Emprenedoria i màgia

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Al llarg de la seva existència sobre la Terra, la humanitat ha construït tres grans models per explicar-se a si mateixa i el món que l’envolta: el pensament màgic o mític-, el pensament religiós o teològic, i el pensament racional, lògic i científic. Algú va definir aquest recorregut amb una expressió que va fer fortuna –avui en diríem trendding tòpic-: del mite al logos. Tot i ser una expressió discutible, l’admetrem, si més no, en el sentit que cada època de la humanitat ha estat presidida per alguna d’aquestes concepcions del món.

Hom suposa que actualment som a l’època del pensament racional i lògic, en el qual s’hauria de basar l’ensenyament a les nostres escoles, instituts i universitats. Nogensmenys, hi ha força indicis que en qüestions (no només) educatives, més aviat estem recorrent  un itinerari invers que cada cop ens apropa més a alguna mena de pensament màgic: la primacia de l’emotivitat sobre la raó, del subjectiu sobre l’objectiu, del qualitatiu sobre el quantitatiu, la proliferació de cursos de formació del professorat que semblen inspirats en l’antiga «ciència» dels gnòstics… Que potser no estem al corrent de l’alarmant augment del nombre de terraplanistes? De veritat algú pot pensar que això no té res a veure amb la deriva educativa de les darreres dècades?

Precisament atesa la seva naturalesa, el coneixement científic –com a producte del pensament racional- té una característica que s’acostuma a oblidar i que el diferencia de la resta: la seva transmissibilitat; amb una única limitació d’ordre intel·lectiu i de grau: per a entendre la teoria de la relativitat, no es precisa de cap tret màgic que delati l’elegit, ni de cap il·luminació proveïda per algun déu o algun dimoni, «només» cal saber física i tot el que això comporta. Altrament dit, el do de la profecia no és transmissible; en canvi, almenys en teoria, qualsevol individu està en condicions de conèixer la teoria de la relativitat. I dic en «teoria» perquè, mentre que a la majoria ens costaria potser dos-cents anys, a Einstein li bastà amb amb molt menys temps. Aquesta és l’única limitació del coneixement científic. Més fàcil: una aclaparadora majoria de mortals no hauríem arribat mai a descobrir el teorema de Pitàgores, però un cop ens l’han explicat, el podem entendre com el seu propi descobridor.

Amb el coneixement màgic, tanmateix, això no és possible. I de coneixements màgics –un més que probable oxímoron-, en va plena la pedagogia new age i la ideologia hegemònica. Per això sorprèn aquesta singular perla curricular que porta per nom «Emprenedoria», associada a matèries d’economia, que sembla quelcom més que un mer reclam publicitari i postula un ideal i forma de vida. No estem pas qüestionant, res més lluny de la nostra intenció, els ensenyaments d’economia, sinó aquest epítet que els esbiaixa, el «mèrit» de la implantació del qual correspon a l’inefable exministre Wert (2011-2015), pioner també de la pintoresca introducció de la tauromàquia com a família professional de l’FP… En realitat procedeix de Catalunya, sempre pioners en biaixos pedagogistes, però sembla que Weert, molt emprenedor ell, se la va apropiar per endur-se’n la «glòria»…

Per a explicar matemàtiques cal saber matemàtiques. Això ni el pensament màgic més delirant ho pot negar; i com no en saben, doncs devaluem-les o eliminem-les, perquè, ja se sap, són avorrides, difícils o, com va proclamar una recent secretaria d’estat[1] que respon al renom de «Pam», no cal ensenyar matemàtiques, sinó sexualitat, perquè ella no havia necessitat mai en sa vida saber què és una arrel quadrada… Sí, he dit «secretària d’estat»; millor ho deixem córrer… Ni amb mil anys arribaria aquesta llumenera a la teoria de la relativitat! Però millor que tornem a l’empreneduria.

En fi, sembla doncs que fóra lògic pensar que si es vol introduir l’emprenedoria als currículums, llavors caldrà que la imparteixi algú que sigui, ell mateix, emprenedor. És a dir, no estem parlant d’algú que «sàpiga» matemàtiques i les ensenyi; aquí no es tracta de «saber» sinó de «ser»; una diferència que no és pas fútil. I com es determina això? I si en comptes d’un emprenedor se’ns cola un «trepa»? Compte! perquè la diferència entre ambdues categories pot ser de vegades força subtil. O un emprenedor fracassat? Comprovar si algú sap matemàtiques és relativament simple, només cal saber-ne les suficients; però i un emprenedor? Era emprenedor el «narco» Pablo Escobar? O potser era més emprenedor Edison, fundador d’empreses força lucratives i reconegut estafador, que Galileu, que només es va buscar problemes amb la Inquisició? Per què no va seguir fent horòscops cobrant dels rics emprenedors i així enriquir-se ell mateix? Total, què se li havia perdut estudiant si el Sol girava al voltant de la Terra o a l’inrevés?

Perquè, a veure, ¿podríem dir que Monturiol o Peral, inventors del submarí, no no van ser prou emprenedors? Un, Monturiol, va acabar arruïnat i en la més absoluta indigència, diuen que per la seva incapacitat pels negocis; l’altre, Peral, fastiguejat i víctima del que avui en diríem mobbing. Monturiol va inventar també un sistema de conservació de la carn, que va passar sense pena ni glòria fins que un «amic» seu anglès el va robar i el va patentar a Londres, fent-se milionari. Qui era més emprenedor dels dos, l’inventor o el lladregot? A qui preferiríem de professor? Què hi ensenyem a «Empreneduria»? A robar el disseny dels altres, o a enganyar-los com va fer Edison amb Tesla, o Bell amb Meucci?

Més enllà dels ignots replecs morals que amb tot això s’hi albiren, hi ha també una altre problema: què es pretén amb aquesta assignatura? Imprimir caràcter, potser? Perquè això de l’emprenedoria, i posats en el millor dels casos, sembla més aviat una condició atribuïble al tarannà de cadascú, que no pas un coneixement tematitzat i transmissible com els que s’acostumaven a impartir «tradicionalment». Siguem clars, un matemàtic, un filòsof, un historiador, un economista o un electricista, no perden la seva condició per estar ensenyant llurs respectius sabers; molt al contrari, un emprenedor impartint docència d’empreneduria, poc emprenedor serà. Aquesta és la diferència.

Però com transmetre aleshores aquest esperit emprenedor? Perquè d’esperit es tracta, això sembla clar, i d’aconseguir imbuir de la seva exemplaritat com a model ètic. Per tant, si d’exemplaritat es tracta i per sortir d’aquest atzucac, tinc una possible solució: si en altres temps s’havia recorregut amb finalitats anàlogues a les col·leccions de les vides de sants –una altra  característica no contagiosa ni transmissible, la de la santedat-, proposo una nova col·lecció hagiogràfica que porti per títol genèric «Vides d’emprenedors». Com a mínim, llegiran, porqueria de quiosc d’aeroport, però llegiran. Podria ser pitjor.

Se m’acudeixen alguns noms, tot i que d’una exemplaritat no gens edificant, però que com a mínim donarien joc. Tot això, per descomptat, sota la nova divisa  «del logos al timo».

I si resulta que la matèria no va d’això, doncs llavors que li canviïn el nom i deixem de vendre fum d’una vegada.

___

[1] https://www.youtube.com/watch?v=CYsGbCZdpJA

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons