El currículum vigent, el de la LOMLOE, prioritza de manera absoluta l’enfocament competencial i psicoafectiu per sobre de qualsevol altre plantejament. Ens centrarem en aquest darrer.

Per poc que un docent s’endinsi a la gola d’aquest nou currículum i tracti de desxifrar-lo, n’advertirà el seu caràcter prioritari.

Aquesta aposta clara per allò emocional acaba convertint les aules en gabinets de pseudo-psicologia improvisada en què aviat els pupitres es veuran substituïts per divans. La conseqüència immediata d’aquest deliri educatiu és que el docent deixa de ser docent, és a dir, deixa de banda la seva tasca principal per exercir-ne d’orientació i fins i tot de teràpia.

En una entrevista concedida a Noam Chomsky, aquest afirma que apel·lar constantment a les emocions afebleix la nostra capacitat de pensar, de desafiar, d’inventar… És exactament el contrari del que (l’educació) hauria de ser.

Per a aquest pensador nord-americà hi ha dues maneres radicalment oposades d’entendre l’educació, la que ens arriba des de la Il·lustració, que té com a objectiu adquirir coneixement i desenvolupar la ment, i una altra que és bàsicament adoctrinament i control. Per a la segona, l’escola ha de ser una institució que s’ocupi d’evitar un excés de democràcia, perquè una joventut massa lliure i independent és una joventut crítica, que pensa per si mateixa, que investiga, crea, desafia i qüestiona l’autoritat; el contrari, pel que sembla, del que es pretén, ja que del que es tracta és que l’alumne es conformi, es resigni i superi les adversitats per mitjà de l’acceptació, evitant sigui com sigui la confrontació. Ara en diuen resiliència.

És a través de l’emoció visceral que s’aconsegueixen subjectes obedients als quals mostrar el camí.

Si apel·lem contínuament a l’emoció passem de preguntar-nos què és això a només preguntar-nos com ens afecta o, en el pitjor dels casos, a no preguntar-nos res. És a dir, hem passat de preguntar-nos per la realitat objectiva i analítica, a centrar-nos exclusivament en la subjectivitat, la que ens obre la porta de bat a bat al regne de l’opinió i la ignorància. Progressem adequadament, ja estem una mica més a prop de la felicitat.

Es «convida» l’alumne a exhibir diàriament i a cada moment els seus sentiments, però a més sota la premissa que no tots els sentiments són igualment vàlids, de manera que el que es produeix és una dictadura de les emocions en què si no et mostres feliç i alegre és perquè hi ha alguna cosa no encaixa i, paradoxalment, la manera d’aconseguir aquesta felicitat absoluta és la ignorància. No oblidem que l’objectiu de l’educació ja no és que els alumnes aprenguin, sinó que es «creguin» feliços.

Aquest modus operandi castiga especialment els alumnes les habilitats socials dels quals no són les canòniques, és a dir, aquells que no responen al perfil preestablert. No és el mateix exposar els sentiments per a algú extravertit que per algú introvertit. No sembla difícil imaginar el que suposa per a un parlar del que sent, que el que li suposa a un altre. L’altre ha de superar la seva introversió, ja que aquesta no és vista com una cosa positiva, mentre que l’un ja ha arribat a la casella d’arribada abans fins i tot de començar la partida. Exposar els teus sentiments quan no tens problemes és fàcil, però obligar algú a exposar-los quan se’n tenen alguns, sense que qui ho faci sigui un professional de la psicologia és si més no arriscat, és com si tinguessis una lesió a la cama i en lloc de acudir al traumatòleg, acudís al despatx d’un professor. La gestió dels sentiments i de les emocions no correspon al professorat, és un intrusisme forçat amb la finalitat de fer cada cop més intel·lectualment febles als nostres joves.

Si els continguts, paraula avui tabú, ja no són l’important, de quina manera els alumnes podran aprendre a gestionar les seves emocions, quan són precisament els coneixements que adquirim al llarg de la vida la millor eina per superar les adversitats del nostre dia a dia?

Que l’ésser humà és una barreja d’emoció i de raó ho sabem i que l’ideal és l’equilibri entre l’animal i la màquina també. El que aconseguim prioritzant el desenvolupament psicoafectiu és desequilibrar la balança i decantar-la cap a la part més animal i, per tant, domesticable.

No es tracta de ser racionalitat pura i convertir-nos en màquines, però tampoc de ser pur instint, perquè com ens adverteix Chomsky això suposaria la pèrdua de les nostres capacitats intel·lectuals.

Queda lluny allò que va fer possible el naixement de la filosofia a Occident, la necessitat de trobar el sentit racional de totes les coses.