va estar tocant la panxa tot el curs. L’avaluació formativa contínua implica que el docent hauria de valorar aquest treball, l’esforç, la constància i el progrés a l’aprenentatge. Amb una bona avaluació, fins a un punt de marge em sembla adequat. I és una manera de posar llum i taquígrafs, amb evidències recollides al llarg del curs, a aquest 4 que podria passar a un 5, per posar un exemple extrem.

Un altre tema són els exàmens finals per pujar nota. Purgatoris generalitzats en centres privats, als públics, estadísticament, s’hi fan poc, depenent del docent. Les matèries solen ser acumulatives, per la qual cosa a més de la possibilitat d’una avaluació ponderada trimestral (per exemple, factoritzant per un el primer trimestre, per dos el segon i tres el tercer), al final de curs es pot plantejar una prova per pujar nota, alhora que la recuperació. Aquesta revàlida de nou s’ha de recollir a la programació, explicar-la als estudiants amb temps, etc. A més, serveix d´entrenament per a les proves de selectivitat. Ara bé, les condicions de la prova final de pujada de nota, com ara les de la recuperació, han d’estar molt clares.

En cas de pujada de nota, la prova hauria de ser voluntària. És absurd (excepte per una raó tan poc ètica com no voler corregir exàmens…) amenaçar els estudiants de baixar-los la nota si treuen pitjor qualificació que al llarg del curs. Sí que se’ls pot recomanar no lliurar l’examen, si veuen que no els va prou bé. Tal com està el pati, la meva recomanació és que l’examen de recuperació i de pujar nota siguin el mateix: del nivell de curs. I qui marca el nivell? Afortunadament, les proves externes d’accés a la universitat. Els docents tenen molts models. És a dir, es posa un examen final amb les mateixes condicions que la prova d’accés. Si hem treballat bé la matèria al llarg del curs, això no hauria de ser cap problema.

I quina és la nota màxima a què aspirar? Si la recuperació només és per aprovar, la pujada de nota hauria de tenir un límit. Però, i si no es posa cap límit a la nota d’aquest examen final? Us asseguro que amb un examen ben definit, el rendiment de l’alumnat els situa molt bé, sense necessitat de posar límits. No em vaig trobar mai, en matèries de ciències i tecnologia, un alumne que arribés a més d’un 7 en una recuperació, ni que pugés més de dos punts en una pujada de nota final.

Però, com a la Divina Comèdia, després dels diversos cercles dantescs de la primària, la secundària i el batxillerat, n’arribaran d’altres. Lluny els queden encara als estudiants les esferes del paradís, aquelles on recollir els fruits dels esforços:

I has de saber que des del grau que talla

per la meitat les grades en rodó,

no és seu per mèrit propi ni batalla,

sinó pels d’altri, i amb condició;

que a tots aquest se’ls féu la vida clara

abans d’arribar a l’ús de la raó. 

Bé te’n podràs convèncer per la cara

que fan i les tonades puerils,

si escoltes i el teu ull ben bé ho repara. 

Calles, i dubtes bo i callant; i els fils

jo desfaré de la nuada presa

en el teu front per pensaments subtils.

(Dante, Divina Comèdia, Paradís,  Cant XXXII, versos 40-51)

Estudiants: i quan algú intenti treure’ls mèrit a tots aquest anys invertits, menystenint o desprestigiant els vostres aconseguiments, suors i patiments, no dubteu d’engegar-lo cap algun dolorós cercle, n’hi trobareu sempre algun d’adient.

Referència:

Dante Alighieri, La Divina Comèdia. Paradís, Cant XXXII, versos 40-51. Traducció de Josep Maria de Sagarra. Edició bilingüe. Editorial Selecta. Bilblioteca Perenne, Barcelona 1983.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons