Oliver Hochadel sobre Atapuerca: “Ells van veure els periodistas com a «amics»”

Oliver Hochadel. / Foto: cortesia de l’autor

CARA A CARA AMB

Oliver Hochadel, historiador de la ciència i investigador a la Institució Milà i Fontanals del CSIC

Licencia Creative Commons

David Rabadà

Oliver Hochadel (Bruchsal, Alemanya, 1968) és historiador de la ciència i Investigador Científic a la Institució Milà i Fontanals del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) a Barcelona. La seva investigació enfoca la interacció entre la ciència i els seus públics al llarg de la història. La seva carrera acadèmica s’ha desenvolupat a diversos països, inclosos Alemanya, Àustria, Suïssa, els Estats Units i Espanya, cosa que li ha permès abordar temes diversos des de múltiples perspectives culturals i científiques. Hochadel ha treballat sobre l’electricitat pública a la Il·lustració alemanya, la història dels zoològics del segle XIX, la investigació sobre els orígens humans al segle XX i la història urbana de la ciència al voltant de 1900.

Entre les publicacions destaca El mite d’Atapuerca: Orígens, ciència, divulgació (2013), una obra que analitza com el projecte d’Atapuerca, un dels més importants en la investigació dels orígens humans a Espanya, s’ha convertit en un fenomen de divulgació científica i en un cas paradigmàtic de la relació entre la ciència i la societat. A més de la seva tasca investigadora, Hochadel ha exercit gairebé vint anys com a periodista científic, participant activament en debats sobre la comunicació pública del coneixement i la formació de públics crítics i ben informats.

Què el va motivar inicialment a dedicar-se a la història de la ciència i a la investigació dal CSIC?

La meva formació és d’historiador. Buscant un tema atractiu per a la meva tesi a mitjans dels anys 90 vaig trobar un tema sobre conferenciants itinerants de l’electricitat al segle XVIII. Aquests “scientific showmen” van convertir la divulgació de la ciència en un negoci. Des de llavors mai no vaig perdre la fascinació per la història de la ciència, per intentar entendre com es produeix el coneixement científic i com la ciència interactua amb la societat.

Com descriuria l’evolució de la seva carrera des dels estudis fins a convertir-se en Investigador Científic a la Institució Milà i Fontanals?

La meva carrera acadèmica ha estat plena de sorpreses i de girs inesperats. Vaig venir a Espanya el 2007 per estudiar el cas d’Atapuerca amb una beca postdoctoral de la Universitat Autònoma de Barcelona. La beca era per a 18 mesos, però ja fa més de 18 anys que sóc aquí.

I com va ser això?

Vaig tenir la gran sort de guanyar una oposició per a una plaça al CSIC el 2011. La comunitat d’història de la ciència a Catalunya ha crescut molt aquests darrers 18 anys i és un gran plaer intel·lectual i un enorme privilegi treballar en aquest “hotspot” de recerca a nivell internacional.

«Haver treballat durant molt de temps en periodisme científic va ser crucial per a la meva investigació sobre Atapuerca»

Quin paper ha tingut la seva formació multidisciplinària (història, comunicació, periodisme) en el seu enfocament sobre la ciència

Haver treballat durant molt de temps en periodisme científic va ser crucial per a la meva investigació sobre Atapuerca. Comprendre, i des de dins, com «funcionen» els mitjans de comunicació, com pensen els periodistes i com els investigadors veuen els mitjans de comunicació, em va permetre veure la indústria de la divulgació que havia creat l’equip d’Atapuerca.

Quan va interessar-se per l’evolució humana?

M’hi vaig interessar per primera vegada en la investigació sobre els orígens de l’ésser humà quan treballava com a periodista a Àustria. Un antropòleg austríac va intentar consolidar-se en la depressió d’Afar a Etiòpia, però es va trobar amb una sèrie de problemes. Se’l va acusar de «neocolonialista», de «treure-li» un prometedor jaciment a un jove investigador etíop. Així que ràpidament vaig aprendre com és de tensa la paleoantropologia i que els mateixos científics solen recórrer als mitjans de comunicació, ja sigui perquè se celebrin els seus descobriments o per atacar els seus oponents i les seves interpretacions. Els mitjans de comunicació es van convertir així en un camp de batalla per a les controvèrsies científiques.

Des de la seva experiència, quins són els desafiaments més grans per transmetre coneixement científic veraç a audiències no especialitzades?

El primer repte, i en el periodisme en general, és generar atenció pels temes que vols presentar els teus lectors. La pregunta és, per què haurien de llegir els teus textos quan l’oferta de continguts és infinita? Quins botons cal prémer per captar la seva atenció? Sense comprometre els teus propis estàndards de treball periodístic adequat, aquest és un problema general del periodisme.

I perquè la gent llegeix més la secció d’esports que la de ciència?

Escriure sobre ciència afegeix una dificultat addicional, perquè la gent dóna per fet que és «difícil» i pot ser reticent a llegir-ne.

En canvi, vostè ha dedicat la vida al periodisme científic.

La meva agenda com a periodista científic ha estat molt marcada per la meva formació com a historiador de la ciència. Aquesta és i sempre ha estat una pràctica social i cultural. Aquest enfocament constructivista és minoritari en el periodisme científic, que generalment se centra en els “fets” i sovint presenta la ciència com una maquinària infal·lible que produeix coneixements fiables amb la frase, “els científics han descobert que…”, però perquè els ciutadans estiguin informats cal que comprenguin que aquest procés és més complex. Només llavors podran prendre decisions informades sobre la ciència i el seu finançament, del que se’n pot esperar i del que no.

«La ciència és la millor resposta que tenim per a molts problemes, però n’hem de comprendre els límits i les dificultats»

Això em recorda els negacionistes de les vacunes durant la pandèmia.

La pandèmia en va ser un exemple instructiu. Al principi el coneixement sobre el virus i de com combatre’l va ser escàs, incert i fins i tot contradictori. La gent es va impacientar o fins i tot es va tornar anticientífica. La ciència és la millor resposta que tenim per a molts problemes, però n’hem de comprendre els límits i les dificultats.

Què us va portar a escriure El mite d’Atapuerca?

Un dia va contactar amb mi l’editor Gonzalo Pontón. Ell sabia de les meves investigacions sobre Atapuerca i em va proposar d’escriure’n un llibre per a la col·lecció “El mirall i el llum” de l’editorial de la Universitat Autònoma de Barcelona. La idea era fer “alta divulgació” i em va oferir una oportunitat d’or. Amb aquest llibre, escrit en castellà, vaig poder arribar a un públic molt més ampli aquí a Espanya en ser molt diferent dels meus articles acadèmics en anglès dirigits a un públic més restringit i especialitzat.

Considereu que Atapuerca és el jaciment de fòssils humans més important d’Europa?

És clar que molta gent pensa així, i se’n poden donar raons. Però la pregunta no és una pregunta rellevant per a un historiador de la ciència. No avaluem la qualitat d’un jaciment, no som jutges ni aficionats. A nosaltres ens interessa respondre preguntes com ara qui fa aquest tipus d’al·legacions? Amb quina motivació? Amb quins arguments? Per què el discurs dels superlatius és tan potent? Tenen a veure amb els mitjans de comunicació aquests superlatius? Sovint escoltem el fòssil més antic, el més complet, el nombre de fòssils més gran, etc. Però si preguntes als paleoantropòlegs i arqueòlegs et diuen: el que importa és que les troballes aportin entesa sobre els nostres avantpassats de com vivien, de com funcionaven, etc. Però la temptació de parlar amb superlatius sempre hi és, sobretot si tens un micròfon al davant. Aquesta dinàmica ha convertit Atapuerca en el nou inici de la història d’Espanya.

“Els antics directors d’Atapuerca tenien molt clar que una cobertura mediàtica positiva era clau per a l’èxit del projecte”

Creieu que els antics directors de l’equip d’Atapuerca van exagerar alguns descobriments per obtenir més atenció mediàtica i fons públics?

Si un arqueòleg o paleoantropòleg, d’Atapuerca o de qualsevol altre jaciment rellevant, interactua amb els mitjans de comunicació, gairebé sempre intenta lloar-ne el jaciment, així com la qualitat i la rellevància de les seves troballes juntament amb els mèrits del seu equip de recerca. És el que requereix el context comunicatiu. I la veritat és que els antics directors d’Atapuerca tenien molt clar que una cobertura mediàtica positiva era clau per a l’èxit del projecte. Ho van dir sempre i des del començament. Ells van veure els periodistes com a “amics”, com a altaveus del seu missatge. Atapuerca és un jaciment amb troballes extraordinàries, amb investigadors de molt talent, però també amb ànsies als mitjans de comunicació disposats a impulsar una història d’èxit nacional”. I això és el que va passar amb Atapuerca a partir de mitjans dels anys 90 quan Espanya tenia un “complex d’inferioritat” a nivell d’èxits científics. Per això els mitjans de comunicació van ser tan entusiastes amb les troballes de la Serra d’Atapuerca.

Està treballant actualment en algun projecte de recerca o llibre relacionat amb la divulgació científica o la història de la ciència?

Últimament no he treballat gaire sobre la història de la paleoantropologia, però sí que fa anys que estic investigant la història dels zoològics des del segle XIX a inicis del segle XX. Tant a nivell local, com la història del Zoo de Barcelona, ​​com a nivell global. M’interessa com al voltant del 1900 es va crear el “zoo global”, una xarxa de zoològics que van compartir animals considerats exòtics, però també coneixement de com tenir cura dels animals i de com exhibir-los. En el cas de Barcelona estic escrivint la biografia d’un elefant que va viure al zoo durant més que 20 anys i que es va convertir en una estrella mediàtica cap al 1900. Crec que són temes de gran interès per a públics molt diferents.

Quins objectius o temes voldríeu explorar professionalment en els propers anys?

A part de seguir amb la història dels zoològics, el meu interès es dirigeix ​​cada cop més al tema de la “convivència” entre els éssers humans i els animals en perspectiva històrica, sobretot en l’àmbit urbà. Associem la ciutat moderna amb cases, cotxes i formigó, però també és, i sempre ha estat, un ecosistema. Els éssers humans compartim l’espai urbà amb coloms, gossos i gats, però també amb senglars, rates i mosquits, així com lleons i elefants al zoològic. Si retrocedim en el temps, ens trobem amb cavalls, bestiar i aus de corral als carrers, patis del darrere i fins i tot pisos. Davant el canvi climàtic i les espècies invasores, l’amenaça de pandèmies provocades per animals, com la COVID-19, i l’accelerada pèrdua de biodiversitat, ens hem de preguntar quina és la millor manera de compartir aquest espai comú.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons