Pedagogisme i antiil·lustració

Isaiah Berlin durant la recepció del Premi Erasmus, octubre de 1983. / Foto: Per Rob C. Croes (ANEFO) – GaHetNa (Nationaal Archief NL), CC0

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Entre 1770 i 1820 es va desenvolupar un procés cultural que presenta força paral·lelismes amb el que ha passat a occident entre 1970 i 2020. En tractar de radiografiar el moment estel·lar de la reacció antiil·lustrada vinculada al Sturm und Drang, Isaiah Berlin es va centrar bàsicament en tres autors: Hamann, Vico i Schelling. Cap a la meitat del seu assaig La contra-Il·lustració (1973), Berlin escriu que “les obres de Vico, poc sistemàtiques, aborden molts altres assumptes, però la seva importància en la història de la Il·lustració rau en la seva insistència en la pluralitat de les cultures i el consegüent caràcter fal·laç de la idea que hi ha una sola estructura de la realitat, que el filòsof il·lustrat por veure-la tal com efectivament és i, almenys d’entrada, descriure-la amb un llenguatge lògicament perfecte: una idea que ha obsessionat els pensadors des de Plató fins a Leibniz, Condillac, Russell i els seus seguidors més fidels”. Per dir-ho amb paraules gruixudes, Vico pensava que existien una ciència i un cosmos suïssos, una ciència i un cosmos xinesos, o grecs o turcs o bascs o gal·lesos.

El que va preocupar molt Berlin era la comprovació que el racionalisme il·lustrat de mitjans del segle XVIII havia promogut la meritocràcia antinobiliària, però que la Democràcia i el Republicanisme havien estat invents del Romanticisme antiil·lustrat en el seu afany ferotge per demostrar que no existia una manera única i central de raonar i organitzar la cultura i l’univers. La diversitat eren coses de Rousseau i Novalis, no de Hume o Montesquieu.

Però no van ser ni Vico ni Rousseau els acusats per Berlin d’haver-li donat el tret de gràcia al progressisme optimista d’un cert Kant o Condorcet: “Si Vico desitjava sacsejar els pilars sobre els quals descansava la Il·lustració de la seva època, un teòleg i filòsof de Königsberg, J.G. Hamann, el que cobejava era esclafar-los. Hamann va ser educat en el pietisme, com a membre de la més introspectiva i entotsolada de totes les sectes luteranes, bolcada en la comunió directa de l’ànima individual amb Déu, amargament antiracionalista, propensa als excessos emocionals, preocupada per les rigoroses experiències de l’obligació moral i per la necessitat d’una severa autodisciplina”. La meva hipòtesi de treball és ben senzilla: així com Hamann es va alimentar de la reacció protestant més tradicionalista que volia reaccionar i apartar-se de les reformes de Frederic el Gran, obsessionat per introduir a Prússia la cultura francesa i les seves maneres militars i administratives, la reacció antiglobalista actual ha pres la forma d’una religió civil semblant en gairebé quasi tot al rigorisme pietista de Harmann.

Espaordida davat la dissolució de l’ordre social anterior, la nostra classe mitjana albira el pedagogisme com un fetitxisme del món dels nens i una exaltació gairebé mil·lenarista del Nou Home en un Nou Paradís a la Terra que desitja, per sobre de tot, evadir-se de l’estat real de les circumstàncies educatives, tot instal·lant-se així en un còmode utopisme autoritari. El problema d’aquesta conclusió (Hamann va fascinar Goethe tal i com avui Tonucci hipnotitza els nostres docents) és que el resultat no sembla un alliberament, sinó una submissió a les demandes desregulatòries del món econòmic. Una obligació moral que voreja l’autohumiliació substitueix la moral del treball dibuixada per Marx. En altres paraules, el neoespiritualisme antiprogressista no condueix a un aprofundiment en l’igualitarisme social, sinó a una consolidació dels estaments socioeconòmics.

Certament, el pedagogisme cada dia s’assembla més a una versió laica del calvinisme o a un pietisme mil·lenarista obsessionat amb l’utilitarisme més militant. La ideologia universalista s’ha convertit en només dos decennis en una aferrissada defensa de l’ultraparticularisme, si no individualisme sacralitzat. Les propostes de redempció immediata i sense necessitats de pressupost (perquè cadascú se salva a si mateix) responen més a un somni propi de la nostàlgia dels mons premoderns que no pas a una gestió materialista i correcta dels recursos en democràcia, necessàriament procedimentals. Traduïm-nos: en comptes de desenvolupar un mínim de cultura comuna emancipatòria, el nou pietisme pedagogista queda enredat en un tèrbol embolic de voluntarismes idealistes que deixa, per omissió, el camí lliure a tota mena de despossessions civils. Com ja educarà la vida, com l’única cosa autèntica és fondre’s amb la naturalesa algorítmica, com l’única cosa important és l’amor i només existeixen els valors que es desprenen de l’espectacle emotivista, ja no hi ha ningú a qui emancipar o formar per a l’ocupació de qualitat. Treballar o llegir quedarien per a una altra vida, o per a l’elit que es burla de nosaltres. El pobre és santificat, el que es deixa redimir i accepta la Veritat Revelada és recompensat amb paraules incandescents. I mentrestant ja ens han robat la cartera mentre bavejàvem d’amor universal.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons