LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

De què em serveixen les mates si seré youtuber

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Les idees d’esclau —estudiar per trobar feina— produeixen monstres utilitaristes, entre els quals hi ha el menyspreu de les matemàtiques, ara augmentat gràcies a una certa adoració babaua de la tecnologia. Això no obstant, i igual que la literatura i la sensibilitat, les matemàtiques necessiten un setial de preferència en la construcció d’una escola republicana.

Una vegada vaig veure una samarreta que portava imprès el títol d’aquest post. Si me’l prenc seriosament, com per escriure’n unes línies, és perquè l’he sentit parafrasejat més d’una vegada.

El punt inicial del desgavell és la idea d’estudiar per trobar feina: una idea d’esclau. A partir d’aquí, només queda estudiar el mínim per a la mateixa finalitat, i és lògic que després de crear la il·lusió que hi ha una feina anomenada youtuber, sigui un objectiu que es fixin molts xavals. Al món hi ha uns seixanta-cinc milions de creadors de contingut a YouTube, dels quals se n’estima que un 0,04% —uns vint-i-cinc mil, insisteixo, a tot el món— es poden guanyar la vida amb això. A Espanya en poden ser una mica més d’un miler; conductors professionals, uns vuit-cents cinquanta mil, i faran falta, entre unes coses i altres cent mil més el 2030. Per posar-nos en situació, dic.

Però tornem a l’argument carrincló, traient-li l’estrambot: de què em serveixen les mates. Perquè la veritat és que a la comprensió lectora i a les humanitats —amb tota justícia— els han sortit molts defensors, però no ha passat el mateix amb les matemàtiques. Cal entendre-ho: les millors plomes pertanyen, per definició, al primer exèrcit, i no et surt un Einstein —«les matemàtiques pures són, a la seva manera, la poesia de les idees lògiques»— o un du Sautoy —«les matemàtiques no són només una eina per resoldre problemes, sinó també una manera de pensar i de veure el món»— cada dia. Diguem-ho llavors amb totes les lletres: la llengua i les matemàtiques són els dos pilars que sostenen l’edifici del pensament i així doncs el de l’educació, i és per això que cal tractar de ser molt bo en totes dues coses.

Resoldre problemes complexos: a això hi estem ja, ho sapiguem o no, confinats els éssers humans, i a molta honra, de manera que no solament per ser youtuber, sinó per a qualsevol cosa, cal saber matemàtiques, que és, com deia Einstein, el mateix que dir lògica, perquè el que compta no és, per se, resoldre integrals o calcular àrees o aïllar una «x»; és clar que això ho pot fet millor una IA, sinó construir una capacitat arquitectònica per analitzar, seguir el fil dels dilemes, ordir sortides del laberint i planejar catedrals, físiques o mentals. Es tracta, en definitiva, de produir ordre mental, un ordre que no beneficiarà només els altres, sinó principalment nosaltres mateixos, i fins i tot en l’ordre sentimental, ja que hi som, i també en el civil, quan votem. La gent no «vota malament» pel motiu que se sol adduir en emprar aquesta frase («no vota els meus»), sinó perquè en tot l’espectre ideològic, efectivament, també en la política a molts els costa entendre que dos i dos són quatre.

Però tornem al principi: allò que cal extirpar és el «de què em serveix», fonamentalment. És això el que cal evitar, a qualsevol preu, el raonament de servus, d’esclau. I les matemàtiques són, en aquest sentit, i com a sòcol del raonament, la base de la ciutadania i per tant de l’escola republicana, que és, com defensava Condorcet, aquella que no s’entrena per a l’obediència, sinó per a l’exigència crítica amb el govern. El nostre autor pretén que el ciutadà se sotmeti a les lleis d’una manera crítica; que les estimi, però sense deixar de ser capaç de jutjar-les, ja que una cosa sense l’altra no produeix una autèntica formació cívica. Que sàpiga, en definitiva, fer comptes, ja que ens juguem la llibertat —els impostos, les prebendes de la casta, les pensions— en la nostra capacitat per desentranyar numèricament la polis. Les persones que viuen a esquena de les matemàtiques viuen a esquena de la realitat, ni més ni menys.

Ara que la IA està trepitjant fort, els que no van dir prou ximpleries quan va aparèixer Excel, com una somera que torna al bladar, insisteixen (porten així des de la calculadora, els de sempre, si no des de l’àbac) que sobra una altra cosa: allò que és numèric. Per què aprendre matemàtiques, si total. Aquests es divideixen en dos grups: els qui, perquè sempre les van detestar, volen que les detestin els altres, per així igualar-s’hi; i els qui van gaudir del privilegi de saber-les, però no volen que la pleballa en gaudeixi.

«Les matemàtiques són la reina de les ciències», deia Gauss, que sabia alguna cosa d’aquest assumpte. Qui diu ciència diu saber i per tant filosofia: com diantre ordiràs arguments amb una mínima perícia i desentranyaràs qüestions del món si no entens un senzill sistema d’equacions. Construir el cap, i per tant el cor, en això consisteix al final allò d’educar-se: que cap per a què ens despisti.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons