Un nou Sant Jordi contra el drac de l’analfabetisme

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Ramiro Gil

El 23 d’abril de 1931, nou dies després de la proclamació de la Segona República, els llibreters de Barcelona van aconseguir traslladar la celebració del dia del llibre, que abans se celebrava el 7 d’octubre, per fer-lo coincidir amb la festa de la Rosa per Sant Jordi. Va néixer així, a l’escalf del nou règim republicà, la festa de Sant Jordi tal com la coneixem. Una diada cultural que des del primer moment es va convertir en símbol de la identitat catalana, però també en jornada de reivindicació de la cultura, l’educació i l’alfabetització de la societat, que sempre ha tingut molt ressò als centres educatius.

En són testimoni algunes portades de diaris i fotografies que mostren parades de llibres amb escenes d’un Sant Jordi que lluita contra el drac de l’analfabetisme. En aquells moments, un greu problema: el 1931, un terç de la població catalana encara no sabia llegir ni escriure, i l’educació universal no estava garantida. El nou règim republicà no va escatimar recursos per resoldre aquest greu problema,  amb les reformes educatives del ministre d’Instrucció Pública radicalsocialista tortosí Marcel·lí Domingo, i amb l’impuls de les escoles de la Generalitat republicana. L’esforç en la construcció d’escoles, la contractació de docents i la seva millor retribució per dotar a la societat d’una educació digna és innegable en l’esperit dels legisladors republicans, que van fer de l’educació una prioritat, malgrat viure un moment econòmic difícil a causa de l’impacte de la crisi de 1929 al nostre país. Els legisladors republicans tenien clar que l’educació i la cultura eren fonamentals per bastir una societat lliure i democràtica, i per tant, aquesta havia de ser una prioritat absoluta per la República.

Sembla mentida que el 2026, gairebé un segle després, haguem oblidat aquells valors emancipadors i ens trobem amb uns legisladors que sembla que vagin en direcció contrària. La inversió en educació ha deixat de ser una prioritat. Enlloc de posar els recursos necessaris per tenir uns centres educatius de qualitat i uns docents ben retribuïts, ens trobem amb dades que mostren com els docents catalans són els pitjor pagats d’Espanya, amb una pèrdua de poder adquisitiu de més del 21% només en els darrers 15 anys. Per si fos prou, els resultats de les proves diagnòstiques mostren que Catalunya és a la cua d’Espanya en resultats educatius, i ens trobem amb un percentatge significatiu d’alumnes que arriben a secundària com a analfabets, malgrat haver passat per diversos anys d’escolarització. Alguna cosa està fallant: qualsevol sistema educatiu que no és capaç de garantir l’alfabetització als 12 anys no té dret a anomenar-se sistema educatiu.

I és que les reivindicacions dels docents no es queden només en aspectes econòmics: som conscients de com l’administració ha fomentat deliberadament la degradació del sistema educatiu i volem que es reverteixi. Els plans d’estudi (currículums educatius) i metodologies que s’han imposat els darrers anys semblen dissenyats a propòsit per no aprendre. La imposició a Catalunya de les modes pedagogistes han buidat de contingut els centres educatius per a convertir-los en aparcaments de nens i joves i han reduït als docents a mers entretenidors. Cada vegada es retallen més hores de les diferents matèries per fer activitats i projectes superficials que no funcionen, cada cop més es regalen més aprovats i títols a alumnes que no han assolit el mínim exigible. Els projectes i l’educació per competències han suposat un engany majúscul ja no només per a l’alumne sinó per a la societat en general. Posar en el centre la felicitat de l’alumne, sense exigir un mínim d’esforç i d’estudi, ha conduit a la devaluació progressiva del nivell educatiu. Un model d’inclusió mal plantejat ha coartat els nostres nens i joves del seu dret a una educació de qualitat. Només la tasca de resistència d’abnegats mestres i professors fan possible que a les aules del nostre país encara s’imparteixin un mínim de coneixements.

És trist constatar que, un segle després, les aspiracions de la Catalunya republicana segueixen pendents. Evidenciar la realitat d’un país que reivindica la diada del llibre però on es llegeix cada dia menys. Un país que sempre ha fet bandera de l’esperit cultural de Sant Jordi, però que alhora és capdavanter en fomentar l’abandonament dels llibres de text, la incultura i la desalfabetització als seus centres educatius. I el pitjor de tot és que no sembla haver-hi intenció de canviar el rumb. No seria hora ja de fer de nou de Sant Jordi una jornada de vindicació de l’educació de qualitat? Qui subscriu aquestes ratlles considera que sí. No convertim el Sant Jordi en una anècdota folklòrica per aparentar que llegim molt i som molt cultes. Siguem coherents amb els valors que prediquem i reivindiquem des de les aules un Sant Jordi per erradicar l’analfabetisme del nostre sistema educatiu, perquè volem que els nostres joves llegeixin, estudiïn, aprenguin i surtin d’escoles i instituts amb una bona formació. No oblidem mai que una societat culta i formada és una societat lliure, i que una societat que abandona les futures generacions a la incultura està abocada a l’abisme.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons