Antonio Baños: “Em fa riure això «d’educar per al futur»”

Per Candidatura d’Unitat Popular – http://cup.cat/, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=41936566

Llicència Creative Commons

Giovanni Pelegi Torres

Arribe una mica abans a la cita i m’assec a esperar-lo en un banc davant de l’estació de Rodalies de Sant Andreu. L’hi dic i per Whatsapp em contesta: “què poètic! Ja vaig”. El que ell no sap és que al costat s’han assegut uns adolescents de l’institut que hi ha al darrere i que maldiuen l’examen que han tingut i el seu professor, per la qual cosa la poesia és ja quasi una elegia. Anem a un bar a prop i entre cafetó, croissant i canya ens hi estem ni més ni menys que quatre hores parlant sobre educació, societat, política i filosofia. De vegades la conversa es torna hipnòtica, de vegades, còmica, però és sempre interessantíssima. Impossible transcriure-la tota; en faig un esbós (segur que amb això estic assolint alguna competència del currículum).

Antonio Baños (Barcelona, 1967) és un periodista dels que ja no en queden, o com diu ell, no és que haja treballat com a periodista; és que ho és, en essència. Ha publicat llibres sobre economia, sobre la situació política de Catalunya els anys anteriors al procés i sobre Barcelona. És conegut per haver encapçalat com a independent la llista electoral de la CUP a les eleccions al Parlament del 2015 i pel seu judici polític posterior al 2017. Crec que es podria definir així: és un periodista, un català i un barceloní de soca-rel (com li agrada explicar coses del seu barri!).

Tem pel futur de l’educació. Diu que el pedagogisme li ha perpetrat un crim: un “moviment de hippies que són males persones però que semblen carregats de bones intencions” i que han desballestat els objectius públics de l’escola. Demana una política que aposti per allò públic: una mirada de llarg abast sobre problemàtiques educatives molt relacionades amb el nostre context social i polític. I sempre amb humor.

Com veus l’estat actual de l’ensenyament a Catalunya?

Mal. Delictiu. Un crim de lesa humanitat. Caldrà fer un Judici de Nuremberg a tota aquesta gent que se l’ha carregada. Tinc coneguts que ensenyen a la universitat i que em diuen que han de dedicar dues hores a la setmana a repassar ortografia i gramàtica. L’alumnat té molta ansietat i no sap escriure. Tenen immenses carències culturals (a nivell de cinema o de literatura, el que abans es deia cultura general). Els professors universitaris han d’enviar llibres per capítols als estudiants perquè aquests són incapaços de llegir-se un llibre d’una tirada.

Malauradament a molts instituts l’alumnat ja no té ni llibre de text, treballen sols amb els ordinadors. 

Els estem negant el dret de ser lliures i autònoms. És una victòria de la classe dominant. Negar el grec i el llatí a un alumne, per exemple, o qualsevol altre aprenentatge que millora l’individu, ja no et dic saber llegir, això és criminal. Un crim contra la democràcia, contra l’ascensor social. És el més reaccionari que es pot fer. Els hippies basen tot el seu discurs en anar a la contra de com era l’educació abans i dius, d’acord, però clar, la cosa és que tu no pots marxar del jou de la ignorància. En la vida et pots rebel·lar contra tot, però contra la ignorància, no. Hi ha una voluntat clara de crear lumpens: persones incapaces de jutjar críticament res perquè no en tenen cap eina, perquè manquen de coneixements sòlids. Els jesuïtes ensenyaven més, perquè tu et pots sostreure del jou dels jesuïtes. És millor saber-te el credo que no saber res de res.

“Un hippie és una mala persona disfressada de bona. Odiar els hippies és una clau civilitzatòria”

Els hippies que dius són els pedagogistes?

Sí. Un hippie és una mala persona disfressada de bona. Odiar els hippies és una clau civilitzatòria. El perfil pijo-hippie-progre-woke. Notes que comença a canviar per la gastronomia. El dia que deixa de portar la samarreta Free Palestine i comença a parlar de maridatges, malament. Tenen un arc narratiu repetit. Denosten els valors de botiguer, de professions liberals, de compromís amb la paraula donada, de curiositat intel·lectual,…

Els pedagogistes ens intenten dir que la qüestió educativa es resumeix a una qüestió pedagògica. Però no es pot restringir l’educació a una cosa d’experts. L’educació no pot ser un debat tècnic entre conceptes; és un debat polític. En els últims anys es plantegen debats que giren al voltant de conceptes i que són molt estèrils. La vida dels nens i dels futurs adults és un tema polític, perquè el dia de demà seran ciutadans i la seva existència afectarà tots els àmbits de la vida. És com l’aigua, tu no pots dir que es una cosa tècnica i que no t’interessa; és la condició per a la vida. I malgrat que la tècnica pot canviar, hi haurà coses que sempre romandran i que sempre s’han de saber.

Què vols dir?

A mi em fa riure això “d’educar per al futur”. No es pot educar per al futur, perquè ningú sap què passarà, això és impossible. Tu has d’educar sobre el passat en el present. To això d’educar per a una societat canviant… Ningú sap cap a on canviarà. El món és sempre canviant. Tu has d’educar perquè els nens tinguin eines per a enfrontar-se a un futur que desconeixem. Amb la tecnologia passa el mateix. Dir que posar tecnologia a l’aula és el futur és mentida. Tota tecnologia que tu fiques a l’aula substituint ja arriba del passat. El que s’ha d’incorporar a l’educació és el passat i la reflexió sobre ell, no fer cas d’aquests oracles que et diuen que hem de tirar per terra el passat sistemàticament perquè estava malament. Pots sortir del jou del passat, si escau, però no del jou de la ignorància.

“No es pot educar per al futur, perquè ningú sap què passarà, això és impossible. Tu has d’educar sobre el passat en el present”

Això que dius sobre el passat i del futur és molt interessant. Tot sembla portar-nos a un problema sobre la relació que tenim amb la història. I sobretot per part d’una certa esquerra que ha oblidat que la seua condició de ser és precisament obrir una conversa profunda amb la història.

Sí. Al sistema actual hi ha un maltractament clar cap a la història en un sentit ample. També hi ha una voluntat de fer al nen únic, desempallegat del passat. Estan de moda els noms que ningú més té. Jo soc una baula més d’Antonios en una saga d’Antonios. Mira, amb els xips es veu clarament. Un xip de nova generació té tots els components dels xips que s’han fet en el passat, literalment. No es reinventa el xip cada dia a Silicon Valley. Però als polítics i als pedagogistes això els és igual: volen l’últim xip i no hi veuen més enllà. No volen saber com està fet. Si et fixes, tots els problemes dels partits polítics venen de la seva incapacitat en garantir una promesa de futur. I els pedagogistes també. Vols dir que la Fundació Bofill sap com serà l’educació de demà? Jean-Claude Michéa ja parla clarament en contra de la intromissió de la idea de futur a les aules.

Els pedagogistes rebaixen la importància de la transmissió de coneixements i de la disciplina. Què en penses?

Però què no hem de transmetre, el català? Els vincles familiars? Que està malament que es transmeti? Tu no pots ser mestre i dir que no a transmetre. Des del moment que respons ets transmissiu. És un absurd. La cosa és que no volen que es transmetin coses que no són el que ells pensen, perquè llavors transmetre és fatxa. Quan la Mar Hurtado, fa uns mesos, va dir a TV3 que la disciplina era militar i que estava malament, el que estava fent era contestar una pregunta. Si contestes una pregunta ets transmissivista perquè estàs transmetent un missatge. És un sense sentit. Clar que hem de reflexionar, sobretot políticament, per què donem obediència a alguns poders, però és que en el cas del professorat l’autoritat està clara: t’estan intentant ensenyar. Sols per això hi ha una relació d’autoritat, és que és de calaix. S’hi desprèn respecte. Estem destruint el sentit comú perquè hi ha agents interessats en destruir allò que posa ordre a la vida. Són uns nihilistes perquè en tot veuen relacions estructurals amagades que sols entenen ells. És molt depriment.

“Estem destruint el sentit comú perquè hi ha agents interessats en destruir allò que posa ordre a la vida”

Als que creiem en la transmissió de coneixements ens diuen professauris i reaccionaris.

El món sols es pot explicar des del passat, no des del futur. Hem de tornar a organitzacions sòlides i a tradicions polítiques sòlides. Hem de tornar a poder explicar coses des dels valors. És una cosa entre la urbanitat i l’humanisme.

Quina relació veus entre els pedagogistes i la política?

Els pedagogistes actuen perquè des de dalt els hi deixen. Però neguen la seva responsabilitat adduint que els problemes de l’educació són estructurals. Ells venen i diuen: escolta, els problemes educatius són estructurals, això vol dir que no es poden veure a simple vista, sols els puc veure jo, clar, jo sí que els sé veure. Què has fet? T’has inventat una religió. Tu ets el mossèn que revela “problemàtiques estructurals” que ningú més sap veure. Aquest discurs que ara en diríem woke existeix perquè forma part d’una casta burocràtica. No han pensat que no molesten gens el poder dient aquestes coses? La burocràcia és fantàstica difuminant la responsabilitat, això ho diu Max Weber. I la nostra educació està burocratitzada… No tenim catedràtics amb toga passejant-se per Fabra i Puig parlant de l’arkhḗ, han passat per un procés burocràtic.

Ningú assumeix responsabilitats sobre l’educació, això ho diu també molt el Damià Bardera.

Demanar responsabilitats sobre una cosa estructural ara és fatxa. Nen, tranquil, mai passa res, sempre és tot estructural, és el sistema el que està malament i tu n’ets la víctima.

Què és woke en l’educació?

Com amb tot, és aquesta esquerra litúrgica que et deia ara i que s’ha oblidat d’arribar a objectius concrets perquè estan tot el dia amb performativitats, violències amagades i eixos d’opressió. Quina tries tu? Marx diu: neixes amb una opressió econòmica. Freud, amb un trauma. L’Església, amb el pecat. Podríem seguir. I tota la teua vida és això, lluitar en negatiu. No, tu neixes a tope i ets algú en un món ple d’opcions. Són estatalistes com els autoritaris i inconsistents com l’aristocràcia, tenen el pitjor de totes les tradicions polítiques. Els de la Bofill podrien estar perfectament en el monestir budista del Garraf, però com que els avala la Generalitat, ara són experts. Son igual de flipats que abans però com que ara algú els fa cas… Ara bé, jo crec que han perdut.

Per què dius que han perdut?

Als anys 90 estaven de moda als Estats Units unes pel·lícules sobre centres educatius en barris molt pobres i conflictius i on arribava un militar a posar ordre i disciplina… El substitut, per exemple. El sistema educatiu de colegueo progre no funciona i ve un veterà de Vietnam a instaurar l’obediència militar. Però el que calia, en un inici, era posar diners! I els que no van voler posar diners a temps seran els mateixos que ara voldran posar ordre. D’aquests moviments induïts culpem els actors, però no el director de l’obra. Els neoliberals i els wokes no ho saben veure perquè no pensen en termes de propietat i d’obediència, que són els termes essencials de l’esquerra. Jo soc anarquista i crec en l’ordre sense autoritat. Però els hippies son el caos, no creuen en els límits, els fa por la disciplina perquè l’associen al veterà de Vietnam.

“El poder sap donar veu i recursos a gent que va alineada amb els seus objectius. En resum, vull dir que tot això s’està destapant”

Adam Curtis explica la creació de la informàtica i d’internet a partir de les idees. Les coses passen perquè hi ha un clima d’idees previ. Tens d’una banda als hippies originaris a Stanford que aspiren a un món horitzontal on tothom té poder davant de l’estat gràcies al seu ordinador, una cosa que sembla benèfica, progre i hippie. I d’una altra banda tens a Reagan, que en aquell moment és el governador de Califòrnia, descobreix això i els comença a subvencionar perquè tenen un enemic en comú, que és l’estat. Els hippies que volen derruir les estructures i els neoliberals que volen forrar-se (com ara la Bofill); malgrat tenir posicions ideològiques distintes en un inici, acaben coincidint. El poder sap donar veu i recursos a gent que va alineada amb els seus objectius. En resum, vull dir que tot això s’està destapant.

Estàs dibuixant una problemàtica que lliga educació i política. Els problemes educatius tenen el seu context en una qüestió més ampla? Parle dels trens, de la sanitat, de la CCMA,…

Té relació amb el nostre model econòmic. Mira el que va fer Trump amb la immobiliària. Els rics marxen a viure als suburbis, els impostos que cobra la ciutat baixen, l’ajuntament té menys diners, venen els ionquis i apareixen problemes de bandes i de prostitució, la classe mitjana decideix marxar, els funcionaris marxen, marxa tothom… Fins que Trump hi posa un gratacel, arriba Rudy Giuliani a posar diners en serveis i tot funciona de nou. És un pla maquiavèl·lic o són negocis?

O tots dos alhora.

Tot això sona a conspiració però no és una conspiració, no estic dient que hi hagi sopars al Via Veneto o rituals satànics enmig. Simplement s’alineen interessos. El que calia era, en un principi, pensar què s’havia de fer per a no arribar a aquesta situació. En lloc d’enviar un militar com a la pel·lícula, pensa d’entrada quin model econòmic tens, per què tens centres tan deprimits, amb tanta població migrant, amb pocs recursos, i no diguis que tot és “estructural” i ja està, a posar tiretes i a culpar l’“estructura”. Passava amb la tele: es posen menys diners, baixa l’audiència, els directius la venen a una empresa privada que fa una tele estupenda i puja l’audiència de nou. El mateix amb les mútues privades. I la immigració també és una conseqüència d’aquest model econòmic. Si tu pagues tan poc als immigrants perquè els tens a la mínima cotització, o nul·la, l’estat deixa de ser viable. Els immigrants no col·lapsen el sistema, el que passa és que les seves quotes són baixíssimes perquè el sistema econòmic els fica en feines precàries. Per què hi ha centres públics plens d’immigrants? Perquè els seus pares no poden fer altrament.

Què fem per a integrar l’alumnat immigrant en espais com els que treballo jo, en què són gairebé el 100% a l’aula, i amb els quals costa establir ponts culturals?

Tu que ets de l’Horta de València, per exemple, tens ponts amb un pakistanès perquè teniu en comú 5000 anys d’història hidràulica a les esquenes. Sempre hi ha ponts, però s’han de buscar. Clar, si comences per la melatonina o per la religió… Una és irrellevant i l’altra és inexistent. Però imagino que ha de ser molt difícil, no et diré com has de fer la teva feina. Els preceptes neoliberals i wokes pensen que les persones no es poden entendre perquè tenen orígens individuals diferents, però justament en aquell abisme és on apareix la possibilitat de la política i del saber, que tant neoliberals com wokes neguen. No es poden entendre sobre la base de l’Alcorà, però si sobre la base de què la recollida porta a porta és un desastre, per exemple.

“Cal una mirada de convivència i una altra d’autoritat. També tenim el dret de dir  on està el límit i això a certa esquerra li costa molt”

Cal una mirada de convivència i una altra d’autoritat. També tenim el dret de dir  on està el límit i això a certa esquerra li costa molt. Per què el matrimoni sexual és perseguit però no que el fet que la nena musulmana no vagi a gimnàstica perquè s’ha de canviar, o l’ús del vel? Per què l’un és horrorós i l’altre és que s’ha de respectar la seva cultura? On està el límit? Els dos estan basats sobre la idea que les dones han d’obeir els homes. Hem d’apostar pels llocs comuns. Vols que el teu fill tingui una formació i respecti la gent gran? Dis-li que em faci cas a mi com a institució educativa. O acceptes l’abisme cultural i l’eixamples o intentes bastir ponts. La clau és el consens i el codi civil.

I què fem amb el català? Què penses de l’enquesta d’ús social que ha sortit recentment? 

Jo crec que aquí el que importa és la llei. Algú que ve de fora, normalment farà el que digui la llei i si la llei diu que has de saber català per a treballar, per exemple, l’aprendran. Al més petit cantó de Suïssa, si és obligatori parlar alemany, els immigrants parlen alemany. Les lleis són sempre més barates que altres accions cíviques, i també més efectives. És com la crisi de l’habitatge, no existeix. El que hi ha és un mercat completament desregulat, però que si es regulés, canviaria. Si tu fas una cosa obligatòria seria més barat que si anem venent el català i la cosa aquesta de fer-lo simpàtic. Ningú parla de l’antipatia del neerlandès… No he vist mai a aquests de la simpatia del català a Ljubljana. Allà l’eslovè és obligatori i ningú et dirà res.

El problema és que a Catalunya tenim molta població flotant, molta gent que entra i surt cada any, que no arrela. Així és difícil. No creem condicions per a l’arrelament, però el sistema polític i econòmic sí que en crea per a la minorització ètnica i lingüística dels catalans. Molta feina a fer està en les extraescolars, en els ateneus, en la autoeducació a través de la lectura ja per als més adults… En això es podria incidir molt més per part del poder polític.

Què penses de la idea d’una doble xarxa escolar amb centres on es fa una autèntica immersió lingüística en català?

Em fa dubtar perquè crec que confón fenomen i efecte. Hem de començar a pensar quin model econòmic volem, perquè l’actual està basat en la importació de mà d’obra barata i en sectors de baixa productivitat. En aquest context l’educació també es desvaloritza perquè no hi ha una promesa econòmica o de prosperitat relacionada amb el nivell d’estudis. És absurd buscar solucions a problemes que es poden arreglar des de l’inici. Euskadi no té tanta immigració i té 10 punts més de PIB. Compensa aprendre euskera per a quedar-t’hi i guanyar-hi diners. Si ets argentí i vens a Barcelona a fer la temporada com diuen ells i després te’n vas a Londres, ningú arrela… No podem canviar el sistema educatiu per a adaptar-nos nosaltres a una contingència.

“A mi m’agradaria que els pedagogistes tinguessin por. Por de les conseqüències de les seves accions”

És com el tema dels metges. El que passa és que les notes de tall són altíssimes i tenim el problema del districte únic. Hem de desobeir aquesta llei. No ens podem posar al servei d’una realitat que no és normal. El problema és que no tenim burgesia de veritat, burgesia nacional. Tenim gent que viu d’un model de plantacions i de rendes immobiliàries, són ells els que generen aquest sistema. La gent de Foment del Treball ha de marxar de Catalunya. Els hauríem de rodejar l’edifici. Ara no podem ser 10 milions, no hi ha diners. O som 10 sense espoli fiscal o 7 amb espoli fiscal. És estricta socialdemocràcia. Si vols ser espanyol, no podem.

Què podem fer per a arreglar el desastre educatiu?

A mi m’agradaria que els pedagogistes tinguessin por. Por de les conseqüències de les seves accions. Jo estic a favor d’emprar l’amenaça. No entenc per què hem de ser amables amb aquesta gent que té un propòsit destructiu tan clar. No podem permetre la impunitat. Crec que hem de prendre consciència de què l’educació és el més important que fem a la vida. I això és el que ens volen robar? Doncs no. Organització i a plantar cara.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons