La FP davant del mirall: entre el canvi i l’estigma

Estudiant de mecanitzat en un taller de FP. Generat amb IA (Nacho Banana, Google Gemini, prompting de l’autor.

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

Portem anys escoltant que la Formació Professional (FP) «ha canviat molt». I és veritat, ha canviat. Però potser no tant, ni tan de pressa com el context socioeconòmic requereix. I sobretot, no ha canviat gens ni mica al cap de molta gent.

Un estudi recent publicat al Journal of Applied Youth Studies per tres investigadors de la UB, la UPC i la UAB dóna dades que conviden a la reflexió (Valls et al., 2026). Seguint més de 2.000 alumnes barcelonins durant la seva transició des de quart de l’ESO als estudis postobligatoris, els autors van trobar una cosa que trenca amb el tòpic: els alumnes que entren a FP no es desenganxen del sistema educatiu, sinó tot al contrari. La seva implicació conductual a l’aula i els resultats acadèmics autopercebuts augmenten després d’aquesta transició, i de manera més pronunciada que entre els que cursen batxillerat. En altres paraules, la FP no arrossega els joves cap a actituds contràries a l’escola, ni a l’abandonament escolar. A molts, de fet, els torna les ganes d’estudiar. La FP és la manera que continuïn els seus estudis en un mercat laboral on, també és cert, a moltes famílies professionals un cicle formatiu de grau mitjà (CFGM) es queda una mica curt, i després prossegueixen amb un cicle formatiu de grau superior (CFGS).

Aquest estudi aporta noves evidències, en el context català, i matisa dècades de literatura sociològica (des dels estudis clàssics de Hargreaves (1967) fins a Van Houtte (2016)), que descrivia els itineraris de la formació professional (vocational training), com una via cap a la resignació i el desarrelament escolar. I no obstant, l’estigma persisteix. Per què?

«Qui val, val; i el que no, a FP»

Aquesta frase, que molts docents han sentit, i n’hi ha algun que fins i tot ha pronunciat, resumeix una jerarquia implícita que segueix organitzant, silenciosament, bona part de l’orientació educativa a Espanya en finalitzar l’ESO. El batxillerat com a camí dels capaços. La FP com a destinació irremissible dels que no arriben “al nivell”.

El problema és estructural, no és només cultural. Com Valls et al. (2026) revelen, els alumnes que opten per FP tenen, de mitjana, pares amb menor nivell educatiu, una taxa significativament més gran d’origen immigrant i pitjors resultats acadèmics previs. El 53% dels alumnes de FP a la mostra tenien pares sense cap titulació postobligatòria, davant del 23% en batxillerat. Només el 13% de les famílies dels alumnes de FP comptava amb estudis universitaris, davant del 51% a la via acadèmica.

Això es tradueix, en les realitats quotidianes, en què estadísticament costa més a un alumne de família sense estudis universitaris convèncer els seus pares que vol fer un batxillerat, i després una carrera, i, viceversa, els pares amb estudis universitaris són més refractaris que els seus fills cursin un CFGM, entre altres motius per allò de “tu proba el batxillerat, i a les males sempre podràs fer FP’. En molts casos, ningú a l’escola no els ha explicat, amb convicció, que un cicle formatiu de grau superior pot ser una porta igual de vàlida que una carrera universitària, i molt ben remunerada, especialment en sectors tècnics, i en professions on la IA té poca cosa a dir (Moreno-Izquierdo i Torres-Penalva, 2025). M’agradaria saber, cosa que no desvetlla l’estudi de Valls et al. (2026), quants estudiants empesos al batxillerat s’hi acaben estampant.

I no és casualitat. És reproducció social. Les famílies amb menys capital cultural i econòmic se senten arrossegades cap a la FP, no necessàriament perquè sigui la millor opció per al seu fill, sinó perquè és la més accessible, la menys costosa econòmicament, en temps i en expectatives (de finalització i de feina) i, en definitiva, perquè l’entorn no els ha transmès cap altra narrativa existencial possible.

El que sí que ha millorat a la FP i el que s’hi ensenya a l’aula

Seria injust ignorar el que ha canviat la FP. La FP dual, per exemple, ha guanyat terreny a Espanya, apropant la formació a les empreses i augmentant l’ocupabilitat. Els nous cicles en àrees com ciberseguretat, IA, automoció elèctrica, energies renovables, sanitat o atenció a la dependència, responen a necessitats laborals, totes concretes i urgents. Segons l’Observatori de la FP a Espanya, la taxa d’inserció laboral d’algunes famílies professionals supera amb escreix la de moltes titulacions universitàries.

A més, la reforma de l’FP impulsada els darrers anys ha intentat flexibilitzar els itineraris, facilitar la permeabilitat entre l’FP i la universitat i certificar l’experiència laboral prèvia. Són passos rellevants. També, per descomptat, el que es pugui accedir a un CFGS des de batxillerat també és una altra oportunitat de “salt” a la FP, no menyspreable. Nogensmenys, quan un alumne de 4t d’ESO arriba a la tutoria o a l’orientació psicopedagògica amb dubtes, la pregunta continua sent sovint: «I no pots intentar el batxillerat?».

Valls et al. (2026) aporta una reflexió rellevant per al treball diari a secundària: la implicació conductual al final de l’ESO és un predictor significatiu del rendiment acadèmic el primer any de batxillerat. És a dir, i pot semblar una obvietat (però calen evidències en educació, no em cansaré de repetir-ho, sobretot a “Educational Evidence”), però els hàbits escolars (assistir a classe, no ficar-se en problemes, mostrar disposició activa a l’aprenentatge) importen, i molt, per al que ve després. Això té una implicació directa per als docents dels darrers cursos de l’ESO: treballar el compromís escolar no és només una qüestió de convivència o de supervivència a l’aula. És una inversió en el futur acadèmic i personal de l’alumne, sigui quin sigui el camí que triï.

I no tots els alumnes encaixen en batxillerat. No pas perquè els falti capacitat, en alguns casos, sinó perquè els faltarà el sentit. Potser perquè de formar-se adequadament els esperaria, després, una professió i una vocació que els apassionaria, i a la que es podrien dedicar (i els pagarien per això), seguint la màxima nipona de l’Ikigai. Estaria bé, per cert, un sistema de beques que realment ajudi els més desafavorits a poder escollir, més enllà del marc mental i social dels seus pares.

La FP no necessita només més recursos o millor imatge institucional. Necessita que els mateixos docents de secundària deixem de transmetre, conscientment o no, que és un itinerari de consolació, un segon plat. També que l’orientació educativa funcioni a secundària, que deixi de ser un mecanisme de deriva, heretat de la dissociació entre FP i BUP del segle XX, i es converteixi en un espai de reflexió i exploració genuïna dels interessos i el context de cada alumne. Les dades de Valls et al. (2026) són clares: molts joves que arriben a la FP amb el seu autoconcepte acadèmic per terra floreixen allí. No malgrat que hagin elegit FP, sinó gràcies a ella i als seus professionals.

Referències:

Hargreaves, D. (1967). Social relations in a secondary school. Routledge. https://doi.org/10.4324/9780203001837

Moreno-Izquierdo, L. y Torres-Penalva, A. (2025). Inteligencia artificial y empleo: una reflexión aplicada al mercado laboral español. Información Comercial Española (ICE), Revista de Economía, (938), 131-143. https://doi.org/10.32796/ice.2025.938.7892

Valls, O., Sánchez-Gelabert, A. y Merino, R. (2026). Youth Transition to Upper Tracked Secondary School in Barcelona: a Longitudinal Analysis of Behavioural Engagement and Achievement. Journal of Applied Youth Studies.  https://doi.org/10.1007/s43151-025-00193-y

Van Houtte, M.(2016). Lower-track students’ sense of academic futility: selection or effect? Journal of Sociology, 52(4):874–889. https://doi.org/10.1177/1440783315600802

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons