Una neollengua per a seduir i colonitzar l’escola

Llicència Creative Commons

Santiago García Tirado

Pensi en això: li diran que no són el mateix exercicis que tasques, que atengui als sabers, que no imposi continguts, sinó que ajudi que els mateixos alumnes construeixin el seu aprenentatge, però fugi del que és teòric, els alumnes han de consolidar competències, i les competències es manifesten en un ús pràctic, tot el treball que vostè programa ha de quedar emmarcat en el D.U.A., observi si en les seves pràctiques és vostè suficientment inclusiu o inclusiva, si l’atenció que dóna és personalitzada, miri de no deixar al marge ningú que tingui diagnosticat un T.E.A., un T.D.A.H., un Asperger, una dislèxia, i talment no dubti de plantejar també el cas en el seu C.C.P., potser calgui modificar les R.O.F. -si vostè és basca o basc-, les N.O.F.C. -si vostè és catalana o català- les N.O.C. -si vostè és madrilenya o madrileny-; practiqui sempre formes amigables de l’ensenyament com les matemàtiques socioafectives, i sobretot sàpiga que les estratègies, les programacions d’aula, les hores invertides en aprenentatge basat en projectes i tots els altres plantejaments només tindran sentit en la mesura que apunti adequadament a un determinat perfil de sortida. Pensi en tot això. Rellegeixi aquest paràgraf tantes vegades com sigui necessari i, un cop subratllat, intenti declamar-lo per a vostè mateix en veu alta. Doni-li el to adequat, vocalitzi. Si després de tota aquesta cerimònia no s’ha ruboritzat, si encara és capaç d’atribuir-li algun sentit més o menys coherent, i, a més, creu que el que ha llegit està en català, lamentem dir-li que s’ha equivocat. El que li passa a vostè és que ha interioritzat una neollengua, l’ha donada per vàlida, tal vegada sense saber-ho, i això, a l’àmbit de l’educació, no és una bona notícia.

En poc més de tres dècades s’ha imposat sobre les i els docents un lèxic artificial que no té res a veure amb el lèxic de la nostra llengua materna. En realitat és un lèxic paràsit, que n’assumeix el control i posa al seu servei tot el lèxic de la llengua. A aquest lèxic se l’ha dotat, a més, d’unes regles d’organització, o el que és el mateix, d’una gramàtica. El resultat és una neollengua que ja inunda lleis, documents dels nostres centres educatius i fins i tot la xerrameca de polítics i creadors d’opinió.

Com tot allò que afirma venir del futur, aquesta neollengua juga la seva carta de fascinació i rupturisme. Es tracta d’una llengua sofisticada, pseudocientífica, tot i que cal no oblidar que, sobretot, és una llengua artificial. Ha estat fabricada, i no precisament per mans amigues. Naturalitzar en el nostre registre quotidià expressions d’aquesta llengua invasora, com a “perfil de sortida” -cosa que és una exigència de l’OCDE-, ni és intel·ligent ni respectuós amb allò que entenem com a educació en igualtat. Passa el mateix amb expressions abstruses com “posar al centre l’alumne”, “continguts socioafectius”, o l’insofrible “aprendre a aprendre”. Sonen cuquis, suggereixen avantguarda, però amaguen un model de món que no és el subjacent a la nostra llengua natural. El seu model de món ha estat dissenyat des de les esferes del neoliberalisme, en el qual el ciutadà-tipus és mà d’obra dòcil i s’integra a la perfecció com a part de la gran massa consumidora que manté el cicle en estat òptim.

Un cop colonitzades les facultats d’Educació, la neollengua pedagogista s’ha convertit en allò que és avui, una llengua franca. Indiscutida, assimilada per polítics, difosa per pedagogs, acceptada per negociadors sindicals i, en els darrers anys, inoculada a la multitud de professores i professors, en el que ha estat un procés d’alfabetització modern. Mestres i professors i professores benintencionats s’han esforçat fins a xopar-se d’aquest llenguatge, i aquí el tenim, fet una realitat que curtcircuita qualsevol intent d’apel·lar a la sensatesa, al sentit comú, i que boicoteja allò que hauria de ser l’ensenyament d’una matèria.

Günther Anders parla d’intel·lectuals que acostumen a fornir-se d’una llengua opaca: resulten seductors, el seu saber s’imposa com un saber esotèric, el problema és que sovint és buit. No són savis, ni pedagogs, són mistagogs, simples guies que pretenen portar-nos de la mà cap al misteri. I en el cas de la neollengua pedagogista el misteri és una brutal suplantació del sistema educatiu democràtic per un altre la finalitat del qual és perversa. L’únic fre a aquest atropellament el pot posar la nostra intel·ligència. Davant una llengua prefabricada i tòxica, l’exigència que ens parlin en llengua natural. I davant de les mistificacions i les preses de pèl, la raó. Ens portarà temps explicar-los-ho, a alguns, en uns temps en què les facultats d’Educació ja han estat colonitzades, però ens importa -i molt- deixar-nos-hi la pell en l’afany.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons