Les evidències en educació segons López Rupérez

El professor i expresident del Consejo Escolar del Estado, Francisco López Rupérez. / Foto: Toni Hernández-Fernández

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

El present article és una síntesi basada en la ponència de l’expert Francisco López Rupérez sobre el valor de les evidències en l’àmbit educatiu. La seva presentació va tenir lloc en el marc de l’I Fòrum d’Acadèmics per les evidències educatives (el programa i la informació de les quals detallada poden consultar en https://fundacioepisteme.cat/forum2026/programa/) en el qual vaig tenir el plaer de participar en una taula rodona final d’anàlisi i debat.

Com per motius d’agenda ja no era present el ponent a la sala, aprofito aquestes línies per a realitzar una síntesi lliure i afegir alguns apunts personals. Serveixi com a carta oberta. A través de la seva exposició, López Rupérez va articular i va defensar la urgent necessitat de transitar d’un model educatiu basat en inèrcies, ideologies i creences, sovint sense rigor científic més enllà del ‘a mi em funciona’, a un fonamentat estrictament en la ciència i les dades empíriques.

Aclarint el concepte “d’evidència”

Per a abordar adequadament aquest debat, López Rupérez va començar, amb encert, presentant un obstacle terminològic. La lingüística al rescat. Va advertir que, en espanyol, la paraula “evidencia” és un “fals amic” respecte al terme anglosaxó “evidence”. Mentre que la RAE  defineix evidència com una “certesa clara i manifesta de la qual no es pot dubtar”, Rupérez va aclarir que en l’àmbit de la ciència i la recerca (secundant-se en diccionaris com el de Cambridge o el d’Oxford), el terme es refereix en la cultura anglosaxona, de forma més laxa, al conjunt de raons, fets o informació que recolzen la validesa d’una proposició. S’obre l’escletxa del dubte. Per això, va destacar que en el context europeu s’ha optat per parlar d’una “Educació informada per evidències” (Pellegrini & Vivanet, 2020), un enfocament que, per tant, transcendeix el purament experimental per a incloure metodologies qualitatives, i mixtes, a l’hora d’orientar les polítiques i la pràctica docent. Fa temps, en una conversa amb Héctor Ruiz Martin, recordo que em deia que se sol preferir parlar de ‘Educació Basada en Proves Científiques”, per a evitar qualsevol escletxa de dubte sobre l’origen, la qualitat o validesa de l’evidència, o perdre’s en disquisicions lingüístiques.

Inspirat en la Medicina

Durant la seva intervenció, López Rupérez va situar l’origen del moviment educatiu de l’Educació Basada en Evidències (EBE) a la fi del segle XX (amb esment explícit a pioners com David H. Hargreaves), i com va trobar el seu principal referent en la denominada Medicina Basada en l’Evidència (MBE). Es tracta, sens dubte, del trànsit propi de disciplines precientífiques a científiques,  d’un canvi de paradigma kuhneà, fet que també ha succeït amb la psicologia o la lingüística. El professor López Rupérez va exposar que la MBE s’entén com l'”ús conscient, explícit i judiciós de la millor evidència actual” (Sackett et al., 1996).

Tal com va il·lustrar, igual que la medicina classifica la solidesa de les seves troballes en diferents nivells, des dels rigorosos metaanàlisi fins a les opinions d’experts (Tenny & Varacallo, 2025), l’educació hauria de buscar establir un marc similar.  L’objectiu que planteja és clar: identificar amb rigor quines pràctiques aconsegueixen realment resultats desitjables i, també, en l’altra cara de la moneda, quins prevenen conseqüències indesitjables (Kvernbekk, 2016).

Els perquès d’una Educació Basada en Evidències

Per a justificar aquest canvi de paradigma en l’educació, López Rupérez va esgrimir tres motius fonamentals, ja contemplats en alguns articles previs:

1. La complexitat del context: El ponent argumenta que, a mesura que els sistemes educatius es tornen més complexos, la seva governança exigeix convertir-se en una activitat cada vegada més intensiva en coneixement (secundant-se en Burns & Köster, 2016).
2. El declivi dels resultats: Rupérez alerta sobre una deteriorament estructural en el rendiment dels estudiants a Amèrica del Nord i Europa, un declivi que subratlla que és anterior a la pandèmia i que contrasta dràsticament amb el progrés del Sud-est Asiàtic (OECD, 2023).
3. L’efectivitat demostrada: Citant al Wing Institute, l’expert sosté que la ciència ofereix el millor mètode disponible per a identificar aquelles polítiques capaces de revertir aquesta tendència negativa.

Un dels punts més emfàtics en l’enfocament de López Rupérez és que l’ús d’evidències no respon únicament a criteris d’eficàcia, sinó que constitueix un profund imperatiu moral. Així, com a educadors que busquen el millor per als seus alumnes, és un deure moral secundar-se en eines que maximitzin les probabilitats d’encert. Rupérez insisteix que ha d’imperar el principi mèdic de primum non nocere (“el primer és no fer mal”), establint límits ètics i morals a l’aplicació d’innovacions no provades, com podria ser la irrupció de tecnologies com la IA, i a la influència de la ideologia a les aules (López Rupérez, 2026a).

Hi ha tota una línia basada en el desenvolupament d’indicadors educatius, pensant sempre en la qualitat i amb les mètriques de fons (Garzón, 2019). També sovint una confusió entre bones pràctiques, innovació educativa i recerca, i de la seva relació amb la qualitat de l’evidència (Hernández-Fernández, 2019). El gran desafiament, va advertir el ponent fent-se eco de Burns i Köster (2016), és que l’educació és un terreny dominat per fortes creences i identitats personals que solen xocar amb les troballes científiques. Per això, fa una crida a transitar de la “lògica de les intencions” a la “lògica dels resultats”. D’altra banda, em va recordar a la inevitable presència de biaixos cognitius en els quals els humans, donada la nostra biologia, tendim a caure: el pensament crític és fonamental i ens obliga a estar molt alerta davant els nostres propis biaixos i, afegiria Daniel Kahneman, al propi soroll, que ens influeix més del que pensem en el nostre dia a dia.

Lliçons per al futur de l’educació espanyola

A mode de conclusió, López Rupérez va tancar la seva presentació amb la proposició de diverses directrius clares per a la millora del sistema educatiu a Espanya:

i) Va subratllar la urgència de cobrir el notable dèficit de coneixement que existeix a l’hora de fonamentar polítiques i pràctiques.
ii) Va reclamar fer un salt qualitatiu vital: passar de les fragmentades “Ciències de l’Educació” a una veritable i unificada “Ciència de l’Educació”.

iii) Va exigir desenvolupar de manera sistemàtica el pensament científic en els futurs docents, en la formació inicial del professorat, considerant-lo un pilar professional indispensable. Serà més difícil si es retallen hores de ciències en les etapes preuniversitàries.

iv) En definitiva, Rupérez va concloure que és necessari enrobustir la professió docent, perquè deixi de ser una “professió feble”, tant en els plans epistemològic com en el deontològic (Hernández-Fernández, 2025), aprenent dels millors i imitant el reeixit camí recorregut per la medicina en els últims segles (López Rupérez, 2026b).

I així com Hipòcrates va encendre fa mil·lennis en el cor d’Europa la flama de la raó enfront de la superxeria, forjant un llegat indestructible, que encara avui ens protegeix de l’obscurantisme de les modes pseudocientífiques, l’educació ha de recollir aquest testimoni lluminós. El llegat d’Europa, bressol del pensament crític i del mètode científic, ens ensenya que curar el cos i conrear la ment exigeixen la mateixa devoció per la veritat. Evitem els cants de sirena del xarlatanisme. Que les nostres aules, igual que els nostres hospitals, s’erigeixin com a fars inexpugnables contra el curanderisme intel·lectual, contra els abraçaàrbres i els desficacis holístics, honrant en cada lliçó aquell antic jurament: il·luminar amb certeses i proves científiques, bandejar la ignorància i, per sobre de tot, com a mínim, intentem no danyar les pròximes generacions.  Perquè, com va dir Bunge, la pseudociència és escombraria intel·lectual no innòcua: no deixem que erosioni el llegat que tants segles va costar construir.

Referències:

• Burns, T., & Köster, F. (2016). Modern governance challenges in education. En Governing Education in a Complex World: Educational Research and Innovation. OECD Publishing. https://dx.doi.org/10.1787/9789264255364-en
• Garzón, A. (2019). Evaluación de la calidad de la educación: evidencias e indicadores. Edicions UOC. https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00266166/pdf/PID_00266166.pdf
• Hargreaves, D. H. (2000). La production, le transfert et l’utilisation des connaissances professionnelles chez les enseignants et les médecins: Une analyse comparative. En Société du savoir et gestion des connaissances. OECD.
• Hernández-Fernández, A. (2019). Good practices, innovation or scientific research in education? A conceptual reflection http://hdl.handle.net/2117/182023
• Hernández-Fernández, A. (2025). Tecnologia, tecnoètica i codi deontològic docent. Revista de tecnologia, 13, p. 56-59. DOI: 10.2436/20.2004.01.69. https://hdl.handle.net/2117/442517
• Kvernbekk, T. (2017). Evidence-Based Educational Practice. Oxford Research Encyclopedia of Education. https://doi.org/10.1093/acrefore/9780190264093.013.187 / Enlace ResearchGate
• López Rupérez, F. (2026a). La innovación educativa como buena práctica. En VV. AA., La innovación en la educación contemporánea. Una reflexión desde el pensamiento crítico. Tirant lo Blanch.
• López Rupérez, F. (2026b, 20 de enero). La Educación puede mejorar si imita a la Medicina. El Debate. https://www.eldebate.com/educacion/20260120/educacion-puede-mejorar-imita-medicina_375940.html
• (2023). PISA 2022 Results (Volume I): The State of Learning and Equity in Education. OECD Publishing. https://doi.org/10.1787/53f23881-en
• Pellegrini, M., & Vivanet, G. (2020). Evidence-Based Policies in Education: Initiatives and Challenges in Europe. ECNU Review of Education, 4(1), 1-21. https://doi.org/10.1177/2096531120924670
• Pinker, S. (2018). En defensa de la Ilustración. Por la razón, la ciencia, el humanismo y el progreso. Paidós.
• Sackett, D. L., Rosenberg, W. M., Gray, J. A., Haynes, R. B., & Richardson, W. S. (1996). Evidence based medicine: what it is and what it isn’t. British Medical Journal, 312(7023), 71-72. https://doi.org/10.1136/bmj.312.7023.71
• Tenny, T., & Varacallo, M. A. (2025). Evidence-Based Medicine. StatPearls. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK470182/
• Wing Institute. (s.f.). Evidence-based education science. https://www.winginstitute.org/evidence-based-education-science

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons