Ignacio Castro Rey: “És urgent una nova aliança cultural, econòmica y militar”

Entrevista a Ignacio Castro Rey, filòsof. / Foto: cortesia de l’autor

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Ignacio Castro Rey, filòsof, crític de cinema i d’art, activista i conferenciant incansable, ha publicat Antropofobia. Inteligencia artificial y crueldad calculada (Pre-Textos, 2024), Sexo y silencio (Pre-Textos, 2021) y En la espera (LaOficina, 2021), entre d’altres.

Què són l’Antropofòbia i el Transhumanisme? Són la mateixa cosa?

Tots dos fenòmens tenen si més no una evolució paral·lela. La tècnica és tan antiga com la humanitat, potser com la mateixa terra, ja que els animals sempre l’han feta servir. La tecnologia contemporània és una altra història. Accelerada a mitjans del s. XX sorgeix com un plexe continu que aprofita el transvasament de la població a grans metròpolis per injectar l’esperança d’una solució al turment del «factor humà», a la seva inestabilitat patològica i als incessants dilemes morals que planteja. Primer va ser la «doctrina de la separació» (Steiner), pel que fa al virus de la terra i els seus pobles, que funda els EUA com un modern Israel elegit per Déu. Amb la IA i els seus antecedents, la tecnologia intenta més tard portar la separació al cor del subjecte, deslligant la intel·ligència del que sigui cor, cos i afectes. Es cerca així una intel·ligència que no depengui de l’experiència, sinó d’una elit que maneja informació privilegiada. Després, el transhumanisme i en el posthumanisme expandeixen el somni de trencar definitivament amb allò comú a la condició humana.

«Amb la disculpa d’abandonar l’antropocentrisme, els gurus de la tecnologia volen en realitat trencar amb allò que l’existència comuna encarna d’intel·ligència i moralitat»

Amb la disculpa d’abandonar l’antropocentrisme, els gurus de la tecnologia volen en realitat trencar amb allò que l’existència comuna encarna d’intel·ligència i moralitat, agermanada entre els homes i amb totes les criatures. Si això s’aconseguís, cosa que és feliçment impossible, seria la fi de tot límit moral als plans de l’Estat-mercat. No és casual que el sorgiment del transhumanisme i el posthumanisme, de pretensions tan translúcides, coincideixi en el temps amb genocidis foscos que amb prou feines havíem conegut. Fins i tot no sabem si les perversions sexuals i la pornografia, que avui ho inunden tot, no seran formes de defensa desesperada d’una intimitat personal que ha de fugir cap a dins, assetjada per tot arreu.

Com és aquesta “avantguarda celeste” que denuncies a Antropofobia? Quines són la seva ideologia i objectius?

De Kurzweil a Bezos, els caps que lideren els plans tecnològics són, pel que fa a la vella vida, d’un pessimisme tètric. Voldrien unes poblacions lliurades a una avantguarda intocable, en part perquè segons ells els vells sentiments, intuïcions i costums ja no serveixen. Aquesta és una qüestió clau en els nous plans tipus l’Agenda 2030: la intel·ligència que s’alimenta de la vida, de la voluntat de resistir, de la còlera o la indignació moral davant d’una o altra pressió externa, ha de deixar pas a una interactivitat global que parteix del que s’ha anomenat interpassivitat. Aquesta avantguarda celeste sempre té al cap la promesa d’un demà que confirma l’imparable procés al qual ens hem de rendir. Una vegada i una altra es diu: «Això no ha fet més que començar».

Les tecnologies de la informació estan encara en una fase incipient, se’ns assegura. Promesa que, curiosament, s’assenta sobre el camp erm (precarietat laboral, inestabilitat psíquica, guerres) en què hem convertit el present, un erm antropològic que la tecnologia i la macroeconomia s’han encarregat d’accentuar. I no precisament a causa de la contaminació dels combustibles sòlids, sinó per una liquiditat informativa que ens prohibeix, de fet, sentir i pensar per compte propi. «Guardeu-vos de confiar en els vostres sentits», diu qualsevol d’aquests últims savis il·lustrats. La intuïció popular és per a ells (també segons Harari) un insult, ja que implicaria que ningú no els necessita per existir i pensar.

Què és el Sud?

És una manera de nomenar un orbe d’intel·ligència i valors on es manté la primacia dels afectes, comunitaris i individuals, els sentiments i l’experiència. I això, a Mèxic i a Itàlia, molt al marge de la connectivitat mòrbida que resulta de l’aïllament injectat pel dogma angloamericà. Aquest «sud» pot i ha d’incloure no només països de la conca mediterrània, sinó també Llatinoamèrica, la Xina, bona part del món eslau i musulmà, que encara resisteix al refredament antropològic que ha estat imposat pel que alguns anomenen «anglosionisme».

És urgent una nova aliança cultural, econòmica i militar, de les nacions històricament alienes a l’odi del nord cap a la terra perquè la tecnologia es pugui fer servir d’una altra manera. Se suposa que els BRICS podrien ser un esbós d’aquesta aliança. O no, ja es veurà. El que ningú no sap és què pintaria Europa en l’ordre multipolar que s’obre, atesa la servitud europea a l’autisme de l’arrogància dels Estats Units.

Com és la vida humana i com ho pot deixar de ser-ho?

Entenc que no pot deixar de ser-ho, que mai no «deixarà de ser-ho». I això perquè no depèn de nosaltres, que som potser una espècie particularment dubtosa. Els humans es nodreixen d’una vida exterior i mortal, una existència terrenal que no pertany als nostres plans, per genials que siguin. Estaríem morts com a éssers vius, intel·ligents i que senten, si deixéssim de dependre d’un fora que no és nostre, ni històric ni modern. Fixem-nos que tot allò important a la vida (d’estimar a descansar, de cavil·lar a menjar) ho fem encorbats, destituint momentàniament l’orgullosa posició dreta. Qualsevol intel·ligència, qualsevol percepció significativa s’alimenta de quelcom que està arran de terra i no ens pertany. Som intel·ligents en virtut dels errors, de les deformacions que ens formen.

«La IA Generativa no és criticable pels defectes circumstancials, sinó per la voluntat estructural de perfecció»

Partint d’aquesta veritat comuna, la IA Generativa no és criticable pels defectes circumstancials, sinó per la voluntat estructural de perfecció. La llisor, el disseny lleuger i elegant d’un mòbil o una tauleta estan calculats per suggerir una pulcra fluïdesa lliure de verrí i sang. I és que només aquesta pretensió de netedat, en un món amarat de dolor i d’esquerdes, és en si mateixa despietada, per no dir insultant. El que és comú a la humanitat, i possiblement a totes les criatures, és una relació gairebé inconfessable amb la por i el nu, també amb èxtasi de l’estorament. En aquest sentit, pel que fa al paper cognitiu de les passions, les religions sempre han tingut raó. Aconseguir que la tecnologia no es posi al servei del totalitarisme liberal depèn que aconseguim o no recuperar una espiritualitat que és anterior a qualsevol invenció tecnològica. Només l’escandalosa ignorància i pessimisme dels gurus de la IA permet creure que la «Singularitat» depèn d’una ruptura amb l’existència ancestral, per passar a les xarxes que una elit ingràvida té a les mans. Per contra, avui més que mai, la singularitat humana depèn que sapiguem tornar a nocions i valors atemporals. La qual cosa és, d’altra banda, el que suggereixen els clàssics de la literatura, de l’art, el cinema i la filosofia. Fins i tot, quan hi ha una investigació radical i honesta (Heisenberg o Gödel, entre d’altres), el que indiquen són els cims de la ciència.

Com ves l’esquerra espanyola actual?

Rendida, sobretot espiritualment. El menys preocupant seria la seva corrupció econòmica, que els seus líders tinguin sous d’escàndol o que facin servir sense parar les portes giratòries que estan al servei dels partits. El més depriment és que l’esquerra ja no cregui al poble, exactament igual que la dreta no creu en Déu. Les dues nocions, no ho oblidem, són metàfores de l’afora. Que l’esquerra no aposti per la realitat popular, per la força impura i irregular, i es passi la vida girant en una ficció elitista que perllonga els hàbits més urbanites, no pot augurar res de bo. Això pot tenir relació amb un col·laboracionisme profund del progressisme amb el sistema, amb un neocapitalisme que té en l’odi a l’exterior real el seu eix. Totes les agressions, crims i genocidis que els darrers anys ha perpetrat la dreta han estat acompanyats, precedits fins i tot, per una campanya de demonització (Veneçuela, Iran) que ha capitanejat l’esquerra. Hi ha barbaritats (entrar a l’OTAN, rebentar Iugoslàvia) que només l’esquerra pot capitanejar, almenys als països del sud. No ens convindria repensar aquest paper sinistre del progressisme, encara que aquest pensament estratègic surti fora de l’agenda electoral?

Com hauria de ser el nostre sistema educatiu perquè propiciés una reactivació democràtica?

Com hauria de ser la nostra reactivació democràtica perquè propiciés un altre sistema educatiu? Potser menys servil de la insularitat del nord, menys tecnocràtic i antihumanista. És possible que sigui urgent invertir el verí purità que ha inoculat l’imperi angloamericà, fins i tot sota el mantell dels estudis culturals i decolonials. Els pensadors transcendentalistes, ignorats avui per «Amèrica» i l’Occident global, insistien en una llibertat natural, raent en individus i comunitats, que ha de ser anterior a qualsevol llibertat civil instituïda. Perquè la democràcia recuperi la seva vitalitat, real i popular, cal limitar-la amb una vida que no és democràtica: ningú no ha triat néixer, tampoc el seu nom ni el seu caràcter…

“L’esquerra que ve serà teològica i populista o no serà”

Si a la dictadura se li oposa la democràcia, a la democràcia se li oposa la veritat. I les veritats mai no pertanyeran a la història, a la societat o a una normativa exclusivista de «drets humans». Les veritats brollen de vivències gairebé secretes que discorren per sota de qualsevol règim polític. O limitem la sacrosanta democràcia, perquè atengui a una existència que mai no pertanyerà a la història, o estem abocats a un totalitarisme redoblat que patiran els nostres pobles. I no només a Palestina o Cuba, també a les poblacions europees que estan sota la burocràcia de la UE. L’esquerra que ve serà teològica i populista o no serà. Després de Gaza, crec que hem de ser així de contundents.

Com veus la nostra ciència i la nostra universitat? Quins són els seus forts i perills?

On és la ciència i la investigació arriscades, lliures de la seva servitud al poder econòmic, als Estats, al negoci espectacular de la comunicació? Ningú sap què en queda d’aquella ciència revolucionària que reclamava Thomas S. Kuhn. De manera semblant, és possible que el perill de la Universitat sigui el seu autisme institucional, el circuit tancat de la seva arrogància. La universitat ha esdevingut un lloc avorridíssim i burocratitzat, instal·lada en una endogàmia que es nodreix, una vegada més, d’una normativa dictada pels que dominen la cultura a Occident. Segur que queden excepcions de vitalitat, illots personals i institucionals, però em temo que són «faves comptades». Encara que no cal ser completament pessimistes, ja que totes les veritats han vingut de fora, dels que considerem intrusos.

«És possible que el perill de la Universitat sigui el seu autisme institucional, el circuit tancat de la seva arrogància»

Quins són els teus projectes ara mateix? Què escrius, què llegeixes, quines trames?

En primer lloc intento sobreviure, amb cert humor, calma i ingenuïtat, a aquestes democràcies lliurades a un conductisme massiu i rizomatós. Ja ni els amics busquen altres fonts d’informació, gairebé totes prohibides. No diguem ja sentir i pensar en silenci, tot sol, que és una cosa completament diferent de la informació. Derivat d’aquest imperatiu vital, ja quasi he acabat Los odios y los días, un llibre sobre la religió que aviat estarà a les llibreries. I està gairebé enllestit un altre d’estètica, El clamor de lo feo, que espera el seu torn per al proper hivern. Pel mig hi ha mil petites coses, ja que la veritat és que gairebé mai dic que no a res que se m’ofereixi. Projectes no en falten, com veus. El problema de fons és l’humus vital on s’assenten, d’alguna manera cada dia més tancat. Seguint Heidegger, diria: «Només un déu ens pot salvar encara».

Quins assagistes vius recomanaries i per què?

La derrota de Occidente, d’E. Todd, em va semblar superb fa més d’un any. I abans el Manifesto conspiracionista (anònim). I després Los engreídos, de Sahra Wagenknecht. Els tres llibres han estat ignorats pel públic progressista, que està força conformat amb l’estat actual de coses i té a més la pell molt fina. Segur que hi ha molts altres autors vius que no conec. Bobin, titllat de cursi per alguns acadèmics, em sembla imprescindible. Va morir fa poc… però el sento viu, atrevit i impredictible; un home lliure en aquest bordell nostre, tan minuciosament regulat.

Handke encara és viu, assagista i escriptor a qui dec moltes hores al límit. I així podria citar cent noms més. Però hem de tenir en compte que, tot i ser presoners del que Weil anomenava «superstició de la cronologia», encara són vius moltes i molts pensadors que han desaparegut. Alan Watts i Illich, per posar només dos exemples, són molt més vius que el mediocre Markus Gabriel. Per sobre de tot, valoro infinitament Agamben. La seva barreja d’apocalipsi històrica i de confiança messiànica em sembla impagable, sobretot en aquests temps d’obediència majoritària. Per mi el seu millor llibre, La comunidad que viene, permet una reconciliació amb la vulgaritat, amb el destí fatal de no ser ningú, facis el que facis, que és immensament beneficiosa. El fet que la filosofia acadèmica, des de les seves avorrides rutines foukantianes, odiï en ple Agamben em sembla el millor dels presagis.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons