El sexe erectus

Foto: Gerd Altmann – Pixabay

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Sabem que en erectus la retroalimentació entre la seva cohesió social i l’obtenció de proteïnes va millorar un òrgan molt car de mantenir, el seu gran cervell. També sabem que tot això va potenciar la seva reproducció i la seva conseqüent expansió per diversos continents. Però quin mecanisme biològic va permetre l’expansió del seu encèfal?

Si observem els trets dels erectus i dels sapiens respecte als seus parents i antropomorfs, salta a la vista una fet crucial, que els seus cossos van retenir caràcters cada vegada més gràcils, és a dir, més juvenils. Els seus esquelets adults van anar recordant cada vegada més al dels seus joves i infants. Per exemple, si comparem el crani d’un bebè humà amb el d’un bebè ximpanzé les semblances salten a la vista, però tots dos, i al créixer, es diferencien sota un tret important, el sapiens va conservant les característiques juvenils i el ximpanzé es torna més robust. Gould va parlar d’un fet molt interessant en el seu llibre Ontogeny and Phylogeny, la neotènia. La idea inicial no era seva sinó que citava a Kollman com l’instigador l’any 1885. Tots dos es referirien a aquells organismes que durant la seva evolució han anat conservant cada vegada més trets juvenils o neotènics. Per exemple, i com ja s’ha dit, els bebès dels erectus i dels sapiens naixien prematurament per a poder passar pel canal pelvià. Si els bebès haguessin crescut al ritme normal d’un antropomorf, el cervell esdevindria massa gran per a sortir pel cinturó de la pelvis. Per tant, i davant el gran cervell a gestar, el fetus havia de néixer abans d’hora amb un major nombre de trets neonatals. La neotènia en Homo era un fet observable.

Un altre tret neotènic en Homo ha estat la baixa pilositat amb la qual neix, nuesa que preserva força d’adult. Afegim que el període d’aprenentatge en aquests Homo tan infantils es va allargar extremadament. En resum, l’evolució d’Homo es va trobar repleta de conservadorisme de trets juvenils per neotènia. Tot això va permetre estructures més gràcils respecte als seus ancestres i parents actuals, tots ells molt més robustos.

McKinney i McNamara van afegir més dades amb el seu treball The Evolution of Ontogeny de l’any 1991. Ells parlaven d’hipermorfosi quan algunes espècies retardaven el seu creixement conservant també trets juvenils en els estadis adults. Un primer exemple d’això l’observem en l’aparició dels molars humans. Aquests creixen més tard en Homo que en la resta d’antropomorfs. En erectus ho feien entre els 4 i els 5 anys, mentre que en sapiens això passa entre els 5 i els 6. Si ens adonem que entre els antropomorfs els molars sorgeixen als dos anys queda clar que en Homo va existir un clar retard de creixement o hipermorfosi. Un altre exemple el tenim en el cervell dels bebès sapiens. Aquest continua creixent després del part però a una velocitat inferior a la dels antropomorfs. És a dir, Homo va retardar la seva maduresa respecte a goril·les i ximpanzés. A més el pes del cervell neonatal respecte al seu pes corporal mostra també aquest procés. En Australopithecus i antropomorfs la relació és de 0,33 mentre que en erectus i sapiens la cosa baixa fins al 0,25. En altres paraules, Homo retardava el seu creixement cerebral durant el seu desenvolupament.

Fora per neotènia o per hipermorfosi, l’evolució d’Homo va preservar gran quantitat de característiques juvenils en les seves fases adultes, una cosa molt important per a comprendre la seva gran aposta, l’encefalització. Els erectus naixien amb un desmesurat cervell que seguia en les seves fases adultes, és a dir, la neotènia els va potenciar la seva encefalització. A canvi els nadons naixien amb una reducció mandibular, molar, i facial que després conservaven com a adults a favor d’una major capacitat cerebral. En resum l’encefalització enfonsava les seves arrels en el conservadorisme de trets infantils, i aquesta en un gen que retardava el creixement embriològic per neotènia o hipermorfosi, el gen ASPM.

Així doncs, i una vegada la genètica ho va potenciar, els erectus van continuar desenvolupant tot l’arsenal de trets neotènics que milloraven la seva encefalització, la seva reproducció i la seva expansió associada amb l’optimització dels recursos, la major cohesió social i la seva defensa davant els depredadors i competidors. En definitiva, la neotènia va propiciar una major taxa de natalitat en una espècie generalista. En canvi, els seus parents antropomorfs, els ximpanzés i goril·les, van estancar-se en una menor taxa de natalitat fent-se molt especialistes en boscos i arbredes.

Però no sols d’una major encefalització es va lucrar erectus per a reproduir-se millor. El sexe va jugar un paper molt important en la seva evolució, ja que es va emancipar del seu paper en la fecundació. Per a comprendre l’anterior cal detallar que en tots els antropomorfs actuals, excepte el bonobo, existeix zel i per tant la còpula se cenyeix a períodes estacionals. En canvi en Homo i bonobo no existeix estre i es practica el sexe durant tot l’any. Sense zel els mascles no poden saber quan les seves amants guarden òvuls fèrtils, i per tant, el sexe roman deslligat de la fecundació. Això va permetre aparellar-se de manera freqüent i plaent forjant una millor cohesió familiar amb més èxit reproductiu. En altres paraules, la còpula ja no servia només per a la reproducció, sinó que s’utilitzava per a mitigar l’estrès, intercanviar plaers o reforçar els llaços personals. I Homo no va resultar l’únic en això ja que bonobos, alguns ratpenats i altres mamífers han assolit el mateix. Cal afegir que els bonobos, com també els sapiens, son altament neotènics i que poden copular de cara entre moltes altres concomitàncies. En definitiva, que tots plegats es van tornar hipersexuals i amb això també van incrementar les taxes de fecunditat sota la neotènia.

Independentment de tot l’anterior, hi ha una altra dada que ens indica la hipersexualidad dels erectus. En ximpanzés, goril·les i orangutans, com també en australopitecs i habilis, el pes de les femelles era inferior al del mascles. En el seu conjunt els mascles pesaven gairebé el doble que les seves companyes. Aquests sementals eren grans per tal de lluitar entre ells per a la còpula. És a dir, només els guanyadors esdevenien sexualment actius durant el zel de les seves femelles. En canvi, i a partir dels erectus, les normes van canviar. Igual que en el bonobo el dimorfisme sexual entre femelles i mascles es va reduir dràsticament, també va passar el mateix amb els erectus. De fet, els seus mascles sols eren un 20% més pesats que les seves consorts, però no el doble com ha passat amb ximpanzés, goril·les, australopitecs i parantrops. Per tant és assumible, i com fan els bonobos i la majoria dels sapiens, que els mascles dels erectus ja no solien disputar-se les dones. La còpula no era tema de força bruta, sinó de seducció. Òbviament sempre hi haurà l’excepció que va en contra de la regla.

En resum, erectus va evolucionar cap a un sexe freqüent, sense mascles alfa i sota una millor cohesió social. Per primera vegada en l’evolució humana el sexe va quedar deslligat del seu paper reproductiu i va passar a oferir plaer i reforç afectiu. Molt probablement, i sense zel que les delatés, les femelles van evolucionar cap a pits i natges inflades durant tot l’any. Aquestes turgències consisteixen en arrodonides acumulacions de greix per al reclam sexual. En el passat molt probablement indicaven que la femella esdevenia fèrtil però per als erectus potser va resultar un fals zel per tal d’estimular les ganes de copular.

Les formes femenines que tant descriuen avui dia moltes converses i mirades masculines, segurament van començar amb l’evolució dels erectus. I fins i tot, i des de llavors, va evolucionar el nostre intens i llarg orgasme, les nostres llargues còpules, l’augment de la sensibilitat en penis, llavis, llengua, mugrons i clítoris més altres punts orògens. De fet el nostre cervell ja delata això amb un septe i una amígdala anòmalament grans respecte a la mitjana de la resta dels primats. Totes dues estructures límbiques expliquen l’increment del plaer sexual i la reducció de l’agressivitat, una cosa bàsica per a la cohesió social i la major reproducció en els erectus. Sumat tot, més l’evolució cultural dels erectus, s’explica força bé el seu augment reproductiu i la seva expansió per diferents continents. La prova va ser, i per primera vegada en l’evolució humana, que la gran flexibilitat biològica i cultural dels erectus, els va propulsar cap a quatre dels grans continents. El cervell va produir la cultura però aquesta, i al seu torn, va modelar el nostre cervell.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons