• Portada CA
  • 20 de setembre de 2024
  • Sense comentaris
  • 14 temps de lectura

Andreu Navarra: “L’escola és una comunitat, no un mercat”

Andreu Navarra: “L’escola és una comunitat, no un mercat”

CARA A CARA CON

Andreu Navarra, escriptor i professor d’Història

Andreu Navarra: “L’escola és una comunitat, no un mercat”

A la derecha, Andreu Navarra. / Foto: selfie David Rabadà (izda).

Llicència Creative Commons

 

David Rabadà

 

Vaig conèixer a n’Andreu Navarra l’any 2020 i tot va anar molt ràpid. Aquest jove escriptor i historiador català nascut a Barcelona l’any 1981, sembla un home del Renaixement. El volum de coneixements que pots escoltar d’ell denota una intensa carrera cultural. Llicenciat en Filologia Hispànica, va obtenir el Premi Extraordinari de Llicenciatura i va gaudir d’una Beca Predoctoral de Formació a l’Investigador de la Generalitat de Catalunya amb la qual es va doctorar en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Després ja no ha parat de publicar. Podem citar per exemple els assajos La región sospechosa, Aliadófilos y germanófilos en la cultura española, El Regeneracionismo, El Ateísmo. La aventura de pensar libremente en España, El espejo blanco. Viajeros españoles en la URSS, La Revolución Imposible. Vida y muerte de Andreu Nin o El Comunismo en España entre molts altres. També és autor de les novel·les Hojas i Una especie de aventura. Davant tot aquest volum de llibres, que passen de la vintena, cal afegir-hi la seva visió crítica i contrastada del sistema educatiu vigent amb llibres com Prohibido Aprender.

Però lluny de la seva carrera professional, i quan se’l coneix personalment, la seva conversa esdevé sincera, rica i humana, una conversa que ha encetat multitud de projectes que encara ens fan de nexe. L’any 2020 el vam convidar com a ponent a les IX Jornades de Secundària. En breu, i durant un dinar, se’ns va acudir coordinar un llibre a varies mans denunciant el mal estat del sistema educatiu nacional. I dit i fet, el llibre va sortir l’any 2022 amb la col·laboració de setze experts educatius de tot el país. El seu títol ho deia tot, La Educación Cancelada. Però n’Andreu mai no està quiet i ara ens ha sorprès amb un nou llibre molt crític sobre l’empitjorament de l’ensenyament. El títol torna a ser revelador, Volver a Aprender. Cal per tant entrevistar a aquest cul de mal seient que no para d’endegar grans projectes des d’aquesta ment prodigiosa.

 

Què et va empènyer a escriure tants llibres?

M’empenyen els mateixos llibres. És la meva manera de viure. Si un dia no escric em pujo per les parets. Soc grafòman. És el que hi ha.

El teu últim llibre, Volver a Aprender, esdevé una nova crítica al sistema educatiu vigent. Em podries explicar el significat del seu títol?

El llibre va sorgir de la necessitat d’abandonar o superar els diagnòstics, que en tenim molts i bons, i començar a proposar coses, avançar, passar pantalla. Quines coses? Alternatives d’esquerres que trenquin amb el malson pedagogista, que afegeix napalm al foc del col·lapse educatiu.

Com per exemple?

Per exemple, desdigitalitzar la primària, tornar a ensenyar literatures, estendre un model clàssic i humanista a l’escola pública. M’he fixat molt en la filosofia neoil·lustrada de Markus Gabriel. Penso que vivim atrapats entre opcions extremistes, per una banda el collonisme racista i masclista, per l’altra la pseudoesquerra antiil·lutrada que en matèria d’educació va perdudíssima i li fa la feina bruta al capitalisme nihilista.

“Desertar de l’educació és la manera més ràpida de degradar una democràcia”

Com s’entén, i en temes educatius, que l’esquerra faci la feina bruta a la dreta?

Doncs que les esquerres assenyades europees estan parlant contínuament de «siliconització» de l’escola i aquí continuem amb propostes molt sectàries d’origen californià que comporten una privatització accelerada i acceleracionista, com si la revolució digital fos un moviment salvífic. Però el progrés d’una oligarquia no és el progrés d’una societat, i molt menys un progrés ètic. Aquesta em sembla que és la confusió més estesa avui. En realitat, la siliconització és un monopoli que ens condueix a postures posthumanes i semitotalitàries. Així ho estan escrivint Berardi i Sadin, i abans ho havia afirmat Mark Fisher. No podem continuar babejant i deixant-nos desposseir.

Dius en el teu llibre que la “falsa pedagogia” ens ven una utopia. Què ha succeït amb la pedagogia seriosa, la racional, la que funcionava?

Ha quedat marginada i no té accés als mitjans ni visibilitat als buscadors i les xarxes. Qualsevol dissident que proposi posar una mica de seny a la reconversió econòmica digital és neutralitzat i titllat de feixista o de ludita o de monstre obsolet. Les dictadures, i el ciberpedagogismes són una dictadura d’opinió plenes de violència simbòlica, sempre operen igual: deshumanitzant el dissident, el diferent. Tanmateix, casos com els de Evgeny Morozov, Diego Hidalgo o Marta Peirano ens poden portar una mica d’esperança.

Silicon Valley, que apareix diverses vegades en el teu llibre, té el seu origen en la dècada dels anys 60 del segle passat. Creus que aquest canvi de concepció tecnològica de les societats ha arrossegat també a l’educació o ha estat un procés còmplice a diverses bandes?

La siliconització és, clarament, una religió civil, amb ingredients molt diversos: cosmisme d’origen rus, nihilisme posthumà, acceleracionisme capitalista, reaccionarisme apocalíptic i mil·lenarisme tecnològic. Ens anuncien un ‘Nou Home’ com totes les dictadures, però en realitat ens imposen uns productes i ens estrenyen el futur.

“Som els adults els qui manipulem i imposem l’estàndard digital”

Com assoleixen difondre aquesta idea per tants estats?

Doncs perquè la siliconització californiana compta amb un dispositiu propagandístic molt poderós, gairebé invencible. L’atractiu d’aquesta propaganda massiva s’alia molt bé amb el ciberpedagogisme, i així és com hem substituït la pedagogia, l’art d’educar i ensenyar, per una propaganda monopolista privatitzadora i antidemocràtica.

Suggereixes que una agenda assenyada d’esquerres passaria per la desdigitalizació. Com t’ho planteges des d’aquesta “escapatòria racional” a la qual al·ludeixes en el teu llibre?

Caldria ensenyar més tecnologia, més ciència bàsica i especulativa, més programació, més usos actius de la tecnologia. El que estem fent és produir usuaris a milions per a què uns tercers facin mineria de dades immoral. Com a societat, no tenim perdó. Ja és hora d’educar per a la ciència, no per a la submissió tecnocràtica i la dopaminització passiva.

Anant a la teva trajectòria personal, quines relacions positives establiries entre el teu creixement professional amb la formació educativa rebuda a l’escola primària?

Jo vaig tenir mestres espectaculars a l’escola El Sagrer de Barcelona, i professors excepcionals a l’Institut L’Alzina. Recordo llegir Espriu o J.V. Foix a la primària, gaudir del català i de la cultura a l’escola. Encara em sé poemes de Salvat-Papasseit de memòria. A vegades tinc la sensació que els governs catalans han llençat la literatura catalana a les escombraries. Jo això no ho puc entendre de cap manera.

I a secundària?

A la secundària, em van impressionar les classes de Literatura Espanyola del segle XX de Gloria Prado i el curs de Filosofia del professor Jesús del Pozo. D’alguna manera, tot el que he pogut pensar o escriure té aquest punt de partida.

“Hem venut l’escola a gegants del càtering i venedors d’aplicacions”

Al respecte de l’actual sistema educatiu, i si hi haguessis estat format, hauria això fet millorar o empitjorar la teva projecció professional actual?

Lògicament hagués empitjorat. La primària em va ensenyar a llegir, comptar, pensar, i un munt de valors ètics. La base de la pizza. A secundària van arribar els continguts més avançats: física, història de la filosofia, poemes, teatre… Hi vaig fer d’actor i d’escriptor embrionari. Potser vaig ser molt afortunat, a més amb molts amics que conservo anàvem al carrer a intercanviar «cassettes» de punk i «heavy». Tinc la sensació que estem abandonant el jovent a una solitud nihilista que serveix a interessos turbocapitalistes, vull dir tecnofeudals. Som els adults els que manipulem i imposem l’Estàndard Digital.

Què en penses del jovent que puja?

Doncs no penso que el jovent accepti aquest estat de les coses. Penso que els joves seran millors que nosaltres perquè els dirigents d’avui i la gent que té la meva edat mostrem un cinisme públic i unes negligències vergonyoses. Desertar de l’educació és la forma més ràpida de degradar una democràcia. Igualment, per a superar la post democràcia mercat hauríem d’exiliar totes les propagandes cibernihilistes per a centrar-nos en les persones i el coneixement.

Poden els alumnes aprendre per si mateixos amb docents com a guies?

El fals alumnocentrisme actual no és més que mercat d’aplicacions i retroctecnologia dissenyada per a degradar les majories populars i la ciutadania sense rostre condemnada a no sortir del seu gueto. En altres paraules, el pedagogisme competencial està dissenyat per a lumpenitzar les nostres societats.

“El pedagogisme competencial està dissenyat per lumpenitzar les nostres societats”

Veient el teu camí professional, com creus que s’hauria de millorar l’actual sistema d’ensenyament?

Model clàssic i neoil·lustrat a tota la xarxa pública. Canvi d’estructura econòmica, fi de la descarada segregació per nivells econòmics a casa nostra. Literatures i història des de primària. Retorn al pensament teorètic i científic i entrenament de l’atenció i la capacitat d’abstracció. Desdigitalització de la primària. Fi de la dictadura pedagogista, és a dir, pluralisme metodològic, extirpació de conceptes pseudocientífics com el DUA o les Intel·ligències Múltiples. Fi de la financiació milionària de fundacions intrusistes: cap diner públic fora de la Pública. Inclusió real, amb personal especialista fix i tots els reforços que calguin, reforços que actualment estan sent retallats. Una pública cara i de luxe per a tothom, sense solucionismes digitals reaccionaris, no la ruïna retallada d’avui. Canvis dràstics en les carreres de Magisteri. Ah, molt important: currículums basats en matèries i no en competències, currículums progressius, estructurats, intel·ligibles; dignificació de la professió docent, fi de la prestidigitació sectària del pedagogisme més tronat. Ensenyar i aprendre no són coses pròpies de feixistes, a l’inrevés: si vols organitzar una dictadura el primer que han fet les burocràcies totalitàries és esborrar el coneixement per a practicar una enginyeria social abusiva i sotmetre tant les majories socials com les dissidències de demà.

Les ideologies solen ser una part de la nostra persona, però, i sota una perspectiva utòpica, quin seria el teu desig per a l’entorn personal o nacional on vius?

M’agradaria que bona part de la nostra esquerra deixés la retòrica declarativa i els tòpics, i abandonés el sermó neocalvinista per a combatre de debò el gran problema contemporani a Occident ara mateix: el Tecnofeudalisme. Hi ha massa persones que diuen que són republicanes i en realitat el que són és carlines, amb un discurs massa provincià, merament irritatiu. Mira què està passant amb l’habitatge, mira què està passant amb els populismes racistes i el pedagogisme extractiu. Com conjurem la por que generen els mitjans que serveixen a les polítiques que liquiden els espais públics? Reconstruint comunitats. L’escola és una comunitat, no un mercat. L’alumnat no pot continuar sent una mercaderia o una pedrera de ciberproletariat. Hem venut l’escola a gegants del càtering i venedors d’aplicacions. No m’agrada aquesta necropolítica de la cibervigilància ni tampoc el pillatge descarat actual. Serveis públics, dignitat política i laboral. Que a Catalunya torni a haver una esquerra centrada en problemes econòmics, entre molts d’altres, seria molt bona cosa.

___

Més informació:

Ressenya del llibre d’Andreu Navarra Volver a aprender, per Xavier Massó

Webinar amb l’autor, Andreu Navarra ( 25 de setembre de 2024)


Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *