Desorientats

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

En un twit força desafortunat, un pedagogista va afirmar que els malvats professors excloïen els alumnes díscols o violents perquè no suportaven fer classe a alumnat pobre o vulnerable. Se li va escapar una frase tan classista com aquesta i no va saber reaccionar a temps: li resultava obvi que tots els alumnes díscols o violents eren pobres, i ho eren perquè eren pobres. No importa el nom d’una aital llumenera pedagogista, se li va “escapar” aquest twit com se li va “escapar” també a un conspicu logsista i lomloista que a un alumne de la província de Badajoz no se li havia d’explicar el que se li havia d’explicar a un alumne del barri de Salamanca. Estic segur que se’n recordaran.

Aquest tipus d’aberracions classistes no passarien de ser bromes o acudits si no fos perquè a la nostra Llei Orgànica d’Educació vigent es descriu un “perfil de sortida” certament macabre i filosòficament dubtós, per no dir-ne sòrdid o directament antidemocràtic. I per cert que acaba d’aparèixer un llibre a l’editorial Herder, ‘Observaciones sobre la desorientación del mundo’, d’Alain Badiou (Traducció de Guillem Usandizaga) que ens ve com anell al dit per entendre què està passant al nostre país quan tants intel·lectuals orgànics i activistes suposadament d’esquerres estan dient estupideses tan notòries. Una de les línies principals de pensament d’Alain Badiou és que la nostra esquerra està completament “desorientada” perquè s’ha distanciat de la raó emancipadora i materialista de la qual va sorgir a l’alba liberal europea.

Un capítol sencer del seu assaig tracta sobre l’educació i el seu naufragi actual a gairebé tot Europa. Escoltem-lo: “M’arriba de tot arreu la sensació que l’ensenyament, de l’escola a la universitat, també està avui greument desorientat. En aquest punt vaig directament al meu diagnòstic: davant d’una informació omnipresent a les xarxes de tota mena, que fomenta una passivitat total, fins i tot una sòlida ignorància (un aparell mòbil respon per mi a les preguntes que em plantejo o em plantegen), l’administració docent, en particular la seva direcció estatal, no fa res que permeti ensenyar què és pensar, conèixer i argumentar, íntegrament, a la joventut” (pàg. 59).

A la pàgina següent desenvolupa el seu diagnòstic, i  em perdonareu una altra cita tan llarga (la cursiva és de l’autor): “Tannmateix, l’objectiu d’una veritable educació, com a mínim des de Plató, no és en cap cas col·leccionar respostes externes, sinó saber com passem, personalment, i amb els nostres propis recursos, de la ignorància al coneixement. Per a Plató, el coneixement no és un diccionari, i és justament per això que al seu heroi, Sòcrates, li agrada dir que al punt de partida d’una pregunta, és important saber que no sabem res” (pàg. 60). Per això és tan perniciós el nostre pedagogisme en la seva obsessió tecnopopulista, perquè considera que la IA o la desinformació esbiaixada, incompleta, torrencial, lapidatòria, binària, fragmentària i manipulada poden ser fonts de coneixement.

Us en recordareu també, suposo, del que va dir Pilar Alegría, la nostra ministra d’Educació, ara fa una mica més de dos anys, el 28 de març de 2023: “Alegría adverteix que educar acumulant continguts “ja no serveix” perquè la Intel·ligència Artificial és una realitat” (Europa Press). Com si no fossin les xarxes socials, les webs ignares i la IA les que generen extremisme, contingut manipulat, quan sabem perfectament tot allò que la IA inventa per desconeixement. Com si la mateixa IA no fos acumulació de contingut estadístic!

Després arriben les pobres ànimes que acusen de tecnòfobs i luddistes aquells que pensen que per a poder utilitzar les eines tecnològiques, primer cal haver après a llegir i a pensar i a analitzar el món… L’aposta oficial està sobre la taula: ciber-escombraries per a l’alumnat majoritari, pobre i oficialment residual, i educació de debò per a les elits econòmiques desitjoses d’auto-replicar-se.

El coneixement no és informació acumulada i llençada al contenidor cognitiu. El saber necessita estructura i contrast dialogístic. L’ésser humà aprèn amb éssers humans. Hi ha un saber que s’ha de poder assolir a les aules, i un fals saber histèric, patrocinat i omnipresent que ho distorsiona i perverteix tot: “El telèfon mòbil ho sap tot, i, per tant, no coneix res. Avui en dia, l’educació ha de començar per bandejar radicalment aquest fals saber, fet d’opinions incontrolables, i retornar amb més insistència que mai sobre els sabers problemàtics, els que cal aprendre com freqüentar i com traçar un mateix en ells el camí del coneixement” (pàg. 60).

En definitiva, “el professor és el guia d’un viatge del pensament, i aquesta és la definició ideal del seu ofici: mostrar com es passa de la ignorància en saber, no per acumulació d’opinions circumdants, sinó pel descobriment d’una capacitat personal, disponible en cadascú, capaç de seleccionar, en el torrent crònic d’informacions informes, només allò que servirà per il·luminar el complex camí al final del qual podem parlar d’una veritat”. 61).

El pedagogisme oficial espanyol ha abandonat l’alumnat pobre, perquè vol excloure’l del pensament racional, els problemes humanístics, el mètode científic i la participació cívica. La profefòbia oficial no té res de progressista, i de fet més aviat sembla que es relacioni amb l’onada autoritària i l’obsessió antifuncionarial de les autocràcies electorals avui al poder a Hongria, els Estats Units i l’Argentina. Els pedagogistes que honradament desitgen millores per a l’alumnat estan profundament desorientats quan es dediquen a insultar i perseguir el professorat transmissivista o especialista. Però és que en realitat són reaccionaris foucaultians, al servei de les corporacions Big Tech i del gran capital. En qualsevol cas, el debat és si ho saben, i dissimulen, o si no s’han adonat encara al servei de qui estan.

Les reformes competencials europees són un procés clàssic de concentració de capitals i una reconversió laboral. Ja no aconseguiran prendre’ns el pèl molt  més temps. En un país on hi ha presumptes feministes marxistes defensant el vel islàmic per a les dones, on hi ha tants pedagogistes “socialdemòcrates” organitzant caceres de bruixes contra els qui es resisteixen als atacs de classe de l’OCDE i la banca, que necessàries són aquestes paraules d’un dels fundadors del Partit Socialista francès!: Que sa seria tornar a Emma Goldman i a Karl Marx i redreçar el progressisme pedagògic cap a la defensa de la lectura i la reflexió col·lectiva! La revolució individualista del “Jo, jo, jo” els ha ennuvolat la ment i confonen l’interès de cada libido consumidora amb els drets civils de tothom. Ja ni tan sols saben què és un professor, un alumne o un ciutadà. Les seves granellades desconstructives els han conduït fins al cinisme més impresentable. Però, és clar, per a poder orientar-se caldria llegir una mica de filosofia política i arriscar-se a no poder demanar tanda per apuntar-se als xiringuitos més lucratius. La veritat és que, de tan desorientat, el pedagogisme espanyol ja va causant vergonya aliena.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons