Assetjament escolar: i de les víctimes, què?

Foto:  Gerd Altmann – Pixabay

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

És un lloc comú el conte d’un rei convençut de la felicitat i benestar dels seus súbdits sense haver entrat mai a cap de les seves ciutats. Viatjava amb el seu seguici i acompanyat del seu gran visir, que sempre adduïa peregrines raons per no entrar-hi i acampar a prudencial distància. Això sí, sempre amb vistes a un meravellós skyline urbà que insinuava unes ciutats de somni que no eren, però, sinó una argúcia del gran visir: cartró-pedra de posar i treure. En realitat, els súbdits malvivien en brutes i misèrrimes ciutats allunyades de les rutes del rei. No sabem si vivia feliç en l’engany i era un pusil·lànime, o si li era indiferent i era un cínic.

A l’educació ja fa unes quantes dècades que s’està aplicant aquest conte. S’ha mantingut la societat allunyada de la realitat educativa posant només al seu abast visual el distant sky-line prefabricat d’un model decretat com la nova Arcàdia educativa, amb un ferri monopoli propagandístic que va institucionalitzar el tracte d’anatema a qualsevol crítica. Però fins i tot les soldadures més fortes rebenten quan la pressió interior augmenta més enllà de la seva capacitat de resistència. I això està passant. És tan intensa la fètida olor de podridura que desprèn la caixa on suposem tancat el pobre gat de Schrödinger, que ja no té sentit preguntar-se si és viu o mort: és impossible respirar amb aquesta ferum.

Cal obrir la capsa d’una vegada, ventilar-la i treure’n tota la porqueria. Però això requereix el reconeixement previ de la magnitud dels problemes que s’han creat per negligència (?) culpable, un dels quals és la pèrdua de l’autoritat docent, iniquament promoguda per les mateixes lleis educatives, cosa que ha propiciat la proliferació a les nostres escoles d’autèntics estats d’anòmia, entre les conseqüències més vergonyants dels quals tenim el bullying o assetjament escolar. Un tema, aquest, que els polítics i pedagòcrates falsegen grollerament i maquillen amb un zel digne de millor causa, ocultant-lo a una societat amansida que ha optat fins ara per callar timoratament.

El problema ve de lluny, però en els darrers temps s’ha anat agreujant fins al punt que ja és impossible no percebre’l: per més que es miri cap a una altra banda, la pudor continua arribant. Hi ha un problema molt greu de disciplina i ordre als nostres centres educatius, i la inacció promoguda per les pròpies lleis ha anat propiciant el seu empitjorament. Ha portat alumnes fins al suïcidi –en els seus casos més extrems–, o ha deixat molts altres amb seqüeles psíquiques indelebles. Tot plegat en una situació d’impunitat que els assetjadors han entès perfectament.

Recentment, una experta en criminologia[i] i assessora del govern en temes de protecció de menors manifestava públicament la necessitat de rebaixar l’edat d’inimputabilitat judicial, atès l’alarmant augment d’aquest execrable tipus d’actuacions. No fa tampoc gaire que un conegut professor i pèrit judicial[ii] manifestava que «hi ha nens psicòpates». A tots dos els van ploure ganivets de punta, en provocar les ires dels guardians del políticament correcte, acusats de feixistes i de demonitzar la infància i l’adolescència.

No es tractava d’ocurrències, ben al contrari, eren plantejaments raonats davant d’una realitat que se’ns està escapant de les mans i que cada cop es cobra més víctimes en el seu sinistre altar. En el primer cas, la creixent i alarmant proliferació de «delictes» que no ho són perquè han estat comesos per menors «inimputables»; el segon, arran de l’últim suïcidi, per ara, d’una nena assetjada al seu institut. Quants en van ja? Quants més n’hi ha d’haver per tal que, atès que les autoritats no ho fan, la societat desperti i entengui que no es tracta de casos aïllats, sinó sistèmics, i que això no és sinó la punta de l’iceberg?

Però no, hom no ha de ser punitivistes: castigar és de feixistes, dicten alguns carallots amb poder o al voltant dels seus civaders. Van fallar els protocols, ens diuen també, o els docents no van saber o no van voler aplicar-los… Cal ser barrut per sostenir una iniquitat tan gran per part dels mateixos que han fet uns protocols inservibles i inaplicables que lliguen els docents de peus i mans. Fa anys, vaig participar en un debat televisiu sobre el cas real d’una mestra que es va jugar el físic separant dos alumnes que s’estaven matant. Els pares d’un –de l’agressor, precisament– li van posar una denúncia penal per lesions: en separar-los li havia deixat un petit senyal al braç. La direcció del centre li va obrir un expedient; és el protocol… Ens hem tornat imbècils o què?

I quan els protocols i les mediacions s’apliquen, s’acostumen a resoldre amb el trasllat a un altre centre de l’alumne assetjat, mentre que l’assetjador s’hi queda tot cofoi pixant-se als raconets i marcant territori. Això en el millor dels casos. Per què no hi ha dades públiques d’assetjadors reincidents? Alguna idea?… Però quina mena de societat estem propiciant?

Però, ai las, talment com es va dir ja fa anys, amb motiu de l’assassinat a Barcelona d’un professor per un alumne pertorbat, ha mort un professor, però hi ha un nen que és la víctima. És a dir, tal dia farà un any i qui dia passa any empeny, circulin. Aquest «argument» és la base de la resposta bonista a l’ús: situar l’agressor «també» com a víctima, per qualssevol injustes circumstàncies que hagin concorregut en les seves experiències vitals. Perquè, evidentment, no hi ha menors psicòpates. Curiós això de la psicopatia; que només es pugui diagnosticar a partir de l’endemà d’haver complert una certa edat no deixa de ser desconcertant. Però molts psiquiatres sostenen que d’haver-n’hi, n’hi ha… En fi, Ecclesia doctores habet.

Però és que, després, resulta que això de “situar l’agressor «també» com a víctima” ni tan sols és així, perquè la inclusivitat del “també” acaba funcionant com a exclusivitat, perquè agressor i víctima no es poden equiparar a un mateix nivell sense que perdem de vista l’essència del problema: llurs respectius actes no hi estan. I en entendre-ho com si es tractés de vasos comunicants, la victimització de l’assetjador té com a correlat la culpabilització de l’assetjat, pel fet de ser-ho, per estar allí. La qual cosa és d’una immoralitat nauseabunda. Perquè significa situar la víctima no com a persona ni com a fi en si mateixa, sinó com a mitjà, com a objecte «legítim» de les expectatives del psiquisme de l’assetjador. Les seqüeles que això deixi a la víctima, per descomptat, no sembla que inquietin pas ningú.

I és que si, com ens presenta el relat bonista, l’assetjador fos un malalt o algú no conscient dels seus actes, tard o d’hora es ficaria amb algun de més fort o amb més males puces que li trencaria la cara. Però com bé sabem, això no passa. No. Estem davant d’algú que calcula, distingeix i escull la seva presa com una peça de caça, amb una lucidesa que causa estupor per la seva malignitat intrínseca. Hi ha un perfil comú a les víctimes, i això se sap, però no es diu.

No són «coses de nens». Estem davant d’un model educatiu l’estultícia sistèmica del qual ens està retornant a l’homo homini lupus de Hobbes; a la barbàrie. Així de simple. Després ens n’estorem i escandalitzem. A l’escola es va a aprendre a ser adults i a comportar-se d’acord amb unes mínimes normes de convivència i respecte al proïsme. Afavorir per inacció els instints més primaris, en diguem emocions, pulsions o com es vulgui, és tot el contrari del que li correspon fer a l’escola. És una aberració.

Conclourem amb un breu i magistral diàleg de la pel·lícula ‘Els set samurais’ (Akira Kurosava, 1954), molt adient al cas:

-Els nens de vegades són millors que els adults-

-Sí, quan se’ls tracta com a adults.

___ 

[i] https://www.elmundo.es/espana/2025/10/27/68f14c3821efa0ea2b8b45bb.html

[ii] https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20251022/ninos-psicopatas-bullying-autoestima-pablo-duchement-122121050

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons