La societat catalana com a jutge, perdonarà el crit de Fuenteovejuna a les aules?

Lope de Vega: Vzpoura lásky (Fuente Ovejuna), režie Pavel Khek, fotografie Petr Chodura, inscenace Divadla na Vinohradech, 2023. / Petr Chodura_Wikipedia

Llicència Creative Commons

Alba Urban

La situació laboral del professorat a Catalunya ha arribat a un punt crític que exigeix ​​no només reflexió, sinó una resposta col·lectiva ferma. Lluny de la retòrica institucional basada en la necessitat de pedagogies innovadores i del benestar emocional de l’alumnat —mai del professorat, ja que sembla que no sent ni pateix a ulls de l’administració—, la realitat quotidiana dels docents es caracteritza per un deteriorament sistemàtic de les seves condicions de treball. Retallades salarials mai no revertides, absència d’actualitzacions retributives d’acord amb el cost de la vida[1], increment sostingut de la càrrega burocràtica i manca de transparència en la presa de decisions així com de democràcia als centres educatius conformen un escenari que vulnera no només drets laborals bàsics, sinó també la qualitat de l’educació que el sistema diu defensar.

A això s’hi afegeix un problema estructural que cap administració aborda amb valentia: la creixent indisciplina a les aules i la proliferació d’agressions verbals i fins i tot físiques cap al professorat i entre alumnes. Aquestes dinàmiques, lluny de constituir episodis aïllats, s’han normalitzat com a símptoma de la fragilitat institucional dels centres. Mentrestant, els currículums d’ESO i de Batxillerat, buidats de contingut i sotmesos a reformes improvisades, impedeixen consolidar aprenentatges sòlids. En resum, s’exigeix ​​més al professorat i, tanmateix, se li ofereix menys: menys recursos, menys temps, menys reconeixement i, en molts casos, menys protecció.

Des d’una perspectiva acadèmica, aquesta situació no és únicament un conflicte laboral; és un problema polític en el sentit més profund del terme. Car l’afebliment estructural de la professió docent implica l’afebliment d’una de les bases de la democràcia: l’escola pública. Sense estabilitat, autoritat, formació ni benestar professional, cap sistema educatiu no pot aspirar a l’equitat ni a l’excel·lència.

És en aquest context quan Fuenteovejuna de Lope de Vega adquireix una ressonància singular. L’obra retrata un poble sotmès per l’abús sistemàtic del Comendador, representant d’un poder arbitrari, despòtic i aliè al bé comú. La resposta col·lectiva –el cèlebre “Fuenteovejuna, señor”– no és només un acte de resistència: és l’afirmació política d’una comunitat que reconeix que la seva supervivència depèn de la unitat.

Tot i això, el moment més significatiu arriba al final de la peça, quan els Reis Catòlics han de jutjar el poble. Lluny de condemnar-lo, els reis perdonen Fuenteovejuna perquè comprenen que la rebel·lió no neix del caos ni de la barbàrie, sinó de la justícia. Entenen que un poble sencer no pot conspirar per cometre un crim injustificat, i perceben que la seva pròpia legitimitat com a governants depèn d’escoltar, protegir i emparar els qui han estat víctimes de la tirania. La justícia, a Lope, no consisteix a castigar el rebel, sinó en entendre allò que l’ha obligat a rebel·lar-se.

En aquesta lectura, la metàfora contemporània és clara. El professorat català és avui aquest poble, empès a una resistència forçada per un sistema que abusa de la seva paciència, del seu temps i de la seva professionalitat. I la societat és qui ocupa el paper dels reis, ja que és el conjunt de la ciutadania qui ha de decidir si escolta o condemna, si comprèn o ignora, si valida les reivindicacions docents o les deslegitima. La societat catalana ha d’entendre —com van entendre els reis de Lope— que la rebel·lió del professorat no és un caprici, sinó un acte de responsabilitat davant d’un sistema educatiu que s’esquerda.

Aquesta interpretació adquireix encara més sentit quan s’observen exemples recents de mobilització d’èxit, especialment a Euskadi, on el professorat ha demostrat com la unió transforma allò que sembla impossible. Així, el 2023, les vagues educatives van aconseguir millores en ràtios i recursos. Però ha estat durant aquest any quan el paral·lelisme amb Fuenteovejuna s’ha tornat més evident: després de nou jornades de vaga i una pressió sostinguda, el professorat va aconseguir un acord històric: reducció de càrrega lectiva, incorporació de centenars de nous professionals, millores salarials acumulades, estabilització del personal interí i compromisos reals de desburocratització. Tot això va ser possible perquè la comunitat docent va actuar —literalment— com un sol cos, pronunciant a l’uníson i de manera fèrria un “Fuenteovejuna, señor” contemporani.

Aquest contrast és especialment pertinent per a Catalunya, ja que el professorat no pot lluitar tot sol. A l’obra de Lope, el poble venç perquè actua unit, però també perquè els reis decideixen escoltar-lo. Sense aquest reconeixement final, la justícia no hauria estat possible. Avui aquesta figura regia l’encarna la societat. Són les famílies, els ciutadans, les institucions i els mitjans els qui han de decidir si avalen la precarització docent o si es posicionen al costat dels que sostenen el dret a una educació pública i de qualitat.

No n’hi ha prou de simpatitzar en silenci: cal un pronunciament clar, un suport explícit, una pressió col·lectiva que impedeixi a les administracions continuar ignorant el que és evident. Perquè, igual que a Fuenteovejuna, la justícia no arribarà per inèrcia. Arribarà quan la comunitat sencera —professorat, alumnat i societat— entengui que defensar els docents és defensar el futur del país. I quan arribi aquest dia, les administracions no tindran més opció que reconèixer la legitimitat de la rebel·lió i treballar per dignificar la professió dels que sostenen l’educació pública i, amb ella, la qualitat democràtica del país.

És hora que la societat catalana parli. És hora que ens unim i cridem fort, sense ambigüitats, “Fuenteovejuna, señor”.

___

[1] Vegeu el recent estudi Retribucions dels professors de secundària a Catalunya: una situació insostenible.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons