Emopopulisme

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Per raons que no fan al cas, he hagut d’assistir com a públic a dos festivals de literatura. No sovintejo gaire en aquest tipus d’escenaris: més aviat freqüento concerts de música salvatge i també congressos especialitzats d’història i filologia, com ara un sobre periodistes republicanes i de l’exili organitzat pel grup FEMMEM de la Universitat Autònoma de Barcelona, magnífic. Reconec que m’ha enxampat per sorpresa veure el que he vist i sentir el que he sentit, entre aplaudiments llargs i intensos.

En una primera vetllada literària, un conegut escriptor barceloní de novel·la històrica afirmava, contundent, que els historiadors del segle XIX s’havien dedicat a investigar el que havia passat en comptes del que la gent pensava que havia succeït en aquell segle tan agitat de bullangues, guerres, civils, bombardejos i situacions absurdes.I es va quedar tan ample. Però resulta que afirmar això significa haver ignorat el que ha succeït en historiografia en els darrers quaranta anys, com a mínim, des que la Història Cultural (que estudia precisament això: què en pensava la “gent”, quines eren les ideologies i creences i esperances i subcultures dels de baix) es va consolidar com a hegemònica al gremi dels historiadors. L’autor, continuava, afirmava que la ficció arribava molt més lluny que qualsevol llibre d’història, menyspreablement rígid, vertical i elitista. Sens dubte, no conec cap historiador solvent que es limiti a escriure sobre les batalletes i els reis i les princeses: aquesta etapa fa dècades que va quedar sortosament superada…

Passen dos dies i vaig a parar a una altra taula sobre narrativa protagonitzada per una escriptora que fa molts escarafalls i que no fretura precisament de carisma. El públic aplaudeix molt: en comptes de parlar de literatura, s’està parlant de memòries distorsionades, de dolor davant els bombardejos de fa noranta anys. I, de nou, la mateixa acusació: els historiadors són una mena de secta malvada que no comprèn “la gent”, que no sap expressar el dolor dels vençuts i els humiliats… Però és que em temo que la historiografia més rigorosa i professional dels últims trenta anys no ha fet altra cosa que escodrinyar tot això, però amb eines d’anàlisi més afinades.

Surto amb la impressió que en aquests festivals es parla de qualsevol cosa menys de llibres i literatura. Sembla que s’hagi creat una mena de pietisme dels records, un culte a la memòria del dolor dels morts, una mena de religió constructivista del jo que amb prou feines encobreix un cert fons de pobresa inventiva. Aquests discursos m’han semblat paternalistes, esquemàtics, simplistes i manipuladors. On hi ha una literatura mediocre (però és que tenim excel·lents prosistes i poetes, no hem de encimbellar únicament aquests gimnastes de l’emopopulisme) el que tenim és un discurs sobre temes convenients, excés d’oportunisme, capitalisme libidinal i un ús sospitós i semiindustrialitzat de la memòria històrica.

De sobte, m’adono: això no són escriptors. Això són telepredicadors. I els simposis semblaven desfilades de moda. Tot ràpid, tot superficial, tot facilet. Entre el públic: catarsis socials, desfogaments emotius, litúrgies de consumisme disfressades de vetllada humanitària. Aquesta varietat d’emopopulisme, o nou Despotisme Il·lustrat però de la Il·lustració Fosca, és a dir, Desil·lustració a seques, la trobem per tot arreu: als noticiaris, als discursos polítics, i la literatura sembla que no sàpiga escapar dels llibres de tesis consoladors o de l’autoajuda moralitzant disfressada.

Ja veieu que no he dit noms perquè m’agradaria destacar el bosc i no els arbres, i tampoc no està tan malament que es comprin llibres dolents de forma massiva. Molts editors m’han confessat que gràcies als cagallons poden finançar les trajectòries dels autors i autores seriosos. Tanmateix, no m’esperava aquesta explotació tan descarada del molinet ultra-retòric, aquest romanticisme carrincló tan trufat de tòpics. Potser sigui que estic demanant la lluna en un cove. El que sí que sé és que em molesta que m’intentin donar gat per llebre. Tinc la impressió que hem tornat a l’època de la predicació de Sant Vicenç Ferrer, tan destre en estratagemes i efectismes populatxers, i la cosa m’està començant a fer una mica de por.

Sembla que el matís i la investigació rigorosa, així com l’exploració social i literària, s’hagin convertit en activitats clandestines pròpies d’envejosos, rancuniosos, obsolets i passerells. Gentalla molesta que es queda fora del mercat i per això burda des de púlpits en penombra. Cada setmana apareix la figura més gran del segle, o algú torna a proclamar que la Pilar Rahola és la nova Mercè Rodoreda. Aquest tipus de coses. Sembla que sense faraonisme d’hidrogen i sense grandiloqüència banal no sigui possible arribar a construir un públic intel·ligent. En realitat sí que hi ha mercat per a la prosa liberal, per a l’apel·lació a la maduresa mental i la ironia, la crítica i la narrativa inesperada i obliqua, si som capaços de transcendir un soroll tan sufocant com el que ens envolta diàriament. Per a descobrir, tot seguit, qui és realment el passerell, el desconsolat, el necessitat o el desorientat.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons