L’educació en l’agenda mediàtica

Foto: Alexa – Pixabay

Llicència Creative Commons

Eva Serra

Els mitjans de comunicació acostumen a ser recurrents en temes que generen impacte, novetat o polèmica. La corrupció o els escàndols sexuals darrerament tan presents al país, els accidents o les catàstrofes, la desocupació i el mercat laboral, la inflació i el consum, l’habitatge o l’agenda política són aspectes que sovint determinen el cribratge informatiu que consumim diàriament; però no és aquest el cas de l’actualitat del debat educatiu, la qual cosa és força preocupant.

El concepte agenda-setting o agenda mediàtica, sorgit als anys 70 del segle passat a partir dels estudis de Maxwell McCombs i Donald Shaw, ja indicava de quina manera la jerarquia de les notícies decidides pels mitjans influeix en l’opinió pública i en la pròpia agenda política, alhora que vehiculen quins temes són més rellevants per a ser publicats. És tan important destacar certes temàtiques com amagar-ne d’altres, perquè tot això forneix i modela la nostra percepció sobre la realitat, configura postures ideològiques i de pensament, condiciona el nostre vot a les eleccions o gradua quins temes ens han d’interpel·lar més directament com a individus i com a societat. Tot això serveix, alhora, perquè el poder situï el focus de les seves prioritats on més interessa i es minimitzi allò que és es considera preferible que passi més desapercebut o que, directament, no aparegui. Talment seria com augmentar o disminuir el volum de la informació, i en certs casos, silenciar-la del tot per allò de que el que no apareix als mitjans, no existeix. I una cosa així és el que està passant amb la informació educativa: les males dades no existeixen ja que amb prou feines se’n parla. Més enllà de la fugaç publicació  dels principals titulars quan apareixen certs informes internacionals, el debat educatiu es difumina, quan no s’apaga directament. Sembla que la caiguda històrica dels nostres alumnes en matemàtiques o la pitjor comprensió lectora (vegeu estudis), per citar dues competències rellevants, no són temes d’interès general que mereixin massa articles d’opinió, taules d’anàlisi o intervenció d’experts a tertúlies prime time.

Aquest negligiment mediàtic cap a l’educació, ha estat objecte d’investigació i se n’ha escrit abastament. Diversos estudis acadèmics i d’anàlisi de mitjans apunten, pel que fa a entendre aquesta anomalia democràtica, a la manca de periodistes especialitzats en educació, a la dificultat de convertir en digeribles per al gran públic les investigacions acadèmiques que es publiquen, a la canviant legislació i constants reformes que exigeixen un seguiment prolongat i complex per part d’analistes, a la falta d’interès que suscita l’educació en la conversa pública o a l’escàs impacte immediat de l’ensenyament en ser un procés estructural, lent i amb resultats només mesurables a llarg termini. Teories com news value (valor-notícia) també confirmen que la prioritat dels mitjans de comunicació passa per aquella informació que genera impacte immediat o polèmic, mentre que l’àmbit educatiu està als antípodes de la immediatesa o la polèmica social (no m’imagino una disputa en un bar sobre quin model de currículum acadèmic ha obtingut millors resultats al continent asiàtic, per exemple). Certament, l’educació no ven gaire a la guerra per les audiències, genera escassos clics i no pot competir amb certs escàndols que trobem a l’agenda-setting i que mantenen l’audiència molt més entretinguda.

Tanmateix, cal no oblidar que la bona o la mala salut educativa determinen diagnòstics sobre temes tan mediàtics com l’atur i el mercat laboral (a més nivell educatiu, menor taxa d’atur, millors salaris i més competitivitat), la inflació i el consum (més poder adquisitiu i renda disponible), l’habitatge (l’educació com a motor de concentració urbana o mobilitat) o la pròpia agenda política i la salut democràtica d’un país, molt directament vinculada a la capacitat crítica tant dels seus representants com dels deus ciutadans. Llavors, per què interessa tan poc informar sobre temes educatius? Per què entre la classe política no s’ha aconseguit mai un pacte d’Estat després de 48 anys de democràcia constitucional? Per què portem vuit lleis educatives que només han propiciat caigudes en la qualitat del nostre sistema d’ensenyament? Per què més de dos terços (68,5%) dels docents s’han plantejat en algun moment abandonar la professió? Per què el 24% de l’alumnat espanyol de 15 anys no assoleix al nivell mínim en comprensió lectora? Per què els alumnes espanyols de 15 anys estan gairebé dos cursos per sota en competència matemàtica que els asiàtics de la seva mateixa edat? I així podríem seguir amb més i més preguntes. Si l’opinió pública no rep informació sobre el desenvolupament educatiu del país, difícilment podrà exigir-ne ni reclamar res. Tampoc no constarà entre les preocupacions principals dels espanyols que publica el CSIS i, en conseqüència, no serà valorat com una prioritat política.

Actualment, el debat educatiu real s’està desplegant a la rebotiga, a la backyard que són les xarxes socials. N’hi ha que defensen fins i tot que les xarxes són l’última esperança en un context en què els poders fàctics han monopolitzat la llibertat de premsa assenyalant què és informació i què desinformació; desnaturalitzant el periodisme de les seves funcions essencials de control i vigilància del poder, pluralisme, transparència i contribució a una ciutadania informada, a més del seu propi paper educatiu en la formació de l’opinió pública. Tampoc no és gaire encoratjador comprovar que molts periodistes -que actuen com a autèntics líders d’opinió- hagin fet pinya al voltant de l’executiu com si es tractés d’una clonació mediàtica del que passa al parlament, una instància que massa sovint s’esdevé un exemple no gaire edificant de debat en profunditat sobre assumptes crucials que afecten la ciutadania. No oblidem que molts dels nostres representants polítics miren tan amb lupa la legislatura quadriennal que no donen per a una visió a mig i llarg termini en assumptes de recorregut lent com l’educatiu. S’atribueix a Winston Churchill, tal vegada apòcrifament, la següent cita: “el polític pensa només en les properes eleccions, l’estadista, en la propera generació”.  Molt especialment aplicable a educació; potser del que freturem, doncs, sigui d’estadistes.

Mentrestant, l’esperança rau en què aquesta rebotiga civil ha arribat per a quedar-se; i és així com professors, plataformes, ciutadans, associacions i famílies, a més de les valuoses aportacions d’acadèmics compromesos que investiguen i publiquen -el nostre digital de lectura gratuïta Educational Evidence n’és una mostra-, mantenen viva la necessària reflexió que mereixen les polítiques públiques educatives i vetllen críticament pel bon funcionament de la transmissió de coneixements als centres d’ensenyament d’aquest país per tal que, en definitiva, el debat educatiu no s’ofegui en el silenci. Queda molt per fer i es farà.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons