Ressaca electoral

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Arriba l’hora temuda, l’hora de reflexionar sobre els resultats electorals d’àmbit europeu. El primer que em ve al cap: teníem raó, teníem raó els docents transmissivistes que alertàvem sobre les conseqüències de les reformes competencials: si fas desaparèixer els sabers racionals de l’escola pública, el que acabes trobant no és una ciutadania més dòcil i mal·leable, com esperaven els neothatcheristes, sinó una societat entregada a l’odi, el racisme i els discursos primitivistes.

Aviat farà un quart de segle que la reunió de Lisboa de l’any 2000 va descriure una utopia de millors feines i millor convivència si els països de la Unió abraçaven les pedagogies competencials. El que va succeir ahir és el resultat d’aquells deliris que molts benintencionats encara consideren una utopia. La distopia actual, amb França i Àustria a punt de caure en mans d’extremistes, i amb Itàlia construint camps de concentració a Albània (en diuen  “gestió externalitzada de la immigració”) és la utopia competencialista de fa un quart de segle.

Els partits d’extrema dreta fan l’agost, un friki que vomita odi a les xarxes treu el mateix resultat que formacions polítiques centenàries, i l’esquerra europea sembla que no se n’adoni del que fa malament i continuï repetint els mateixos errors. L’esquerra està perplexa: no ha entès encara que l’únic camí és la reconstrucció de l’Estat del Benestar, i que les classes mitges i treballadores desposseïdes s’apunten a l’ariet acceleracionista, obedients a la crida dels ultres contra una “tecnocràcia” fàcilment identificable.

Socialistes i conservadors van confirmar ahir el que va dient el filòsof Éric Sadin des de fa alguns anys: el Liberalisme Social (el pseudoprogressisme de Blair, Schröder, i els nostres Solana, Solchaga, Solbes) i ara el d’Olaf Scholz ha esgotat la seva trajectòria: ha servit per a tenir escoles ruïnoses i sanitats sense atenció primària. L’electorat ja no es creu les frases socials d’un club bancari, i un club bancari (ja es comença a veure, però tard i només de manera incipient) construeix pedagogies pròpies de clubs bancaris, no el tipus de sistemes educatius igualitaris i racionalistes que els europeus necessitem per a preservar la democràcia, la diversitat, el pluralisme i els valors racionals que abans definien Europa.

L’esquerra continua perplexa, repetint errors, perquè resulta molt més fàcil construir frases i lleis declaratives que construir comunitat, ciència, benestar, futur i horitzó cultural. Qui i quan començarà a reconstruir l’escola que generi la ciutadania capaç de desmentir tota mena de visionaris, anarcocapitalistes i privatitzadors parasitaris? Per a mi, aquesta és la pregunta que cal fer en un continent perplex que es veu engolit per dos oceans: per la dreta, l’oceà de l’odi, i per l’esquerra, l’oceà de la irrealitat.

Per a tornar a disposar d’una Esquerra coherent caldria, per una banda, posar-se a estudiar, comprendre la realitat i les seves complexitats; i caldria, també, posar la gent a estudiar, perquè la despossessió cultural la colonitzen tota mena de monstres engendrats per la desesperació i l’exasperació convertida en rutines de fang i nihilisme. L’odi agressiu no és la solució contra el racisme somrient, però tampoc la falsa inclusió del club bancari s’ha manifestat eficaç per a combatre l’odi organitzat. Com escrivia Žižek, el macronisme era un pegat que no podia durar: les aparences solemnes i les gestualitats de la política neoliberal només aturen temporalment l’extrema dreta, i li deixen el camp lliure quan el progrés promès no arriba i la societat continua degradant-se. Com a Estats Units, obligats a escollir entre dreta i feixisme, no queda cap altre futur factible que la construcció d’una esquerra il·lustrada, realista i lenta, una alternativa materialista en el món de les identitats visionàries, conscient que els sermons morals no convencen ningú. Hi ha algú a l’escena capaç de començar a remar cap aquí?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons