Govern educatiu o imperi economicista

Steve Buissinne – Pixabay

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Al seu últim llibre, el polígraf José Luis Villacañas (filòsof, historiador, autor de diverses biografies intel·lectuals, també columnista al diari Levante i historiador del pensament occidental) ens aporta una visió original de la Història que acara dues maneres d’entendre l’administració pública o l’estatalisme: per una banda, tindríem la noció de Govern, i per l’altra la d’Imperi. Per “Govern” entendríem autoorganizació col·lectiva, i per “Imperi”, impuls vertical per a imposar obediència en contextos que reprimeixen sistemàticament les llibertats civils.

És ben sabut que les nacions o els Estats que tenen la desgracia de començar a construir un Imperi comencen també a patir greus problemes d’ordre intern. La Gran Bretanya minoritzada i escleròtica de les últimes dècades és el resultat d’un Imperi que exporta les energies pròpies, la historia desèrtica de la Castella moderna és resultat d’un Imperi irracional que va afavorir la misèria interna i el pensament al·lucinat i místic. Els Estats Units fa molt de temps que es dessagna amb unes xifres de desigualtat insultants. Els imperis trenquen la convivència interna, assequen les arques i desfermen els assassinats massius de tipus colonial.

Si analitzem les polítiques educatives europees dels última trenta anys, aviat ens adonarem que són coses pròpies del vector imperalista molt més que del vector de la governança. Els legisladors fa massa temps que no saben ni entenen què estan signant; les polítiques de tot l’arc parlamentari són idèntiques; si algú gosa dubtar de la idoneïtat d’algun dels aspectes fonamentals d’aquest feix de decrets, és immediatament censurat o expulsat, i observem-ne els efectes directes: claustres sense democràcia, direccions autoritàries, analfabetisme induït, acceptació de la bretxa cognitiva entre rics i pobres tutelats, extensió del control del lleure infantil, eliminació sistemàtica de continguts científics i humanístics… I ningú no sap explicar d’on venen aquests dogmes que destrueixen el nostre sistema educatiu públic, per què els hem d’obeir, i per què no els pot substituir una governança racional.

Ha estat estudiat: el dispositiu competencial prové dels Estats Units de la dècada del macartisme; la innovació disruptiva (pròpia d’una societat entregada a l‘acceleracionisme posthumanista) substitueix sistemàticament la raó pedagògica per la raó economicista. L’escola es posa al servei de la mineria de dades i la creació de clientela presonera; en un context on el docent sobra i, si no fos funcionari, ja hauria estat substituït per retrotecnologia automàtica i antihumana. Fa molts anys que els docents perceben que hi ha un intent real de fer que creïn el software que els ha de substituir; fa massa anys que l’administració catalana s’ha abandonat a faules de desfuncionarització i desregulació radical dels aprenentatges. De fet, en milers d’escoles catalanes, la tasca dels docents de matemàtiques ha estat marginada per a deixar-la en mans d’una app privada que també funciona com a editorial monopolística.

Resultat: crisis de convivència, extremismes tribals, agonia del català, turbulències socials i ascens imparable de l’odi d’extrema dreta. Les nostres falses esquerres identitàries han fet la feina bruta a tot tipus de paràsits i oportunistes. Les conseqüències no només són pedagògiques, no només s’enfonsen els coneixements, també perdem tot tipus de vincles socials. I el preu que estem pagant és massa alt: individualisme extrem, crisi de salut mental, impossiblitat de reanimar una democràcia que demanda serveis públics sòlids i sentit de la comunitat humana, problemes d’odi digitalment escalfat…

Volem viure en una dictadura militaritzada basada en la tecnovigilància o volem habitar una democràcia basada en la confiança mútua? El nostre valor suprem ha de ser la Seguretat (o una determinada idea racista de la Seguretat) o ha de ser una cultura compartida, construïda entre tots? L’escola va d’universalismes i diàleg o és un camp de concentració per a persones encara no prou productives? Volem crear escoles o centres de detenció? Hem de somiar amb una classe política que deixi les utopies acceleracionistes de minories tecnooligàrquiques i torni a escoltar les necessitats d’autogovernança (és a dir: sobirania) de la seva pròpia societat? Han de reproduir els nostres polítics les aberracions que venen de dalt (no sabem exactament mai quin a dalt) o podem pensar en una organització raonable i sostenible de les nostres institucions? Podem reflexionar sobre la necessitat que s’abandonin les imposicions verticals (pur imperialisme tecnològic) per a crear una administració horitzontal i dinàmica? El forat actual, sord i cec, ens està conduint a una crisi final de la convivència cívica. Cal mirar a Estats Units per a entendre què ens passarà a nosaltres molt aviat si no comencem a redreçar els nostres assumptes públics, i redreçar-los significa desfer el camí cap el capitalisme mafiós per a tornar a enfilar el de la democràcia participativa; un tipus de democràcia, per cert, que comença als claustres i a les aules de primària i secundària, actualment delmades per polítiques pròpies d’una satrapia de tercer ordre.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons